Turisme: la bombolla petarà

El lloc més habitual dels rickshaw és el passeig marítim. - Fotos d'algun rickshaw turístic. És per un repor de persones que fan turisme sobre rodes a Barcelona. Ahir l'Oriol va fer bicicletes, però necessitariem el rickshaw o altres mètodes de transport turístic com motos elèctriques, segways, gocars (minicotxes grocs), etc.

No és nou comprovar que el turisme barceloní (i bona part del català) corre el risc de morir engreixat. Més enllà del bon clima i altres atractius innegables, el model de Barcelona es basa en vols i allotjament barats, salaris baixos, amuntegament creixent i oci a l’abast de tothom. És el popularíssim trinomi de Sangría-Siesta-Fiesta que tants de visitants coneixen i esperen trobar. Com amb elboom immobiliari de fa uns anys, estem permetent una bombolla que està obligada a créixer, que fa passar la quantitat al davant de la qualitat i que du a dins el germen de la seva pròpia destrucció. Els mateixos visitants, quan són preguntats, apunten la massificació turística com un dels principals inconvenients de Barcelona.

Allò que sí que és nou és que fa un any llarg Barcelona va votar pel canvi, i que molta gent va confiar en les promeses d’Ada Colau per modificar a fons aquest model. Era nou que per primer cop algú accedia a l’alcaldia tot denunciant l’error històric del model. Però val a dir que les intencions dels comuns no estan donant els fruits esperats. Al cap d’un any, ja podem apreciar que el patró no està canviant ni poc ni molt, i que en alguns aspectes encara s’està degradant més. I per acabar-ho d’arrodonir, Barcelona en Comú ara governa amb el PSC, inventor d’aquest model turístic caduc.

Cal intervenir-hi. No serveix la inactivitat clàssica del laissez faire, típica dels governs de sempre i també de Colau fins ara. Sí, també d’ella i del seu equip, amb certa mandra a l’hora d’afrontar coses com la proliferació de vehicles turístics de tota mena, l’expansió deltop manta (molt connectat al turisme) o el desgavell d’algunes zones de lleure com el Port Olímpic.

Dit això, hi afegim que tampoc és gaire útil prendre segons quines mesures dràstiques i universals, suposades varetes màgiques com la moratòria d’allotjaments turístics. Amb la millor de les intencions, aquest bloqueig general decretat l’estiu passat ha creat un tap que ha fet que es dispari el nombre de pisos turístics il·legals i, de retruc, els preus dels habitatges. Aquesta situació és preocupant.

Barcelona té eines per interferir i corregir el rumb. Amb l’ajuda del govern de la Generalitat i la resta d’administracions, la ciutat té a l’abast els instruments útils per impulsar la transformació necessària del sector; sense arruïnar l’economia, atès que el turisme representa un 15% de la riquesa de Barcelona i no es pot matar tot el que és gras. Però des de les polítiques públiques, si s’adopten mesures intel·ligents i ben calibrades, s’hi pot incidir decisivament i aturar el deteriorament progressiu, no només del sector sinó de la ciutat en general.

A risc de semblar ingenu, però convençut del que afirmo, diria que el concepte clau és el d’estimar i valorar la ciutat. A partir d’aquí, els recursos hi són. Disposem de les lleis i normatives per tal d’evitar i combatre il·legalitats, cal posar molts més inspectors al carrer i donar instruccions molt clares a la policia. Si reivindiquem l’espai comú, si tenim afecte i devoció per la ciutat, és obvi que no permetrem mai que el negoci passi al davant de la convivència i del gaudi col·lectiu. Tenim les eines per impedir i tallar les conductes incíviques i els excessos etílics. Cal que el nostre amor per la ciutat ho converteixi en una prioritat.

També podem usar altres mesures, potser més sofisticades, per regular el mercat –cosa que un alcalde devot de la ciutat mai no pot renunciar a fer–. Es poden aplicar multes i impostos per disminuir el lucre dels pisos turístics i així, a més de controlar i perseguir l’activitat il·lícita, fer-la menys temptadora. Es poden blindar zones ja saturades i, en canvi, obrir més les zones on el turisme brilla per la seva absència, amb la idea que allò que resulta un problema insofrible per a certs barris de la ciutat, per a altres barris de la ciutat, sempre amb el concert dels veïns, pot acabar sent una solució.

