Liderem Barcelona

reformas-de-pisos-Barcelona-GSIconstructora.jpg

Després d’un any i mig, el govern de Barcelona torna a una situació similar a la de principi de mandat. Aleshores ERC va apostar per oferir l’estabilitat amb CUP i CiU, però Colau va preferir pactar amb el PSC. No va importar que durant la campanya acusés aquests darrers de mafiosos, ni va pesar gaire la necessitat històrica de trencar amb l’establishment barceloní. Tant se val: al cap d’un any i mig, les bases de BeC han corregit el rumb, i han votat i aconseguit la ruptura. Ja havíem vist un moviment semblant durant el referèndum del 1-O; els dirigents anaven per una banda i els activistes de carrer, demòcrates radicals, estiraven pel canvi.

No era difícil de preveure que l’acord entre PSC I Comuns seria poc reeixit. Des del primer moment vam avisar que una reedició dels vells acords PSC-ICV, a la inversa, no era el que la ciutat necessitava. El vot de càstig cap al PSC va ser considerable en les eleccions municipals del 2015, Colau, però, no ho va tenir en compte a l’hora d’incorporar-los al govern municipal. Des d’aleshores, hem anat recordant la poca conveniència d’aquest acord. No s’ha avançat en cap front ciutadà; ni en la transparència anunciada, ni en el canvi de model turístic, ni en un pla d’habitatge ambiciós… No veiem el canvi, no existeix. I ni en solitari ni en coalició, Colau no ha resolt problemes, més aviat n’han sorgit de nous.

Quan aquest estiu es va evidenciar que el PSC s’afegia al bloc del 155, quan els socialistes van aprovar amb PP i Cs la llei que facilitava la fuga d’empreses de Barcelona (i el PSC portava l’àrea de promoció econòmica de la ciutat!), quan es van perpetrar les càrregues policials del referèndum de l’1 d’octubre -ara hem sabut que el PSOE ha vetat la comissió d’investigació contra la violència de l’1O-, quan es va cessar el govern català, quan va tornar la vergonya dels presos polítics, la coalició que governava Barcelona es va convertir en insostenible. En aquell moment vam considerar  que calia oferir mà estesa i contribuir a l’estabilitat, i així els hi vam proposar al PDCat i CUP la necessitat de treballar per permetre l’estabilitat i buscar  la centralitat democràtica.

Històricament, liderar Barcelona i ocupar la centralitat democràtica han estat dues cares de la mateixa moneda. L’any 1979, els nous partits de la transició es van agrupar en un Pacte Democràtic que va suposar la base de la nova ciutat. Al cap d’uns anys, a redós dels Jocs Olímpics, el PSC de Maragall va saber encarnar de forma creixent aquest esperit i va conduir els destins de la capital de Catalunya. La idea era que calia unir catalanisme i barcelonisme, arribar a tothom, tenir cura de tots els barris i representar els somnis i les necessitats del barceloní mitjà. Des dels equipaments de barri, l’ampliació del metro i el foment de l’esport a la Barcelona posa’t Guapa i els grans esdeveniments. Quan es va esgotar aquesta fórmula, el PSC va perdre l’alcaldia de Barcelona i va iniciar el seu declivi.

Avui en dia, aquell vell partit ja no representa la centralitat i el lideratge, ans al contrari; s’ha lliurat a l’espanyolisme ranci com a darrer reducte on arrecerar-se. Alguns apuntaven que a partir de la seva irrupció fulgurant, Colau podia haver pres el testimoni per assumir la batuta real de la ciutat. Va ser un miratge. No ho ha aconseguit, en primer lloc perquè s’ha revelat del tot incapaç de fer pactes amplis, rere una campanya electoral molt agressiva i demonitzant la majoria dels rivals; això li va fer guanyar les eleccions però no pas el mandat. Va escollir com a company de viatge l’únic partit prou feble per empassar-se el menysteniment, un PSC que avui ja ha abandonat la coalició. En segon lloc, Colau ha volgut acontentar tanta gent que no s’ha arriscat ni amb el seu propi projecte, i ha acabat no fent feliç ningú. Els equilibrismes que hem vist a l’entorn de la independència també els hem vist amb els temes de ciutat, col·locant-se sempre en posició figuradament neutral i apostant per la paràlisi. Finalment, ha optat per una política d’aparador, apostant per l’anunci i el titular, abans que fer ciutat i deixar una herència urbana que pogués reivindicar al final del mandat. La situació ens preocupa, i molt. Perquè hem d’aconseguir que Barcelona avanci més enllà de la seva inèrcia.

La mà estesa que oferim al govern de BeC, un cop expulsat el PSC, pot pal·liar els defectes esmentats  i buscar una estabilitat que permeti acabar la legislatura amb alguns acords bàsics perquè la propera legislatura comenci amb Barcelona preparada.  Oferim un acord amb aquelles formacions que estem clarament per acabar amb el marc de repressió. Reeditant en certa manera allò que planava en els primers ajuntaments democràtics de 1979, i que avui es podria condensar en Llibertat, Amnistia i plena Sobirania. Aquesta acord democràtic tindria molts mèrits, i a més aquestes forces juntes podríem garantir l’estabilitat, perquè fem l’única suma raonable de majoria absoluta, més enllà dels escassos 11 regidors de Colau (d’un total de 41).

També podem cobrir tot l’espectre del barcelonisme central, que va des de l’esquerra ecosocialista fins al centre dreta i el liberalisme moderat, passant per l’esquerra no-dogmàtica i republicana. Davant aquesta situació som conscients del repte que tenim a Esquerra Republicana, la formació que té tots els números per assumir el paper cohesionador en aquesta nova fórmula, fent de director d’orquestra, i estirant a banda i banda per inaugurar consensos i pactes de ciutat que són indispensables a l’hora d’afiançar un govern municipal fort. No oblidem que ara mateix, segrestada la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona és la institució lliure més important del país –en termes econòmics, demogràfics i de projecció internacional. Cal posar-hi especial cura, com ha passat sempre que Barcelona ha hagut d’assumir un rol substitutori respecte al conjunt del país.

La mà estesa no és de cap manera un xec en blanc, no ens confonguem. No s’ha plantejat per part de ningú una entrada al govern, que implicaria la voluntat de construir un projecte comú de ciutat. Això ara mateix no és possible; és massa tard i les diferències entre formacions són massa grans; el nostre objectiu és ser alternativa. Es tractaria més aviat d’una entesa necessària però circumstancial, per evitar que la ciutat prengui mal i per sortir airosos del clima de repressió que ens envolta. I diguem-ho ben clar; per tal que rutlli aquest acord de ciutat, qui hi ha de demostrar més interès és el govern municipal de Colau, perquè és qui més necessita el suport i qui més responsabilitat carrega a l’hora de governar. Estem a l’espera, doncs, de les seves propostes i de que BeC prengui la nostra mà estesa en lloc de rebutjar-la. Cal teixir confiances i això passa per acords amplis i consensos dialogats.

Només així podrem presentar un front sòlid contra aquells que van emparar la violència contra els ciutadans l’1 d’octubre, aquells que no reconeixen els drets més elementals i troben normal que hi hagi presos polítics i exiliats… Aquells que són capaços de provocar la fuga d’empreses i d’arruïnar el teixit empresarial per castigar la capital de Catalunya. Exercir la capitalitat vol dir tot això. També vol dir centrar-se ja en la ciutat; conscients que resta un any i mig de mandat, i que no es podran fer miracles; vol dir mirar al futur i preparar-se per governar millor, tot evitant un desastre en la gestió, vetllant per l’equilibri pressupostari, per una política fiscal realista i per l’aprovació de projectes urbans que no provoquin discòrdia.

