No demanis un camí planer

Continuem avançant pel camí de la llibertat. Després de les eleccions de diumenge 20N a les Corts espanyoles, diria que hem fet una passa important. Hi havia negres auguris, hi havia qui deia que els partidaris de la independència no serien a Madrid, que serien escombrats del mapa parlamentari espanyol. Els pronòstics no s’han complert, i ens n’hem de felicitar. És més; avui al Congrés dels diputats hi ha molta més presència que mai de formacions partidàries de l’autodeterminació. I els partits catalans d‘obediència espanyola han davallat a un mínim històric. Aquella norma que deia que pagàvem en català i votàvem en espanyol ha començat a punxar.

Que encara no hi hem arribat? Em sembla prou evident. Que ni tan sols s’albira el final? Sens dubte. Caldrà treballar molt més, sobretot a Catalunya, que és on s’ha de construir la nació. Però també a Madrid, que és on més s’ha de defensar el país, davant el poder i les injustícies espanyoles. En qualsevol cas, queda palès que les dreceres fàcils no hi són, i de fet no hi han estat mai. Els camins a la independència no són simples. No hi ha camins fàcils, tots són difícils. Si algú pretenia trobar un camí planer, de ben segur que hores d’ara ja s’ha adonat que no anava gaire ben orientat.

Caldrà treballar de valent per fer prosperar l’opció més explícita de l’independentisme, la que ho porta al programa i en les proclames i en les conviccions dels líders. No és que el país no estigui a favor de l’estat propi; de fet, les enquestes demostren tot el contrari, o sigui que aquest és un anhel majoritari entre els catalans. Ara bé, aquesta realitat encara no es tradueix en escons per a les formacions més decidides. Tal vegada és una qüestió de temps, tal vegada ara com ara impera el vot prudent o tal vegada partits com ERC o Reagrupament han de valdre’s millor en la reivindicació del vot anomenat útil.

Sigui com sigui, a Madrid s’haurà de fer bona feina. Caldrà vetllar per la dimensió més internacional, perquè al capdavall un nou estat cal que sigui reconegut al món; l’exhauriment del marc constitucional espanyol, el qual caldrà posar a prova; i la demostració que un país millor, més just i pròsper passa per la independència política. En aquest darrer aspecte, la reclamació del concert econòmic és una pedra de toc perquè ens permetria lluir, tal com ha succeït entre els bascos, que com més sobirania fiscal s’obtingui, com més majoria d’edat a l’hora d’administrar els propis recursos, menys crisi hi haurà. No és casual que bascos i navarresos gaudeixin d’unes xifres d’atur que són la meitat de les nostres.

Finalment, caldrà espolsar-se les manies de sobre. Ser independentistes vol dir tenir clar l’horitzó de la plena llibertat nacional, i no amagar-se’n gens. Si algú ens demana que perquè sempre parlem d’independència, hem de respondre que perquè n’hi ha d’altres que no en parlen mai. Si algú, per contra, ens diu que en parlem massa poc i que anem massa lents, li haurem de demanar que s’arremangui, que estiri més del carro i potser tots plegats anirem més ràpid. Que no hi ha un camí planer, no existeix; simplement no hi és. Tot fa pujada. Un cop a Madrid, com el més humil dels servidors, espero arrencar pendent amunt i ajudar amb tota modèstia a la noble causa que tenim entre mans en aquest país.

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles d'opinió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

15 respostes a No demanis un camí planer

  1. Maria Llerda ha dit:

    Gràcies Alfred, sé que tú, en Joan i la Teresa fareu un treball magnífic a Madrid, que us hi deixareu la pell i que el vostre esforç no serà en va. A més, no esteu sols, no estareu mai sols, nosaltres us ajudarem i també ens hi deixarem la pell; perquè la recompensa, encara que més o menys llunyana, s’ho val! Visca Catalunya Lliure //*//

  2. alfredbosch ha dit:

    Moltes gràcies Maria. Ens hi deixarem la pell.

  3. Miquel Estruch ha dit:

    Felicitats Alfred i moltes gràcies pel teu coratge i el teu compromís.
    Des de Badalona,
    Visca la República de Catalunya!!

    Miquel Estruch

  4. eduard ha dit:

    “l’opció més explícita de l’independentisme, la que ho porta al programa” : Alfred, jo no us vaig votar pq. no portaveu l’independència al programa. El vaig llegir malament? M’en podrieu fer arribar una còpia?

  5. Màrius Massallé ha dit:

    Em sento orgullós de tenir uns representants tan dignes al congrés de diputats espanyol. Sé que expressareu amb veu clara i ferma el què volem els qui ens sentim catalans. I sé que defensareu la nació catalana amb tota la vostra energia. Gràcies per acceptar ser els nostres representants i capdavanters. La tropa, tractarem també d’estar a l’alçada dels temps difícils que haurem d’afrontar. Comptem amb vosaltres, compteu amb nosaltres.

  6. Jan Hyaprow ha dit:

    Gracies Alfred. Aquells que tracten de frikies als qui pensem que la independencia ha de ser l’objectiu més important d’un partit que es digui soberanista, haurien de llegir el teu article. No hi ha res de frikismes en els teus plantejaments. La independencia no s’aconseguirà sense una gran dosi de determinació i esforç per part de tots els que la volem (en clau interna) i un gran treball de cerca de suports a Europa i a la ONU (clau internacional)

  7. Manel Bargalló ha dit:

    Gràcies Alfred per la teva aportació al moviment independentista. Ens faltava una persona com tu, que mostra el cami a partir de la seriositat de les propostes, la modestia amb les formes, generositat amb els companys d’objectiu i la fermesa de les convincions per poder avançar políticament cap a la llibertat. Gent com tu i Oriol Junqueras, encara hi ha esperança cara el 2014 de poder fer quelcom que marqui el final de la Catalunya autonomica i començi el principi de la creació del tant anhelat estat català. A Madrid pots tenir un paper molt important mostrant al món i sobretot als catalans encara indecisos, la injusticia que representa pels catalans ser del Regne d’Espanya.

    Si em permets un petit consell d’un que malgrat no he estat mai diputat a Madrid, coneix una mica el pa que s’hi menja després de treballar molts anys amb una gran multinacional estrangera pero amb la HQ a Madrid. Et demano que et vacunis contra els afalacs i els tipics vincles emocionals de simpàtia i “bon rotllo” que els de la “corte” saben molt bé establir amb els que venen de “las provincias” tal com ells diuen. Jo he conegut molt pocs a Madrid que no siguin simpatics amb els catalans, de fet la majoria mostren una aparentment sincera simpatia amb tu des del principi i mostren una predisposició a fer-te favors des del primer dia. A vegades sembla que com més catalanista siguis més ganes tenen. És com si per a ells, sigui un trofeig. Cal mantenir el cap ben clar i no caure amb aquest parany, que em sembla que la majoria dels diputats catalans que van a Madrid hi cauen de quatre potes

    Molta sort i endavant les atxes!!
    Manel Bargalló

  8. Arnau Pi ha dit:

    Ànims Alfred i companyia! La independència cada vegada és mes a prop! Ara hem d’aconseguir que molts més catalans de tots els àmibts i conviccions sumin per assolir aquest objectiu.
    Visca Catalunya Lliure!

  9. Parlar d’independència és parlar de llibertat, aquella que tots els pobles tenen el dret d’expressar en el marc de la Declaració Universal dels Drets Humans i de la Carta de les Nacions Unides. Crec que el debat és aquí. Centrar el debat a Madrid és fonamental, com ho és expressar els drets del poble català i del poble basc davant l’opinió internacional.
    Quan dius que cal expulsar-se les manies penses, penseu, en exposar clarament el dret a l’autodeterminació? La consciència unionista espanyola, sota el braç de l’autoritat del Rei d’Espanya, és un braç herculià. Sense pretendre semblar utopista, crec que cal apuntar al rei i demanar-li un gest, un canvi constitucional.

  10. Josep Cubias ha dit:

    Professor Bosch,

    Aquest matí ja li he donat l’enhorabona al bar de la UPF pels resultats obtinguts. Ara cal seguir la feina a Madrid, que de ben segur serà molt bona.

    Molta sort, endavant i Visca Catalunya lliure!

  11. Núria ha dit:

    … ni estels d’argent, ni un demà ple de promeses, sols un poc de sort i que la vida ens doni un camí ben llarg.

    Bonic títol. Preciosa cançó. I quanta veritat en les teves paraules. La llibertat s’ha de conquerir, certament. No n’hi ha prou en asseure’ns i esperar que ens arribi sense donar cap pas.

    Mals auguris. Por a la manca de representació de formacions partidàries de l’autodeterminació. que no s’han acomplert, afortunadament. Hi som. Tenim veu i vot.

    Malgrat la boira, ens cal caminar. Fent camí per la vida, ens tocarà menjar la pols. Lletres ben nostres. Ara més que mai s’hi escauen. Un panorama massa blau cel ens ofega. Tanmateix, res farà que ens dobleguem. Ans al contrari. Els catalans som resilients. Davant les dificultats, ens creixem. Som d’una determinada pasta.

    Hem de pensar en positiu. L’actitud és molt important. I anem pel bon camí. L’objectiu inabastable s’apropa, malgrat els pals a les rodes. Cal, però, gent valenta com vosaltres, que de les pedres en fan pans. I gent disposada a “arremangar-se” i fer la feina bruta per tal que la generació que ens ve al darrere, se sentin orgullosos del país que els hi hem dibuixat.

    Felicitats, i a continuar endavant en aquesta fita!

  12. Ran ha dit:

    Alfred siiusplau, fem coalicions vertaderes, on el nom de la coalició sempre està per damunt dels partits que la comformen. On mai els partits se amunteguen per aviam qui queda més a dalt. Siguem generosos devant els rencors passats, deixem les nostres sigles perquè l’altre ens pugui votar sense prejudicis. Permetem que l’objectiu comú sigui l’únic objectiu. Estiguem oberts a apendre-ho que el temps en apremia, i com deia aquell, que la prudencia no ens faci traidors.
    Gràcies!

  13. Catalunya ha estat un dels estandarts d’Europa en el segon mil·leni com model integrador cultural i model parlamentari.

    Catalunya ha abanderat dins la península i al sud d’Europa un model d’estats units, respectats, i col·laboradors sota la comunió espiritual d’una humanitat cristiana també controvertida.

    Aquest és el principal missatge que sento i entenc que cal transmetre per unir esforços, motivar el debat cultural, i reactivar l’ètica política.

  14. Lluc ha dit:

    És una constatació, això. És clar! però hem de tenir molt clar també que molts han considerat que, o a Madrid s’ha d’anar amb el vot útil, o simplement no s’ha d’anar. I entre aquests molts, tant dels uns com dels altres, estic convençudíssim que hi són majoria els que estan a favor de la independència. Però, ara, a Madrid s’ha de veure com sortir-se’n del atzucac econòmic i social amb els estris disponibles. Amb els bascos i els nostres tres diputats ja tenim equip per fer fressa de la bona a Madrid, per tal de que l’alliberament nacional vagi fent camí en l’àmbit internacional, si més no; però poca cosa més. Ara el que cal urgentment, perquè a més la sortida de l’ofec financer i econòmic del nostre poble no serà si no és mitjançant la independència, és treballar en tots els fronts a Catalunya. Aquí, sí, aquí sí que ERC ha d’esdevenir pal de paller per fer avençar eleccions al Parlament, i guanyar els 68 escons per a l’alliberament nacional. El camí no és planer, és clar que no, però la dita crisi ha d’ésser la nostra millor baça per arirbar-hi; potser sí, que pot esdevenir la nostra drecera!

  15. rosamaria pujol ha dit:

    FELICITATS PER LA VICTORIA !!, ÀNIMS PER A LA FEINA QUE TENIU PER DAVANT !! GRACIES PER AQUESTES PARAULES TAN BEN ESCRITES !!! Ojalà que pel camí no perdeu els valors, ni els objectius, ni les fites…..molt pocs han arribat a la meta amb la mateixa maleta amb la que van iniciar el viatge. BONA SORT !!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s