Es poden limitar i gravar certes activitats turístiques, per tal de forçar els preus a l’alça i la demanda a la baixa. Apujar els preus d’un sector no sol ser gaire popular, però en aquest cas sembla un pas del tot necessari. Si Ada Colau no vol carregar-se el mercat del turisme (i és evident que no ho vol fer), cal que hi incideixi amb els instruments disponibles, que són coneguts i fiables. I es pot fer sense encarir la vida dels veïns. Un primer pas podria ser apujar l’anomenada taxa turística. De fet, apujar els costos d’un negoci turístic pot contribuir a limitar la proliferació i, en el cas de pisos turístics o locals d’oci, ajudar a lluitar contra l’expulsió dels residents.

Descarregar més pressió econòmica sobre els visitants permetrà dignificar els sous locals, lluitar contra la massificació i contra l’especulació que se’n deriva. Ajudarà a canviar el model actual, i no impedirà que els visitants més modestos puguin continuar venint… Probablement hauran de dormir més lluny del centre, com passa a la majoria de ciutats europees, repartint els beneficis de l’activitat i també rebaixant la saturació nocturna dels barris més visitats. Descentralitzar el turisme és una necessitat de ciutat. En sortirien beneficiats els districtes massificats en rebaixar-hi la pressió turística i també els districtes que fins ara no han percebut els beneficis del turisme. Barcelona és molt més que el centre i ens ho hem de creure, repartint la riquesa i fent així una ciutat més justa.

D’altra banda, podrem revalorar Barcelona, entenent que una ciutat tan magnètica i popular no és una ciutat sense valor. Els turistes han d’entendre que Barcelona mereix el mateix esforç de despesa que altres ciutats atractives com París o Londres, per exemple. Valorar i estimar Barcelona vol dir deixar ben clar als nostres visitants que aquesta no és una ciutat de saldo; que aquí cal aportar-hi civisme, interès i inversió; que aquí cal preservar els espais comuns, deixar descansar els veïns i no saltar-se les normes; que cal tractar la nostra ciutat com un tresor valuós i irrepetible; que, amb tots els respectes, això no és cap complex de borratxera sinó una senyora ciutat, que exigeix ser cotitzada, apreciada i respectada com la que més.

(Article publicat al diari El Punt Avui)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Llum en la nit

jordi-carbonell(A Jordi Carbonell i de Ballester)

Vaig anar a veure Jordi Carbonell al seu llit de mort; em va prendre la mà i ja no la va deixar anar fins que vaig marxar. Amb mirada sostinguda, un poc cansada, em va dir que sabia que li restava molt poc temps; volia aprofitar per donar gràcies a tothom, acomiadar-se dels que estimava i animar els que ens quedàvem per assolir el somni que ell mai no viuria. Estava lúcid i serè, i no sentia ni por ni rancúnia. Havia viscut en plenitud, havia estimat molt i l’havien estimat molt. “Adéu, Alfred”, em va dir: “…adéu a tots els companys. Sé que deixo Catalunya en bones mans.”

Jordi Carbonell era un home fet a l’antiga. D’aquells que cal escoltar. No n’hi havia prou amb sentir-lo de passada, observar-lo de lluny i fer-se una idea superficial a cop de piulada, o descartar-lo amb mirada de segle XXI. De fet, jo el vaig conèixer ja gran, i confesso (un xic avergonyit) que d’entrada vaig confondre la seva contenció amb mancança, la seva rectitud amb rigidesa, el seu patriotisme amb tancament. Però aviat, a força de parar l’orella, vaig entrar al seu món d’infinita erudició, i vaig admirar aquella suavitat de formes que acollia un fons tan treballat i ferm. Els seus principis eren tan enormes que no li cabien a les estretors mediàtiques del nostre temps, tan forts que no admetien màrqueting.

Ell també era fort, a la manera de la gent que ha patit molt. Va perdre un fill de forma tràgica i va perdre la seva estimada esposa al final d’una penosa malaltia. Conservava un record viu de la República i de la guerra, que va sofrir com a republicà, catalanista i cristià; i fou víctima del règim franquista, que ja de gran va patir també com a republicà, catalanista i cristià. Va passar per la presó un parell de cops i va ser torturat, entre altres raons, per parlar sempre en català amb la policia. Va ser expulsat de la UAB i va haver de marxar per ensenyar filologia romànica a Sardenya.

La transició espanyola, època de compromís i renúncies, li va passar factura. El 1976 va assistir com a representant de l’Assemblea de Catalunya al primer 11 de setembre, i allà va pronunciar la seva frase més cèlebre: “que la prudència no ens faci traïdors.” Fou una frase que ell, persona de prudència gairebé genètica, va complir al peu de la lletra. Es va negar a anar al Senat amb l’Entesa d’esquerres perquè no incorporava els partits independentistes; es va allunyar dels grans partits del moment (PSC, CDC, PSUC) perquè havien abandonat el dret d’autodeterminació. I va fundar Nacionalistes d’Esquerra, una sigla que mai no va obtenir representació, per recórrer una llarga i coherent travessa del desert.

