De quan Barcelona va demostrar ser gran

Com tothom, recordo a la perfecció el que estava fent aquell 17 d’agost. Eren pels volts de les cinc de la tarda, i amb en Jordi Coronas i els companys d’ERC a Gràcia fèiem una passejada pels carrers guarnits de la Vila. De sobte, la presidenta de les Festes, la Carla Carbonell, em va alertar que s’havia produït un accident a la Rambla.

A partir d’aquí, tot es va precipitar com una allau. Vaig baixar immediatament a l’Ajuntament desitjant amb totes les meves forces que el número de ferits o de morts no fos elevat, però cada informació que arribava era pitjor. Al metro avisaven que, de plaça Catalunya fins a Drassanes, el tren no s’aturava. Vam canviar a la línia 4 pensant que l’estació de Jaume I estaria oberta, com efectivament vam comprovar.

L’angoixa es va convertir en certesa; es tractava d’ un atemptat jihadista. Havien colpit la Rambla, el meu estimat carrer gran. Vivint a pocs metres del passeig, l’atac era contra un referent emocional; el lloc que havia vist créixer els meus fills, on hi havia treballat, m’havia enamorat, m’havia divertit i havia tingut grans discussions. També, és clar, contra una de les artèries principals de Barcelona. La Rambla és el color, l’obertura, el moviment i l’alegria de la ciutat. I algú havia atacat aquell estil de vida.

Però la principal lliçó d’aquell atemptat vindria en les hores posteriors. L’actuació exemplar dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Urbana, els Bombers i els Serveis d’Emergència; dels taxistes fent viatges gratuïts i hotelers oferint llits; dels ciutadans anònims ajudant qui més ho necessitava… Els barcelonins vam treure pit, vam sortir al carrer amb orgull decidits a no deixar-nos vèncer. Potser sí que teníem por, però no permetríem que ningú ens estronqués les ganes de viure. No deixaríem de ramblejar ni un segon, no ens deixaríem prendre la nostra Barcelona.

Barcelona va demostrar ser una ciutat gran en el seu sentit més profund. Si l’any 92 el món sencer ens va conèixer per haver organitzat els millors Jocs Olímpics de la història, el 17 d’agost vam donar una altra lliçó col·lectiva; una lliçó de coratge, de determinació i de vida. Una vegada més, la ciutat sencera es va unir per fer coses excepcionals.

Barcelona és una ciutat amb ànima pròpia. No sempre passa; fins i tot m’atreviria a dir que és complicat trobar-ne. Al llarg de la meva vida he viscut en ciutats magnífiques amb indrets preciosos i equipaments excepcionals, però que no tenen una ànima forta. Barcelona sí que en té, i ho hem demostrat diverses vegades. Som la Barcelona dels Jocs Olímpics, del Districte 11, del Welcome Refugees i del No Tenim Por. És aquest esperit el que reivindico i és aquesta la Barcelona que vull: una gran ciutat capaç de fer coses grans.​

Anuncis
Publicat dins de General | 1 comentari

‘Deixeu els sermons fora, que jo us arreglaré els carrers’

Teddy Kollek és, segurament, l’alcalde més popular que ha tingut Jerusalem el darrer segle. Kollek era un personatge que s’adormia als actes públics, passejava pel carrer sense escorta i va governar una de les ciutats més difícils del planeta durant 28 anys (de 1965 a 1993). El polític es va convertir en un alcalde estimat i venerat. Per què? Per una idea tan simple com irrefutable: centrar-se únicament en la ciutat. Kollek només feia una petició als seus conciutadans: deixar els sermons i els dogmes fora del despatx. A canvi, els prometia arreglar els carrers i fer que Jerusalem funcionés.

Malauradament, a Barcelona hem topat massa vegades amb un govern que predica grans sermons però no soluciona els problemes de la gent. Un equip que basa la seva acció de govern en dogmes però que s’ha vist incapaç de gestionar la ciutat. Ho hem comprovat en multitud d’ocasions aquesta legislatura: el projecte de funerària pública, el tramvia per la Diagonal o la remunicipalització de l’aigua. Tots ells s’han convertit en conflictes de trinxeres; o estàs amb mi o contra mi. I, per més que s’enarbolin grans banderes, amb apriorismes ideològics és extremadament difícil fer que la ciutat funcioni.

El projecte de funerària pública és un bon exemple per copsar la filosofia del govern actual. L’equip d’Ada Colau insisteix des de fa mesos en la creació d’una funerària pública a partir de l’any 2020 que tindria 6 sales de vetlla. Malgrat la bona intenció, des de l’inici vam insistir que aquest projecte no faria cap tipus de competència a les empreses privades i, per tant, no comportaria una rebaixa de preus. A ningú se li acut pensar que, amb 6 sales de vetlla municipals, s’aconseguirà un abaratiment global de tarifes quan les operadores privades gestionen un centenar de sales a la ciutat.

Enfront del dogmatisme del govern, incapaç de variar ni un mil·límetre la seva postura, Esquerra Republicana hem insistit en la necessitat de trobar una fórmula immediata per abaratir els preus dels enterraments. Per això, durant la negociació dels pressupostos vam forçar que s’aparqués l’obsessió per la funerària pública i es posés l’accent en oferir funerals a 1.800 euros a partir del juny. Això era el realment urgent: evitar que acomiadar un ésser estimat costi més de 4.000 o 5.000 euros. I evitar-ho amb efectes immediats, no amb un projecte que, amb sort, s’implantaria a partir del 2.020.

Ja fa uns mesos que ERC i el PDeCAT ens vam comprometre a col·laborar per garantir l’estabilitat política a Barcelona, i és per això que vam arribar a un acord amb el govern de la ciutat per abstenir-nos a la votació dels pressupostos i facilitar així la seva aprovació. A banda de l’acord per abaratir els enterraments, hem aconseguit, entre d’altres mesures, que la tarifació social a les escoles bressol arribi a les classes mitges de la ciutat, que ara han vist com s’incrementaven les tarifes.

Amb un context favorable per a l’aprovació dels pressupostos, només calia que Colau fes la feina i negociés una abstenció dels seus ex-socis del PSC o el vot afirmatiu de la CUP. Una vegada més, però, el govern ha estat incapaç d’arribar a un acord amb ningú, i tornarà a aprovar-los a través d’una qüestió de confiança. “Una filigrana legal però gens democràtica“, deia ICV la legislatura passada. Que per segon any consecutiu Colau s’agafi a aquest mecanisme excepcional per tirar endavant els pressupostos és un síntoma clar del desgast del govern.

Cal un canvi a la ciutat, un nou govern amb capacitat per arribar a acords més enllà de baralles partidistes. Un govern amb menys dogmes de fe i més bona gestió. Un govern que deixi els sermons a fora i es dediqui a arreglar carrers. Barcelona ho agraïrà.

Publicat dins de General | 1 comentari

Liderem Barcelona

reformas-de-pisos-Barcelona-GSIconstructora.jpg

Després d’un any i mig, el govern de Barcelona torna a una situació similar a la de principi de mandat. Aleshores ERC va apostar per oferir l’estabilitat amb CUP i CiU, però Colau va preferir pactar amb el PSC. No va importar que durant la campanya acusés aquests darrers de mafiosos, ni va pesar gaire la necessitat històrica de trencar amb l’establishment barceloní. Tant se val: al cap d’un any i mig, les bases de BeC han corregit el rumb, i han votat i aconseguit la ruptura. Ja havíem vist un moviment semblant durant el referèndum del 1-O; els dirigents anaven per una banda i els activistes de carrer, demòcrates radicals, estiraven pel canvi.

No era difícil de preveure que l’acord entre PSC I Comuns seria poc reeixit. Des del primer moment vam avisar que una reedició dels vells acords PSC-ICV, a la inversa, no era el que la ciutat necessitava. El vot de càstig cap al PSC va ser considerable en les eleccions municipals del 2015, Colau, però, no ho va tenir en compte a l’hora d’incorporar-los al govern municipal. Des d’aleshores, hem anat recordant la poca conveniència d’aquest acord. No s’ha avançat en cap front ciutadà; ni en la transparència anunciada, ni en el canvi de model turístic, ni en un pla d’habitatge ambiciós… No veiem el canvi, no existeix. I ni en solitari ni en coalició, Colau no ha resolt problemes, més aviat n’han sorgit de nous.

Quan aquest estiu es va evidenciar que el PSC s’afegia al bloc del 155, quan els socialistes van aprovar amb PP i Cs la llei que facilitava la fuga d’empreses de Barcelona (i el PSC portava l’àrea de promoció econòmica de la ciutat!), quan es van perpetrar les càrregues policials del referèndum de l’1 d’octubre -ara hem sabut que el PSOE ha vetat la comissió d’investigació contra la violència de l’1O-, quan es va cessar el govern català, quan va tornar la vergonya dels presos polítics, la coalició que governava Barcelona es va convertir en insostenible. En aquell moment vam considerar  que calia oferir mà estesa i contribuir a l’estabilitat, i així els hi vam proposar al PDCat i CUP la necessitat de treballar per permetre l’estabilitat i buscar  la centralitat democràtica.

Històricament, liderar Barcelona i ocupar la centralitat democràtica han estat dues cares de la mateixa moneda. L’any 1979, els nous partits de la transició es van agrupar en un Pacte Democràtic que va suposar la base de la nova ciutat. Al cap d’uns anys, a redós dels Jocs Olímpics, el PSC de Maragall va saber encarnar de forma creixent aquest esperit i va conduir els destins de la capital de Catalunya. La idea era que calia unir catalanisme i barcelonisme, arribar a tothom, tenir cura de tots els barris i representar els somnis i les necessitats del barceloní mitjà. Des dels equipaments de barri, l’ampliació del metro i el foment de l’esport a la Barcelona posa’t Guapa i els grans esdeveniments. Quan es va esgotar aquesta fórmula, el PSC va perdre l’alcaldia de Barcelona i va iniciar el seu declivi.

Avui en dia, aquell vell partit ja no representa la centralitat i el lideratge, ans al contrari; s’ha lliurat a l’espanyolisme ranci com a darrer reducte on arrecerar-se. Alguns apuntaven que a partir de la seva irrupció fulgurant, Colau podia haver pres el testimoni per assumir la batuta real de la ciutat. Va ser un miratge. No ho ha aconseguit, en primer lloc perquè s’ha revelat del tot incapaç de fer pactes amplis, rere una campanya electoral molt agressiva i demonitzant la majoria dels rivals; això li va fer guanyar les eleccions però no pas el mandat. Va escollir com a company de viatge l’únic partit prou feble per empassar-se el menysteniment, un PSC que avui ja ha abandonat la coalició. En segon lloc, Colau ha volgut acontentar tanta gent que no s’ha arriscat ni amb el seu propi projecte, i ha acabat no fent feliç ningú. Els equilibrismes que hem vist a l’entorn de la independència també els hem vist amb els temes de ciutat, col·locant-se sempre en posició figuradament neutral i apostant per la paràlisi. Finalment, ha optat per una política d’aparador, apostant per l’anunci i el titular, abans que fer ciutat i deixar una herència urbana que pogués reivindicar al final del mandat. La situació ens preocupa, i molt. Perquè hem d’aconseguir que Barcelona avanci més enllà de la seva inèrcia.

La mà estesa que oferim al govern de BeC, un cop expulsat el PSC, pot pal·liar els defectes esmentats  i buscar una estabilitat que permeti acabar la legislatura amb alguns acords bàsics perquè la propera legislatura comenci amb Barcelona preparada.  Oferim un acord amb aquelles formacions que estem clarament per acabar amb el marc de repressió. Reeditant en certa manera allò que planava en els primers ajuntaments democràtics de 1979, i que avui es podria condensar en Llibertat, Amnistia i plena Sobirania. Aquesta acord democràtic tindria molts mèrits, i a més aquestes forces juntes podríem garantir l’estabilitat, perquè fem l’única suma raonable de majoria absoluta, més enllà dels escassos 11 regidors de Colau (d’un total de 41).