Tot plegat no parteix de la idea que hem de reforçar Colau, sinó de la que cal reforçar Barcelona. No es tracta d’ajudar cap dirigent ni cap sigla. De fet, ni tan sols les sigles d’ERC, en el nostre cas. Es tracta de ser prou generosos per evitar fer mal a la ciutat amb disputes partidistes, sobretot en aquesta hora greu en què cal reunir totes les forces democràtiques per fer front a la dura realitat. Seria ideal poder avançar en els temes de ciutat que més han preocupat durant el mandat Colau; el comerç, el turisme, la convivència… Estaria bé, però si continuem discrepant en la posició cap al topManta, el tramvia, l’alberg de la Vila Olímpica o la regulació de vehicles en voreres, doncs ho continuarem fent. I potser és l’hora d’aparcar alguns projectes que no han aconseguit sumar prou complicitats.

Vam alertar sobre el gran error del pacte Colau-PSC. Desfet això, no deixarem d’alertar sobre altres errors, i per descomptat no els abonarem. Anirem bé si el govern d’Ada Colau entén que el nostre gest dialogant no és cap rendició, perquè la nostra oferta ha de servir a Barcelona, no un projecte personalista. Som conscients dels reptes que tenim en els propers anys i estem preparats per assumir-los. Els primers reptes pensant en clau de futur els assumim ja ara. Som aquí per servir Barcelona, de la millor manera possible. El temps ha demostrat que els nostre criteri la majoria de vegades ha estat encertat i solvent. Raó de més per perseverar en la nostra línia. Busquem la centralitat democràtica que ERC proposa i la ciutat hi guanyarà. Segur.

Anuncis
Publicat dins de General | 1 comentari

L’Atenes del segle XXI? Barcelona i la Hiperdemocràcia del 1r d’octubre

(Article publicat a ElCrític.cat)

El setembre del 2017, Julian Assange anticipava que la situació de Catalunya era la més interessant del moment, i que “fixaria un precedent per a la democràcia d’Europa i el món Occidental.” Alguns van pensar que exagerava; però al cap de pocs dies es va celebrar el referèndum del dia 1 d’octubre, i Barcelona i Catalunya van ser presents a tot el món com a referents inequívocs de participació i resistència ciutadana. Les imatges de l’1-O eren ben eloqüents i simplificaven el dilema; un poble desarmat s’entestava a votar contra Robocops que pegaven els avis, dones, joves, homes.

Qui convocava el referèndum era el govern de Catalunya. Però l’organització va ser escapçada el dia 20 de setembre amb 15 detencions d’alts càrrecs per part de la guàrdia civil espanyola. A partir d’aquí, els organitzadors es van fer invisibles. El grapat de persones que van preparar tot l’operatiu resten encara en l’anonimat, i algun dia se sabrà com urnes, paperetes, obertura i defensa dels col·legis no van caure del Cel. En qualsevol cas, la percepció, positiva i força ajustada a la realitat, és que els lluitadors que van fer possible la votació formaven part d’un potent i inconcret Poble català.

De la independència a la hiperdemocràcia

Al voltant dels col·legis electorals es van formar els CDR, Comitès de Defensa del Referèndum, al cap d’un temps convertits en Comitès de Defensa de la República. Aquests grups, molt diversos i difícils d’enquadrar, eren el producte d’una jornada de lluita que quedarà en la memòria de tots els que el van viure com un dia autènticament històric. Perquè va ser una jornada dura de repressió i de patiment, sens dubte, però també d’afirmació i de victòria. Ja veurem com evolucionen els CDR, i també cap on progressen les entitats sobiranistes (ANC, Òmnium i altres) en un paisatge canviant; però en qualsevol cas hi ha vida després de l’1-O.

