10 raons per pacificar la Rambla

(Article publicat a La Vanguardia)

No hauríem volgut viure mai el que vam viure el 17A. Però l’atemptat va passar, ens va estabornir i ens va marcar per sempre més. No ho vam triar. El que sí que podem, això sí, és convertir la tragèdia en oportunitat; i el que més pot rescabalar l’orgull ferit de la ciutat, el que més pot ajudar a cicatritzar la ferida, és actuar sobre la ferida, de forma física. A la Rambla. Al passeig hi podem fer el que decidim entre tots. La podem convertir en un passeig de pau, de civilització, de convivència i de tot allò que ens van voler rebentar. Podem fer-ho, ho hem de fer, i arguments no ens en falten.

1. Hem d’honorar les víctimes que, no ho oblidem, estaven ramblejant. Com? Fent el recordatori que decidim entre tots, però sobretot fent que ramblejar sigui la cosa més bonica, joiosa i segura que el passeig pot oferir. Aquest serà el major reconeixement. Apostem per la vida.

2. Pacifiquem la Rambla, limitant tant com sigui possible l’afluència de vehicles, i també en el sentit més ple, incloent-hi la seguretat, la convivència amb els veïns, el respecte a la diversitat… Barcelona ha demostrat a tot el món que no té por, i la millor forma de il·lustrar-ho del tot és fent que el nervi sentimental de la ciutat sigui un torrent de pau.

3. Convertim els plors en acció de ciutat. Ara és el moment. Els que som a l’Ajuntament, en concret, tenim l’obligació de reunir el coratge i el consens necessari per recuperar el nostre passeig més estimat. No s’entendria que en aquesta hora no fóssim valents i generosos.

4. Ajudem i protegim els que caminen. Barcelona ja és una de les ciutats del món que més es desplaça a peu. La Rambla ha de ser també símbol en això; donant el màxim protagonisme possible als vianants, que són els més ecològics, els que donen més humanitat… i també els més vulnerables.

5. No anem a prohibir els vehicles, ni molt menys el transport públic. Es tracta de trobar la solució més intel·ligent per reduir-los al mínim. I no seria intel·ligent que els polítics entréssim en el debat tècnic, així que un cop establert el principi inspirador, reunim els millors experts perquè aportin solucions concretes; i també els que viuen la Rambla cada dia (veïns, comerciants, treballadors, quiosquers, floristes, Amics de la Rambla…).

6. No ens deixem paralitzar pel pànic a la massificació turística. Estem obligats a millorar Barcelona per als barcelonins; i si evitem tota reforma per temor al turisme o la gentrificació, se’ns degradarà la ciutat i deixarà de ser atractiva pels que vivim aquí. Fem-ho amb vista.

7. Usem la pacificació de la Rambla per anar cap a un nou model turístic de qualitat i defugir el turisme de masses. De fet, els carrers pacificats de la zona són molt menys turístics que la Rambla (Ferran, Escudellers, Portal de l’Àngel, Portaferrissa…). No hi ha cap relació causa efecte, és possible fer-ho bé.

8. Combinem-ho amb el concurs internacional que ha convocat l’Ajuntament, afegint-hi un bon pla d’usos, potenciant els edificis públics del passeig, atraient-hi veïns… Fem un pla integral de recuperació de la Rambla.

9. Tinguem coratge. Com diu l’amiga quiosquera Pilar Gili, “¿…com no ens hem d’atrevir a salvar la Rambla… més fotut ho van tenir els mossos, oi?” Doncs això, és l’hora de ser valents també amb l’urbanisme.

10. Que l’alarma de l’atemptat sigui un despertador. Si ens adormim una generació més, haurem perdut la Rambla per sempre. Posem-hi la lucidesa, l’orgull, la fermesa i l’amor que hem demostrat aquests dies. Que mai no sigui dit que no vam estar a l’altura, que no vam deixar herència digna d’aquest nom. A fer de la Rambla el millor passeig del món.

Anuncis
Publicat dins de General | 2 comentaris

Pau a la Rambla

El millor homenatge al 17A, recuperar el passeig

Les víctimes de l’atemptat del 17 d’agost mereixen tots els homenatges. Els serveis d’emergència i de seguretat que aquell dia es van dedicar a salvar vides, també. I els veïns, ciutadans i visitants que aquell dia ho vam patir, també. Sense cap mena de dubte, ens hem de posar d’acord entre tots per erigir un memorial a l’indret adequat, en record de totes les persones afectades. Però podem fer més, molt més. Podem fer que la Rambla sigui el millor passeig del món. Aquest seria potser l’homenatge que més sentit tindria.

Hem de fer els actes que corresponen, i socialitzar el dolor. S’ha de fer, per descomptat. S’ha de poder expressar el sentiment col·lectiu, s’ha de compartir i s’ha de traduir en algun record visible, que ja per sempre es converteixi en recordatori del que no ha de tornar a passar mai més. ¿Però us imagineu un record més durador, un homenatge més gran, un acte col·lectiu més valuós, que aconseguir fer de la Rambla aquell passeig que, en paraules de García Lorca, no voldríem que s’acabés mai?

Hem de recuperar la Rambla, i una gran tragèdia ens brinda també una gran oportunitat. Hem de recuperar-la en el sentit més ple de paraula, no pas per tornar enrere i reproduir allò que ja es va endur la història; recuperar-la per a la gent i per a Barcelona. El que va passar el 17A ens hi obliga, perquè no podem deixar de demostrar que estimem tot allò que va ser amenaçat; la joia de viure, la barreja, la diversitat, el color, el moviment, les flors, les parles, les creences, les llibertats i les vides.

Si ens resignem a no fer res, a deixar que el nervi sentimental de la nostra ciutat es continuï degradant, no haurem honorat prou la memòria d’aquells que van patir un atemptat que, recordem-ho, va actuar contra tot allò que la Rambla sempre ha representat. Una altra cosa és com ho fem. Aquí hauran de parlar els experts en mobilitat, els tècnics en seguretat, els urbanistes i, per damunt de tot, la societat civil. Els Amics de la Rambla, les associacions de veïns, les floristes, els quiosquers, els comerciants, i tots els col·lectius que ajuden a fer ciutat.

La meva proposta, com a regidor de Barcelona però també com a veí i ramblista insubornable, seria pacificar la via al màxim. De fet, pacificar ve de pau, i el que necessitem ara és pau elevada a l’enèsima potència. Hem d’humanitzar la Rambla i aconseguir que hi domini el vianant, tant com sigui possible. Que hi passin el mínim de vehicles, i que les persones s’hi sentin segures en tots els sentits. Ja fa temps que diem que Barcelona és la ciutat del vianant, i en això tenim algun rècord mundial; segurament som la gran ciutat en què més es camina. Doncs que es noti, i que es noti al cor de la Barcelona de sempre.

El mitjà de transport més corrent a la nostra ciutat és l’anar a peu. És també el més natural, sostenible, ecològic i saludable. I econòmic. Com és que el vianant no regna a la Rambla? Regna a carrers on fa uns anys s’hi passejava molt menys i els no eren, de cap manera, tan emblemàtics i representatius. Ja sé que no és fàcil, que hi ha molt problemes, que hi han de passar autobusos, que els cotxes han d’accedir als aparcaments, que s’han de poder fer els repartiments i han de poder transitar ambulàncies i cotxes patrulla. Però també sé que avui en dia existeixen autèntics mestres que tenen una infinitat de solucions tècniques a tots els impediments de mobilitat. Reunim als millors, que hi pensin i que proposin com podem fer que al passeig s’hi passegi en plenitud.

No val queixar-se que si ho fem, se’ns omplirà encara més de turistes i la perdrem del tot. Aquesta seria una posició temorosa, i recordem-ho, no tenim por. Qualsevol reforma que fem al centre històric de la ciutat ens pot portar més turisme, però no per això deixarem d’innovar, progressar i millorar, oi que no? El que hem d’aconseguir, i podem fer-ho, és que sense fer fora ningú, la Rambla sigui molt més atractiva per als barcelonins. L’experiència demostra que fer carrers de vianants ajuda a fomentar que veïns i veïnes se’n facin els amos, sobretot si hi ha un bon pla d’usos i els comerços actuen d’imant.

El Portal de l’Àngel no és el millor exemple del que voldríem, però en l’aspecte que us comentava ara, cal admetre que la pacificació d’aquesta via no l’ha fet més turística que la Rambla, tot el contrari. Tampoc ho és Portaferrissa, ni la Boqueria, ni Argenteria. Tots ells són carrers de vianants i tots ells suporten menys pressió turística que la Rambla. De fet, les barreres laterals que suposen els carrils de pujada i de baixada, fan que resultin poc atractius per als locals, i en part això ajuda a que les botigues que s’hi estableixen siguin les que són.

L’operació s’ha de fer en concordança amb el pla especial que ja impulsa l’ajuntament, ajudat d’un concurs internacional. S’ha de combinar amb un pla d’usos intel·ligent. Cal reactivar tots els equipaments públics que té el passeig, que són molts i alguns del tot infrautilitzats; la Virreina, el palau Moja, el plau March, la Foneria, el teatre Principal, el Poliorama, el Capitol, el Liceu, Santa Mònica, centres universitaris, el mercat de la Boqueria… i segur que me’n deixo. En tot cas, les administracions poden ajudar molt a donar vida al nostre primer passeig, més enllà de l’oci i el turisme,.

Barcelonines i barcelonins, ens toca ser valents; fem-nos nostra la Rambla. Els visitants també. Tothom hi és convidat en so de pau. Pacifiquem. No hi ha millor homenatge. Que aquesta via antiga i desbordant d’humanitat sigui la més alegre, la més sàvia, la més pencaire, la més estimulant. Que no la vulguem acabar mai. Que tothom hi vulgui passejar. Ramblegem i no parem. Fem allò que feien aquells nens, aquelles dones i aquells homes que van ser brutalment segats el 17 d’agost. Que no hagin patit debades, que el seu llegat sigui el millor. No ens encongim, no apostem per les barreres i la por. La Rambla ens farà lliures.

 

Publicat dins de General | 2 comentaris

Els luddites del segle XXI

El col·lectiu Arran, vinculat a la CUP, ha publicat un video criticant el turisme massiu a Barcelona. D’una banda, s’hi veuen imatges de saturació turística, i de l’altra un grup de persones que aturen un Bus Turístic i hi fan una acció de protesta. El video ha estat piulat amb una cadena de tuits que denuncien l’actual model turístic i que defensen els drets de la classe treballadora,des d’una feina digna fins a viatjar sense contribuir a enriquir el sistema.

La protesta s’assembla prou a les del moviment Luddita, que a principis del segle XIX va envair les zones industrials del Regne Unit. En aquella època, es dedicaven a destruir les màquines, perquè veien en elles els seus pitjors enemics. Agafaven destrals, pals i pedres, i escometien contra els enginys de teixir o de filar que havien proliferat arreu. Interpretaven que la seva desgràcia havia arribat amb la mecanització; salaris de misèria, horaris inacabables, vida insalubre, explotació en tots els sentits… Reivindicaven la vida tranquil·la i sana de l’època pre-industrial.

Les accions que retrata el col·lectiu Arran, com altres que han tingut lloc i hem agrupat sota el terme Turismofòbia, tenen molt de luddita. S’ataca l’hotel, el Bus turístic, l’andròmina, abans que el sistema en sí. A l’Europa industrial, la protesta obrera va començar amb la Maquinofòbia, tot posant per davant l’atac a les fàbriques, en lloc de la lluita contra les desigualtats generades per la xarxa d’explotació. Avui en dia a Barcelona, la fàbrica és l’hotel i la selfactina és el bus turístic. I se’ls ataca.

Dubto que el resultat de les accions turistofòbiques aconsegueixi gaire més que els rebenta-màquines del XIX. Certament, el turisme és espantadís, molt sensible als titulars sobre vandalisme, i per tant pot ser que si continuen les accions, s’acabi notant en una disminució de visitants. Però si de debò es volen trobar solucions a la precarització del treball, a la inflació dels lloguers i l’expulsió de veïns, tals solucions no passaran per actes més o menys sorollosos.

Com va passar amb la Revolució Industrial, cal buscar una acció sindical més organitzada i estratègica, així com mesures polítiques per tal de frenar la jungla d’interessos que hi ha al darrere del turisme massiu. Segurament la clau radica en perseguir la formació i el valor afegit, com en tantes altres activitats; el turisme de qualitat, familiar i cultural, que no es basi en la quantitat i en el low-cost per generar beneficis ràpìds.

Les vies són diverses; fiscals, sindicals, empresarials, legals… Tothom s’hi ha de posar, i s’han de trobar sortides concertades. No oblidem que la Barcelona turística és fruit d’un èxit, igual com ho va ser la Barcelona industrial del seu moment, però cal saber gestionar i socialitzar els èxits. Tot plegat més complicat que fer unes pintades en un bus, però també molt més prometedor.

Això sí, els implicats s’hi han de posar. Començant pels responsables de la ciutat, que han de desmarcar-se clarament de la turismofòbia i proposar fórmules per arribar a aquest turisme de qualitat que pot generar bons salaris, beneficis socials i un creixement sostenible per als ciutadans de Barcelona. La sort és que podem triar, i si podem anar cap a Nova York o París, per què ens hem de convertir en Cancún?

Publicat dins de General | 3 comentaris