‘Ciudadanos En Comú’ per no investigar-ho tot

(Article publicat al web de l’Ajuntament de Barcelona)

Al passat ple de l’Ajuntament de Barcelona es va produir una escena que més d’un podria concloure que cada cop serà més habitual. En el marc del debat sobre la creació d’una comissió d’investigació sobre la gestió urbanística a l’Ajuntament, el govern Colau es va donar la mà amb Ciudadanos per limitar la investigació al darrer mandat (2011-15) i evitar així furgar en l’últim govern socialista, tal com demanava Esquerra Republicana.

En efecte, vam demanar que s’ampliés el període d’investigació i s’obrís també al període 2007-2011, una legislatura marcada per escàndols com el cas de l’Hotel del Palau de la Música, de l’hotel del Rec Comtal o l’hotel Drassanes. De fet, la pròpia sentència de la justícia conclou que, en el cas de l’Hotel del Palau, hi ha conductes “moralment reprovables”. Motius sobrats, doncs, per investigar les possibles irregularitats que s’haguessin pogut cometre en aquella etapa.

De què té por el govern municipal? Per què apliquen només les parets de vidre quan els interessa políticament? La transparència comença sempre per un mateix, i s’ha d’exercir sempre, a tot arreu i amb tothom. Té molt poc de nova política demanar investigar les irregularitats dels teus adversaris polítics i negar-te a obrir la investigació quan afecta els teus socis (PSC) o a tu mateix (ICV).

I, en tot això, què hi pinta Ciudadanos? En aquest cas, el paper de la trista figura. Els de Rivera i Arrimadas van convertir-se en defensors de l’establishment socialista barceloní a canvi de presidir la comissió d’investigació i guanyar un xic de notorietat mediàtica. Alhora, van consumar un pacte no escrit amb el govern Colau perquè no s’investigui tot. Podríem parlar, doncs, d’una nova coalició de ‘Ciudadanos En Comú’? No és descabellat, sobretot si ens atenem a les declaracions de fa unes setmanes de Jaume Collboni, quan advocava per obrir les aliances del govern municipal amb grups com C’s o CiU. Ho vam veure amb el pla de l’habitatge, pactat amb aquestes dues forces, i ho vam tornar a veure la setmana passada.

L’alcalde accidental, Gerardo Pisarello, va escudar-se en el reglament municipal per no admetre el debat sobre la proposta que vam fer. En aquest punt, caldria plantejar-se la modificació d’un reglament municipal que, tal com està, impedeix ampliar la transparència. En qualsevol cas, l’argumentació de Pisarello potser sigui correcta des d’un punt de vista tècnic, però és totalment reprovable èticament. Quan la transparència només és selectiva, no és transparència. És partidisme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Glòries: un exemple més del canvi fallit

(Article publicat a la pàgina web de l’Ajuntament)

La decisió del govern d’Ada Colau d’aturar unilateralment les obres de Glòries serveix per exemplificar el canvi fallit que ha suposat el nou govern de la ciutat.  En primer lloc, perquè han demostrat que la nova política s’assembla massa a la que hem vist durant massa anys a Barcelona. Colau va decidir convocar una comissió extraordinària per buscar que l’oposició es posicionés sobre l’aturada de Glòries. La majoria absoluta de regidors van manifestar-se en contra de l’aturada, i com que el resultat no era del gust del govern, Colau va tirar pel dret i va fer servir el consell d’administració de BIMSA (on tenen majoria absoluta) per ratificar la decisió. Una acció altament qüestionable des d’un punt de vista democràtic. Per si no fos prou, el posicionament contrari de la majoria del consistori es va repetir dies després al ple municipal.

Hem dit i repetit que l’aturada de les obres de Glòries afectarà greument altres projectes de ciutat. Glòries és un nus central en les connexions de la ciutat, i és evident que mantenir aquell fangar obert afectarà greument altres projectes. Fent un símil de la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra: “Parar obras, problema; continuar obras, solución”.

Per començar, l’intercanviador de Glòries entre bus, tramvia i metro es retardarà en paral·lel a l’obra. També es posa en perill la connexió del tramvia per la Diagonal, en tant que la connexió té una de les seves puntes precisament a Glòries. En menor mesura, també complicarà el projecte de pacificació de la Meridiana; serà difícil plantejar la limitació de la circulació a la Meridiana sense una bona alternativa de transport públic a Glòries. I, per descomptat, Colau ha fet el pitjor espot possible per la candidatura de Barcelona per acollir l’Agència Europa del Medicament.

D’altra banda, el govern municipal ha demostrat un cop més que, darrere la façana de titulars de cartró-pedra, hi ha molt poca capacitat de gestió. Colau ha sigut incapaç en tot aquest procés d’explicar amb claredat quant temps estaran aturades les obres i quin sobrecost tindran, i obvien que quan es fa una nova licitació, mai resulta més barata que continuar l’obra actual. Tampoc parlen de la més que probable demanda de l’empresa adjudicatària actual que alentiria encara més el procés. Lamentablement, ha primat un cop més el titular de cara a la galeria i no les conseqüències que tindrà aquesta decisió pels veïns de Glòries.

Un bon govern hauria de situar sempre els veïns per davant de tot. I constatem amb tristesa que Colau ha pensat, una vegada més, en la premsa i no en els problemes de la gent. Perquè són els veïns els que hauran de patir l’impacte que tindrà l’aturada de les obres. Serà la gent de Glòries la que haurà d’esperar més del compte per gaudir de la plaça, l’habitatge públic i els equipaments previstos. Queda justificat això per la voluntat del govern de buscar un titular mediàtic? Sincerament, pensem que no.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sobiranies humides (Quan la intenció és no parlar clar)

 

Arribarà l’hora que en sentir la paraula Sobirania haurem de cridar el metge. El terme s’està rebregant tant, i és usat per a tantes coses contradictòries, que aviat es convertirà en un una nosa perniciosa. No facilitarà, sinó que complicarà la comprensió del que discutim. Ja fa uns anys que veiem polítics empaitant sobiranies diverses per tal d’inocular la Sobirania grossa. Si continuem així, l’acabarem convertint en una malaltia.

A les grans manifestacions dels darrers anys, hem descobert que el concepte d’Independència resulta molt més clar, no es presta tant a qualificacions i a més s’utilitza molt més al carrer. No resulta gens sorprenent; la gent prefereix que parlem clar. La independència és una condició molt concreta i entenedora a tot l’univers. Com se sol dir, és comparable a l’embaràs, no es pot estar mig embarassada; o s’hi està del tot o no s’hi està gens. En canvi, amb la sobirania sembla que s’hi pugui estar a mitges, o que es pugui compartir l’embaràs.

Independència i Sobirania no són ben bé sinònims. Mentre la primera reflecteix una condició objectiva i verificable (com l’embaràs), la segona expressa un poder que es pot desplegar o no (com l’amor). Pots portar molt d’amor però no acabar amb un embaràs. Els escocesos són sobirans, cap anglès raonable no ho discuteix, però està per veure si això porta a la independència. En el nostre cas, mancats de la finor britànica, el concepte de Sobirania ens permet anar marejant la perdiu.

Per què no parlen d’independències compartides? 

Si algú posés en el seu programa polític que aspirava a independències compartides, aixecaria més riallades que vots. Amb la independència no s’hi pot jugar. Però amb la Sobirania es poden fer jocs malabars. Els principals exercicis, com hem anat veient en els darrers temps, consisteixen en dues modalitats; primer dir que les sobiranies són plurals i després dir que poden ser compartides. Totes dues versions són acadèmicament estimulants, tot i que resulten políticament esgotadores.

El cas és que la Sobirania, per definició, és allò que hi ha a dalt de tot. La paraula prové del llatí Superanus i remet a Sobirà, Suprem i Superior. Com en el cas del Pallars Sobirà, el terme ens descriu el que hi ha a dalt, el més elevat. El Pallars Sobirà mai no compartirà alçada amb el Pallars Jussà, que és el de més avall; i per tant tampoc tindrem molts Pallars sobirans, això no pot ser, perquè llavors estaríem parlant d’una plana on no hi ha cap altura màxima o suprema. Tampoc no hi pot haver molts Everest, ni aquest pic de l’Himàlaia pot compartir sobirania amb l’Annapurna, perquè el suprem és el suprem, el més alt.

En l’època romana, la idea equivalent era la d’Imperium, o sigui l’autoritat última i suprema. Com que l’Imperi i els Emperadors van acabar associats a un règim polític determinat, en l’edat mitjana es va preferir parlar de sobirania i sobirà. Un poder derivat de Déu que el rei rebia com a gràcia, i que permetia a teòrics com Jean Bodin explicar l’essència de l’absolutisme. La sobirania no es discutia; es podia exercir o no, es podia delegar, es podia heretar, però no es podia ni superar ni sotmetre. Els casos de sobiranies compartides eren molt excepcionals, com la monarquia dual dels Habsburg a Àustria-Hongria, i fins i tot en aquests casos, es condensaven en un sol i únic sobirà.

Hobbes va deixar clar que la sobirania era absoluta i indivisible, i que si no ho era deixava de ser tal cosa; i va fer un pas de gegant en obrir la porta a que el dipositari no fos necessàriament un monarca absolut. Rousseau va reblar el clau; entenent que la sobirania era indivisible i inalienable, va trencar amb l’antic règim i va apostar clarament pel seu caràcter popular. És a dir, els il·lustrats francesos i la Revolució no van qüestionar el concepte, el que van fer és traspassar-lo del rei al poble. El poble o la nació era l’autoritat suprema i última, la que dominava i manava, tot i que podia delegar en una assemblea, parlament, govern, dirigent… Qui fos que es decidís al contracte social.

Els revolucionaris francesos van tenir molt clar que la sobirania s’expressava en clau nacional, i per si algú no ho havia entès, va venir l’huracà Napoleó i ho va rubricar. Darrera d’ells, quasi totes les esquerres i els progressismes ho han tingut igual de clar. Gramsci va sentenciar que sobirania nacional i popular eren sinònims. I fins i tot els més internacionalistes, com ara Lenin, van expressar respecte per les nacionalitats. L’emancipació nacional era una arma de transformació que ajudava en el camí cap a la plena justícia social. Els comunistes mai no van cometre l’error de discutir la sobirania nacional/popular, encara menys apel·lar a sobiranies de classe.

El combat central de Fidel Castro sempre va ser per la sobirania nacional, i encara podríem dir més; el combat per no compartir ni escampar tal sobirania. Quan afirmava “no cedirem sobirania per ajustar alguns desacords econòmics amb els Estats Units”, Castro no es referia a la sobirania alimentària ni a l’energètica, estava parlant de la nació cubana, per descomptat. Al seu costat tenia gent com Noam Chomsky; “La manca de sobirania porta a la liberalització imposada pels poderosos.” És a dir; no només era de caràcter nacional/popular, no només era única, irrenunciable i indivisible, sinó molt més. La nació i la seva sobirania eren el baluard principal contra l’explotació.

Al nostre segle, ningú millor que Syriza ha assumit aquests postulats. A remolc del patriotisme social, han reiterat que la nació grega és l’única dipositària de la sobirania popular. Sostenen que els mercats i els organismes internacionals laminen la sobirania per imposar unes mesures d’austeritat injustes i abusives; i que l’única manera de parar els peus a les forces neoliberals és amb l’exercici permanent de l’autodeterminació nacional. Gianis Varoufakis, el carismàtic exministre de Syriza, ho deixava ben palès quan alertava que “combatre l’austeritat és defensar la sobirania nacional”.

No hi ha diverses sobiranies, n’hi ha una, i no pot ser compartida, perquè el seu exercici correspon en exclusiva a la nació popular. Strictu sensu, no té gaire sentit parlar de sobiranies que no siguin nacionals; així ho hem de veure quan al·ludim a sobiranies socials, econòmiques i financeres, mediambientals, alimentàries o energètiques. N’hi ha una de debò, que és social perquè és nacional. La nacional és la més social, la que té la clau i obre la porta de tota prevalència del poble per damunt dels despotismes. Si algú li hagués dit a Varoufakis, o a Tsipras, que havien de renunciar a sobirania nacional, o que havien de posar paciència abans de prendre una decisió a tot Grècia, perquè havien de guanyar una multiplicitat de sobiranies plurals i compartides, haurien muntat en còlera. Imagineu-vos els grecs esdevenint un land alemany per tal de ser fraternals i d’incorporar un doll de sobirania mediambiental.

La mare de totes les sobiranies

Dubto molt que Syriza, o qualsevol força de l’esquerra alternativa del planeta, fos capaç de subscriure la fórmula que va aprovar fa poc Un País en Comú, el partit d’Ada Colau i Xavier Domènech. “Una República en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península… (per) compartir sobiranies amb un Estat (de) caràcter plurinacional”. Cal llegir-ho amb atenció per entendre cap on va. I un cop entès, no sabem si la recepta està destinada a ingressar en els annals de la història o als del mètode paranoico-crític. Sobiranies? Compartides? Com es menja això?

La sobirania és una i és suprema. Per la senzilla raó que si no ho és, deixa de ser sobirana. Passaria a ser subjecta. I ja que hi som, diguem que la conseqüència més habitual de la sobirania, la que es considera més natural, aboca a la independència política en forma d’un estat propi. Una altra cosa és que tingui diverses manifestacions i ramificacions, i que es pugui desplegar de moltes maneres. Altres vessants que es puguin despendre del poder sobirà són també vitals, i de fet no les podem oposar a la noció de sobirania, sinó que les hem de considerar com aliades o reforços.

Quan parlem de sobirania alimentària, estem entrant sense voler en una contradicció lèxica. Així com la sobirania popular és el domini suprem del poble, la sobirania alimentària no és, ni pot ser, el domini suprem per part dels aliments. La sobirania energètica no ens porta a que mani l’electricitat, la financera no vol dir que manin les finances. En realitat, el que estem expressant és un concepte més complex, i la formulació correcta seria alguna cosa així com “la sobirania nacional/popular en termes d’alimentació”. El que alguns, portant-ho a l’extrem, en podrien dir autarquia.

En un món tan connectat, l’autosuficiència dels països ja no és viable. Però sí que podem apostar pel control i la regulació, de manera que el domini no correspongui a agents financers internacionals, sinó que sigui un atribut clar del poble, de la nació entesa en el seu sentit més democràtic. Per tant, podem parlar de moltes sobiranies, però sempre donant per entès que totes elles són i han de ser nacionals. Si ens estalviem aquest detall és per resumir i anar més ràpid, però ho hem de tenir sempre present. Les sobiranies (nacionals) les podem compartir, però sempre amb el poble i els components de la nació que exerceix tal sobirania.

Ens equivocarem si optem per abraçar una pluja de sobiranies humides, líquides i canviants. Ens equivocarem si oblidem l’original, la més sòlida, la de pedra picada, la que sempre ha estat entesa com a tal i determina totes les altres. I no diem que sigui un error perquè puguem fer mal al procés d’independència. Ho diem perquè farem mal al llenguatge, a la claredat i al sentit comú. Les sobiranies humides ens porten a la confusió i al ridícul més estrepitós. Ens porten a no sortir de Twitter.

Publicat dins de Articles d'opinió, General | 1 comentari