Continua llegint

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Moments excepcionals

(Article publicat a La Vanguardia)

La violència desencadenada per l’Estat contra gent pacífica per impedir el Referèndum de l’1 d’octubre, la permanent negativa al diàleg del Govern espanyol i l’aplicació ferotge de l’article 155 de la Constitució contra la llibertat i les institucions de Govern de Catalunya han portat el país i la seva capital a una situació d’excepció. Però davant de moment excepcionals, també solucions excepcionals. Barcelona veu com s’ataca el país i davant aquesta situació no pot restar immòbil, i amb aquesta excepcionalitat plantegem una proposta conjunta.

Tothom coneix perfectament com han estat les relacions de les formacions que representem amb el Govern de Barcelona en Comú; hem d’admetre que no sempre han estat plàcides. Però precisament l’excepcionalitat del moment fa que també sigui hora per prendre decisions excepcionals.

Des del passat 20 de setembre la història ha agafat velocitat i ha estat aquesta història la que ens ha portat a moments i situacions no previstes. Ens hem trobat defensant col·legis persones de totes les edats i gèneres, amb posicionaments ideològics que van des del centre-dreta conservador i d’ordre, fins a l’esquerra més revolucionaria, però amb una idea central que ens unia, la democràcia. I és aquesta democràcia la que ara ens ha de guiar.

Però igual que aquell 1 d’octubre de matinada va suposar una comunió que moltes vegades ens va sorprendre, la repressió també ens ha sorprès. La policia va ser la protagonista durant aquell diumenge, en un atac planificat contra la nostra ciutat, contra les nostres escoles. I aquell atac ha seguit per anar de les escoles i les persones que de manera pacífica van defensar urnes i paperetes fins a les nostres institucions i representants. Tot i les ofertes de diàleg, tot i la suspensió feta pel president Carles Puigdemont i les crides a la negociació bilateral, hem vist una resposta única, un “a por ellos” institucional en forma d’article 155 de la Constitució.

Fa setmanes que des dels PDeCAT i ERC li estem reclamant a l’Alcaldessa Ada Colau que trenqui el seu acord de Govern amb el PSC. Entenem que, avui, el PSC és còmplice de tot el que està passant. I ja no ho pot dissimular  més: acaba de pactar amb PP i C’s l’aplicació de l’article 155, amb la intervenció de TV3, la intervenció de Catalunya Ràdio, dels Mossos, i la convocatòria d’eleccions el mes de gener. Colau i Barcelona en Comú estan governant la ciutat de Barcelona, la capital del país, amb algú que forma part del nucli dur de l’estratègia de repressió contra Catalunya. El trencament del Govern és una necessitat, per dignitat i respecte democràtics.

És per això, que creiem que el govern de la ciutat de Barcelona, de la capital del país, no pot formar part del bloc immobilista, ha de ser part de la solució, de l’aposta pel diàleg i la mediació, però posant-se al costat dels ciutadans. I per això volem recuperar aquell esperit de les escoles que mostrava la solidaritat, que anava des dels avis fins als més joves, que no mirava classes, ni orígens, ni destins, sinó que defensava la democràcia. Per això reclamem per a Barcelona un govern d’unitat en defensa de la democràcia, de la llibertat dels catalans i catalanes, i de les seves institucions, que trenqui amb Felip VI i amb tot el que simbolitza un Estat que ha demostrat que va en contra dels ciutadans de Barcelona.

Per això, creiem que Barcelona no pot ser un espectador privilegiat, no pot estar mirant la situació des d’una atalaia. Davant els atacs als ciutadans i a les institucions cal buscar una sortida. Els que estem d’acord que no es pot atacar als Mossos, els Mitjans públics, les institucions catalanes i el govern legítim de Catalunya hem de donar la cara i per això estem disposats a parlar d’un acord de País a l’Ajuntament de Barcelona.

Xavier Trias, President del Grup de PDeCAT a l’Ajuntament de Barcelona
Alfred Bosch, President del Grup d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.

Publicat dins de General | Deixa un comentari