També podem cobrir tot l’espectre del barcelonisme central, que va des de l’esquerra ecosocialista fins al centre dreta i el liberalisme moderat, passant per l’esquerra no-dogmàtica i republicana. Davant aquesta situació som conscients del repte que tenim a Esquerra Republicana, la formació que té tots els números per assumir el paper cohesionador en aquesta nova fórmula, fent de director d’orquestra, i estirant a banda i banda per inaugurar consensos i pactes de ciutat que són indispensables a l’hora d’afiançar un govern municipal fort. No oblidem que ara mateix, segrestada la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona és la institució lliure més important del país –en termes econòmics, demogràfics i de projecció internacional. Cal posar-hi especial cura, com ha passat sempre que Barcelona ha hagut d’assumir un rol substitutori respecte al conjunt del país.

La mà estesa no és de cap manera un xec en blanc, no ens confonguem. No s’ha plantejat per part de ningú una entrada al govern, que implicaria la voluntat de construir un projecte comú de ciutat. Això ara mateix no és possible; és massa tard i les diferències entre formacions són massa grans; el nostre objectiu és ser alternativa. Es tractaria més aviat d’una entesa necessària però circumstancial, per evitar que la ciutat prengui mal i per sortir airosos del clima de repressió que ens envolta. I diguem-ho ben clar; per tal que rutlli aquest acord de ciutat, qui hi ha de demostrar més interès és el govern municipal de Colau, perquè és qui més necessita el suport i qui més responsabilitat carrega a l’hora de governar. Estem a l’espera, doncs, de les seves propostes i de que BeC prengui la nostra mà estesa en lloc de rebutjar-la. Cal teixir confiances i això passa per acords amplis i consensos dialogats.

Només així podrem presentar un front sòlid contra aquells que van emparar la violència contra els ciutadans l’1 d’octubre, aquells que no reconeixen els drets més elementals i troben normal que hi hagi presos polítics i exiliats… Aquells que són capaços de provocar la fuga d’empreses i d’arruïnar el teixit empresarial per castigar la capital de Catalunya. Exercir la capitalitat vol dir tot això. També vol dir centrar-se ja en la ciutat; conscients que resta un any i mig de mandat, i que no es podran fer miracles; vol dir mirar al futur i preparar-se per governar millor, tot evitant un desastre en la gestió, vetllant per l’equilibri pressupostari, per una política fiscal realista i per l’aprovació de projectes urbans que no provoquin discòrdia.

Tot plegat no parteix de la idea que hem de reforçar Colau, sinó de la que cal reforçar Barcelona. No es tracta d’ajudar cap dirigent ni cap sigla. De fet, ni tan sols les sigles d’ERC, en el nostre cas. Es tracta de ser prou generosos per evitar fer mal a la ciutat amb disputes partidistes, sobretot en aquesta hora greu en què cal reunir totes les forces democràtiques per fer front a la dura realitat. Seria ideal poder avançar en els temes de ciutat que més han preocupat durant el mandat Colau; el comerç, el turisme, la convivència… Estaria bé, però si continuem discrepant en la posició cap al topManta, el tramvia, l’alberg de la Vila Olímpica o la regulació de vehicles en voreres, doncs ho continuarem fent. I potser és l’hora d’aparcar alguns projectes que no han aconseguit sumar prou complicitats.

Vam alertar sobre el gran error del pacte Colau-PSC. Desfet això, no deixarem d’alertar sobre altres errors, i per descomptat no els abonarem. Anirem bé si el govern d’Ada Colau entén que el nostre gest dialogant no és cap rendició, perquè la nostra oferta ha de servir a Barcelona, no un projecte personalista. Som conscients dels reptes que tenim en els propers anys i estem preparats per assumir-los. Els primers reptes pensant en clau de futur els assumim ja ara. Som aquí per servir Barcelona, de la millor manera possible. El temps ha demostrat que els nostre criteri la majoria de vegades ha estat encertat i solvent. Raó de més per perseverar en la nostra línia. Busquem la centralitat democràtica que ERC proposa i la ciutat hi guanyarà. Segur.

Publicat dins de General | 1 comentari