Mantenir l’independentisme en hores baixes el va convertir en un dels principals fars del rebrot dels noranta, fins al punt que avui tot el sobiranisme català es rendeix al seu exemple i li reconeix la vàlua. Als anys noranta va ingressar a la nova ERC i, com a president del partit, va esdevenir el màxim valedor de la línia de Carod-Rovira, la d’una esquerra nacional catalana desacomplexada en tots els sentits, que ja no aspirava a resistir sinó a guanyar. També va veure amb molt bons ulls l’entrada d’Oriol Junqueras, atès que havia vist amb decepció els estira-i-afluixa dels governs tripartits i les inoportunes escissions d’una Esquerra en alça. Mai no va criticar, mai no va desmerèixer ningú, la seva ètica li ho impedia; però la seva ètica el va portar a donar suport,, en positiu, a aquells que ell creia que podrien portar l’independentisme fins al cim.

Ens podem preguntar si algú que es va negar a parlar castellà a les comissaries, algú que va perdre el tren polític de la transició, algú que tenia la minuciositat de l’acadèmic, podia arribar a ser el principal puntal de l’èxit de l’independentisme català. Doncs bé, precisament havia de ser algú com en Jordi Carbonell. Un d’aquells éssers que no estaven cridats al lideratge carismàtic ni al fulgor comunicatiu, però que tenien una missió tal vegada més alta, la de mantenir les llums en la nit, allò que tan bé va apuntar Salvador Espriu en vers;

Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.

No sé quantes conversions a l’independentisme va collir Jordi Carbonell al llarg de la seva dilatada vida. No sé quants vots va aconseguir, ni quanta gent va mobilitzar. El que sí que sé és quant calat moral ens va regalar. Quantes vegades ens va recordar que el més important en política no era ni el mot fàcil, ni l’astúcia, ni la bona venda (essent com són molt rellevants). Quant ens va arribar a recordar que més enllà dels vots i de les campanyes, hi residia la dignitat que naixia en la coherència. I que al cap i a la fi, el més important a la vida era defensar la veritat, la teva veritat, sí, encara que només fos la teva veritat.

Ara pots descansar en pau, Jordi, perquè sempre vas viure en pau amb tu mateix. Adéu, amic; adéu, mestre; adéu, home bo i valent. Coi, com trobarem a faltar el teu estel.

(Article publicat al diari El País)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jo et vull escoltar, Pérez Andújar

Javier, jo no alçaré banderes de combat ni censuraré que pensis diferent de mi. Jo no aniré contra la llibertat d’expressió, que sostinc a l’hora de defensar les idees pròpies però sobretot, sobretot, a l’hora de respectar idees diferents, que és quan té més valor.

Mai no m’inspiraré en qualificatius que has usat per definir el moviment d’independència com “una cosa d’aiatol•làs”; no m’hi sentiria còmode pel que fa al procés més democràtic i transformador dels nostres temps, però tampoc per a les teves opcions polítiques ni per a les de ningú.

Et vull escoltar i t’escoltaré perquè ets ciutadà de Barcelona, la ciutat que estimo i de la qual vull ser alcalde. M’interessen les teves idees de ciutadà; m’interessen molt perquè les comparteixo poc, i perquè vull conviure amb tu en una ciutat plural.

I sí, no ho nego, m’encantaria que corregissis allò de considerar les manifestacions de l’11S “un parc temàtic de l’independentisme” que no convidaven a ningú a sortir al carrer si pensava diferent. M’encantaria perquè crec que et vas equivocar.

Però tot i que considero equivocats molts dels teus judicis, per damunt de tot donaria el que calgués perquè et poguessis equivocar tant com et plagués. Perquè la Barcelona que jo admiro, la ciutat que jo vull compartir, és aquella en la qual ens escoltem. Aquest cop tens una ocasió magnífica per adreçar-te amb respecte a una ciutadania diversa i rica. Insisteix a fer-ho sense imposicions al Saló de Cent.

Jo t’escoltaré perquè la ciutat on vull que vivim tots dos, i els nostres fills i les generacions del demà, és una ciutat  on tu i jo podem escoltar-nos. Escoltar tothom i sobretot escoltar i complir el que decideixi amb tota llibertat el nostre poble, el teu i el meu que són el mateix.

Carta Oberta a Pérez Andújar, pregoner de la Festa de la Mercè 2016 publicat el dia 27 de juliol de 2016. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari