Els luddites del segle XXI

El col·lectiu Arran, vinculat a la CUP, ha publicat un video criticant el turisme massiu a Barcelona. D’una banda, s’hi veuen imatges de saturació turística, i de l’altra un grup de persones que aturen un Bus Turístic i hi fan una acció de protesta. El video ha estat piulat amb una cadena de tuits que denuncien l’actual model turístic i que defensen els drets de la classe treballadora,des d’una feina digna fins a viatjar sense contribuir a enriquir el sistema.

La protesta s’assembla prou a les del moviment Luddita, que a principis del segle XIX va envair les zones industrials del Regne Unit. En aquella època, es dedicaven a destruir les màquines, perquè veien en elles els seus pitjors enemics. Agafaven destrals, pals i pedres, i escometien contra els enginys de teixir o de filar que havien proliferat arreu. Interpretaven que la seva desgràcia havia arribat amb la mecanització; salaris de misèria, horaris inacabables, vida insalubre, explotació en tots els sentits… Reivindicaven la vida tranquil·la i sana de l’època pre-industrial.

Les accions que retrata el col·lectiu Arran, com altres que han tingut lloc i hem agrupat sota el terme Turismofòbia, tenen molt de luddita. S’ataca l’hotel, el Bus turístic, l’andròmina, abans que el sistema en sí. A l’Europa industrial, la protesta obrera va començar amb la Maquinofòbia, tot posant per davant l’atac a les fàbriques, en lloc de la lluita contra les desigualtats generades per la xarxa d’explotació. Avui en dia a Barcelona, la fàbrica és l’hotel i la selfactina és el bus turístic. I se’ls ataca.

Dubto que el resultat de les accions turistofòbiques aconsegueixi gaire més que els rebenta-màquines del XIX. Certament, el turisme és espantadís, molt sensible als titulars sobre vandalisme, i per tant pot ser que si continuen les accions, s’acabi notant en una disminució de visitants. Però si de debò es volen trobar solucions a la precarització del treball, a la inflació dels lloguers i l’expulsió de veïns, tals solucions no passaran per actes més o menys sorollosos.

Com va passar amb la Revolució Industrial, cal buscar una acció sindical més organitzada i estratègica, així com mesures polítiques per tal de frenar la jungla d’interessos que hi ha al darrere del turisme massiu. Segurament la clau radica en perseguir la formació i el valor afegit, com en tantes altres activitats; el turisme de qualitat, familiar i cultural, que no es basi en la quantitat i en el low-cost per generar beneficis ràpìds.

Les vies són diverses; fiscals, sindicals, empresarials, legals… Tothom s’hi ha de posar, i s’han de trobar sortides concertades. No oblidem que la Barcelona turística és fruit d’un èxit, igual com ho va ser la Barcelona industrial del seu moment, però cal saber gestionar i socialitzar els èxits. Tot plegat més complicat que fer unes pintades en un bus, però també molt més prometedor.

Això sí, els implicats s’hi han de posar. Començant pels responsables de la ciutat, que han de desmarcar-se clarament de la turismofòbia i proposar fórmules per arribar a aquest turisme de qualitat que pot generar bons salaris, beneficis socials i un creixement sostenible per als ciutadans de Barcelona. La sort és que podem triar, i si podem anar cap a Nova York o París, per què ens hem de convertir en Cancún?

Publicat dins de General | 3 comentaris

Fem un altre salt olímpic?

(Article publicat al diari ARA)

Vaig viure els Jocs Olímpics de Barcelona amb molta intensitat; de ben jove hi vaig treballar més de vuit anys, començant amb els primers batecs de la candidatura i arribant fins al desmuntatge de l’esdeveniment. Per a mi va ser un aprenentatge privilegiat treballar als fogons on es cuinava la transformació de la nostra ciutat. De l’experiència en voldria destacar dos moments.

El primer és la presentació del dossier de candidatura. El document que havia de fer decidir la nominació i, per tant, la història de la ciutat, va patir una aventura molt particular. S’havia comptat amb la col·laboració d’una cinquantena de persones, totes molt preparades i amb molt bona voluntat, però ens havíem complicat la vida fent una calaixera de disseny, amb un seguit de calaixos que contenien els informes, un vídeo, un disquet i altres elements. A l’hora de la veritat, l’invent no estava llest.

Mentre la comitiva oficial, liderada per Pasqual Maragall, sortia en avió cap a la seu del Comitè Olímpic Internacional, una colla d’empleats anàvem recollint de matinada els diversos elements que encara mancaven. No vam aconseguir completar-ho, però tot i així vam sortir en cotxe i vam conduir tota la nit, amb pluja i neu, fins a arribar a Lausana. A la suite de l’alcalde de Barcelona vam fer el que vam poder per arreplegar-ne tres jocs tan complets com fos possible. Al final, el dossier que vam lliurar deixava alguns aspectes sense respondre.

Per sort, ningú no es va prendre la molèstia de repassar tots els materials fins al cap d’uns dies, quan els dossiers ja havien estat completats. I, al cap de pocs mesos, Barcelona era elegida la seu dels Jocs de la XXV Olimpíada. Per fortuna, l’episodi no havia enfosquit la bona feina que s’havia fet en molts altres aspectes, però revelava que no s’havia treballat amb prou professionalitat i que el tòpic llatí havia tret el nas en aquelles hores decisives.

El segon moment que recordo especialment és el de la cèlebre fletxa que l’arquer Rebollo va disparar per encendre la flama olímpica a l’estadi. Aquell dia de juliol, del qual celebrem ara 25 anys, no va mancar l’emoció i el vertigen -però tampoc l’ofici i la precisió-. La idea era esbojarrada, molt més arriscada i pel·liculera que presentar un dossier de disseny. També calia protegir l’entorn de l’estadi, sobretot la zona on havia de caure la fletxa, que -ara ja ho podem dir sense embuts- va passar per sobre del peveter. El cas és que aquella trajectòria cinematogràfica s’havia preparat i assajat durant mesos; al final es va executar al mil·límetre i mitja població mundial va comprovar de quina pasta estàvem fets els catalans.

Els Jocs Olímpics van anar com una seda. Els que érem al centre d’incidències ens vam avorrir força; ens limitàvem a observar les pantalles que transmetien les diverses competicions, i quan arribava el canvi de torn passàvem un full buit als nostres companys, sense cap observació digna de ser anotada. A partir de la nominació, i al llarg dels sis anys que van portar a l’estrena dels Jocs, en vam aprendre molt.

La ciutat també va canviar. La Barcelona grisa i industrial, la ciutat llatina i provinciana que havia emergit del franquisme, va poder mudar-se per al segle XXI. El contrast entre els dos episodis que he explicat és per a mi molt més que la diferència entre un equip inexpert i un de professional. És la distància entre la ciutat dels que confien en la carambola i la dels que garanteixen l’èxit; entre els supervivents i els guanyadors.

L’èxit urbà derivat dels Jocs és inqüestionable, de la mateixa manera que és innegable que n’estem patint els límits i els peatges. Si no anem alerta, els guanys connectats amb la Barcelona del 92 ens tombaran. Hem aconseguit tot el que van preveure els arquitectes de la Barcelona olímpica; ara falta que, pujant al cavall amb empenta, no caiguem per l’altra banda.

Els reptes i amenaces que té avui Barcelona potser demanen un altre salt olímpic, d’aquells que redrecen la sort d’una col·lectivitat i la porten a fer història. Un salt que hauria de conjugar tres necessitats urgents: resoldre les derivades socials amb l’habitatge com a problema estructural, aprofitar el talent i l’emprenedoria que sempre hem tingut i alhora rescatar Barcelona de les hostilitats de l’Estat assolint la plena capitalitat.

Els Jocs Olímpics que avui li calen a la ciutat passen per unes polítiques socials decidides, l’estímul al talent i l’assoliment de la plena capitalitat. Des de l’independentisme d’esquerres creiem que podem encarar-ho amb garanties. Igual que vam fer amb precisió mil·limètrica aquella nit a l’estadi, és hora de passar de supervivents a guanyadors.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Ciudadanos En Comú’ per no investigar-ho tot

(Article publicat al web de l’Ajuntament de Barcelona)

Al passat ple de l’Ajuntament de Barcelona es va produir una escena que més d’un podria concloure que cada cop serà més habitual. En el marc del debat sobre la creació d’una comissió d’investigació sobre la gestió urbanística a l’Ajuntament, el govern Colau es va donar la mà amb Ciudadanos per limitar la investigació al darrer mandat (2011-15) i evitar així furgar en l’últim govern socialista, tal com demanava Esquerra Republicana.

En efecte, vam demanar que s’ampliés el període d’investigació i s’obrís també al període 2007-2011, una legislatura marcada per escàndols com el cas de l’Hotel del Palau de la Música, de l’hotel del Rec Comtal o l’hotel Drassanes. De fet, la pròpia sentència de la justícia conclou que, en el cas de l’Hotel del Palau, hi ha conductes “moralment reprovables”. Motius sobrats, doncs, per investigar les possibles irregularitats que s’haguessin pogut cometre en aquella etapa.

De què té por el govern municipal? Per què apliquen només les parets de vidre quan els interessa políticament? La transparència comença sempre per un mateix, i s’ha d’exercir sempre, a tot arreu i amb tothom. Té molt poc de nova política demanar investigar les irregularitats dels teus adversaris polítics i negar-te a obrir la investigació quan afecta els teus socis (PSC) o a tu mateix (ICV).

I, en tot això, què hi pinta Ciudadanos? En aquest cas, el paper de la trista figura. Els de Rivera i Arrimadas van convertir-se en defensors de l’establishment socialista barceloní a canvi de presidir la comissió d’investigació i guanyar un xic de notorietat mediàtica. Alhora, van consumar un pacte no escrit amb el govern Colau perquè no s’investigui tot. Podríem parlar, doncs, d’una nova coalició de ‘Ciudadanos En Comú’? No és descabellat, sobretot si ens atenem a les declaracions de fa unes setmanes de Jaume Collboni, quan advocava per obrir les aliances del govern municipal amb grups com C’s o CiU. Ho vam veure amb el pla de l’habitatge, pactat amb aquestes dues forces, i ho vam tornar a veure la setmana passada.

L’alcalde accidental, Gerardo Pisarello, va escudar-se en el reglament municipal per no admetre el debat sobre la proposta que vam fer. En aquest punt, caldria plantejar-se la modificació d’un reglament municipal que, tal com està, impedeix ampliar la transparència. En qualsevol cas, l’argumentació de Pisarello potser sigui correcta des d’un punt de vista tècnic, però és totalment reprovable èticament. Quan la transparència només és selectiva, no és transparència. És partidisme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari