Jo et vull escoltar, Pérez Andújar

Javier, jo no alçaré banderes de combat ni censuraré que pensis diferent de mi. Jo no aniré contra la llibertat d’expressió, que sostinc a l’hora de defensar les idees pròpies però sobretot, sobretot, a l’hora de respectar idees diferents, que és quan té més valor.

Mai no m’inspiraré en qualificatius que has usat per definir el moviment d’independència com “una cosa d’aiatol•làs”; no m’hi sentiria còmode pel que fa al procés més democràtic i transformador dels nostres temps, però tampoc per a les teves opcions polítiques ni per a les de ningú.

Et vull escoltar i t’escoltaré perquè ets ciutadà de Barcelona, la ciutat que estimo i de la qual vull ser alcalde. M’interessen les teves idees de ciutadà; m’interessen molt perquè les comparteixo poc, i perquè vull conviure amb tu en una ciutat plural.

I sí, no ho nego, m’encantaria que corregissis allò de considerar les manifestacions de l’11S “un parc temàtic de l’independentisme” que no convidaven a ningú a sortir al carrer si pensava diferent. M’encantaria perquè crec que et vas equivocar.

Però tot i que considero equivocats molts dels teus judicis, per damunt de tot donaria el que calgués perquè et poguessis equivocar tant com et plagués. Perquè la Barcelona que jo admiro, la ciutat que jo vull compartir, és aquella en la qual ens escoltem. Aquest cop tens una ocasió magnífica per adreçar-te amb respecte a una ciutadania diversa i rica. Insisteix a fer-ho sense imposicions al Saló de Cent.

Jo t’escoltaré perquè la ciutat on vull que vivim tots dos, i els nostres fills i les generacions del demà, és una ciutat  on tu i jo podem escoltar-nos. Escoltar tothom i sobretot escoltar i complir el que decideixi amb tota llibertat el nostre poble, el teu i el meu que són el mateix.

Carta Oberta a Pérez Andújar, pregoner de la Festa de la Mercè 2016 publicat el dia 27 de juliol de 2016. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Una bona convivència entre l’espai públic i les terrasses és possible

Problemes-d-horaris-Els-restau_54320902297_54028874188_960_639

Esquerra Republicana va votar en contra de l’ordenança de terrasses al 2013. I ho vam fer perquè som uns ferms defensors de l’espai públic i, al nostre parer, l’acord entre CiU i el PP clarament el privatitzava. Nosaltres sempre hem cregut que els carrers i places de la ciutat han de ser pels barcelonins i barcelonines, per poder-hi passejar, per què hi hagi vida social, per fer una urb més humana. I ens mantenim en aquesta posició, i encara volem recuperar més espai públic per als nostres ciutadans i treballarem perquè així sigui.

Així doncs, les restriccions que s’hauran de complir ben aviat, van en la línia del que nosaltres demanem, tot i que considerem que haurien d’aplicar-se a les zones de més saturació, no té gaire sentit aplicar-les a tota la ciutat perquè la situació no és la mateixa en tots els barris.

Creiem que hi ha d’haver una bona convivència entre les terrasses (activitat econòmica) i l’espai per a poder passejar o asseure’s a un banc. Entenem, però, que aplicar estrictament la normativa seria complicat. Per aquest motiu, proposem que durant la campanya d’estiu només s’intervingui en aquells casos flagrants i que es permeti seguir treballant-hi.

A partir d’aquí, instem a govern, grups de l’oposició, entitats veïnals i gremis a establir un diàleg per veure com aplicar la normativa progressivament, a partir del setembre, en benefici dels barcelonins i barcelonines, amb el mínim perjudici pels propietaris que tenen terrasses.

Creiem que el principal problema de les terrasses es troba allà on no s’hi aplica l’ordenança perquè són zones excepcionals. Cal regular les terrasses però a tota la ciutat i que les excepcions siguin les que compleixin la normativa. Així, per exemple, el Passeig de Gràcia o La Rambla haurien de ser espais en els quals s’hi posi l’accent. Cal per això afrontar el tema en al seva totalitat, no deixar espais sense regular mentre es regula un espai on la problemàtica és menor. Ho podem fer, amb diàleg, diàleg i més diàleg per arribar a un acord de ciutat.

Publicat dins de General | 1 comentari

El turisme barat surt molt car

(Article d’opinió publicat a El Periódico de Catalunya)

Barcelona grinyola. Els veïns de la Barceloneta ho han posat en evidència. Que vinguin visitants a passar-s’ho bé és meravellós; que s’ho passin bé a costa dels veïns, inacceptable. Que gent de tot arreu pugui gaudir de Barcelona és magnífic; però creure que el turisme barat és un dret universal constitueix un error. Per això m’atreveixo a suggerir, com a alcaldable i com a veí de Ciutat Vella, la necessitat d’arribar a un acord amb tots els actors implicats: entitats veïnals, comerciants i agents del turisme. I amb els servidors públics, que tenim el deure de respondre als ciutadans i arribar a una entesa entre forces polítiques. Estem obligats a trobar un terreny comú, que abraci els temes que fins ara no hem estat capaços de consensuar. Voldria mencionar algunes idees concretes, la majoria de les quals ja circulen, i que poden ser útils per trobar possibles solucions.

En primer lloc, els pisos turístics, tal i com els coneixem avui dia, poden ser més un problema que una solució. Que els que no tenen llicència han de tancar és una evidència; de fet, és un misteri que hi hagi milions d’usuaris arreu del món localitzant aquells apartaments que s’escapen a l’Administració municipal. I un cop tancats els il·legals, convindria anar més enllà i qüestionar la concepció en si de l’apartament turístic. No tothom que té cotxe és taxista, no tothom que parla anglès és guia turístic, i no tothom que té un pis és hoteler. Cal formació, preparació, inversió, dedicació… i fer aportacions al bé comú.

El mateix govern de Trias admet aquest fet quan ha promès que tancaria els apartaments il·legals (entorn del 80%, sembla), i que a Ciutat Vella obligaria la resta a agrupar-se en edificis estil aparthotel abans de 5 anys. Dit d’una altra manera, l’actual consistori aspira a desterrar del cor de Barcelona la figura del pis turístic individual. Una posició gens estrambòtica, que ja es discuteix o s’aplica en ciutats com San Francisco, Nova York, Berlín… El sentit comú indica que no es pot tenir un negoci amb clients tothora sense garanties clares. També és obvi que podem aplicar noves polítiques fiscals, i destinar els ingressos de l’actual taxa turística a millorar els barris.

En segon lloc, s’han de mesurar les arribades massives de visitants per no morir d’èxit. No es tracta de perdre clientela, però, per exemple, es poden coordinar esforços per tal de redirigir una part del trànsit aeroportuari a la resta d’aeroports catalans. Es pot aconseguir treballant amb altres ciutats i governs, i negociant amb línies aèries i autoritats aeroportuàries. Cada aeroport ha de trobar el seu model, i els que tinguin vocació per ser un pol d’atracció de xàrters i vols de baix cost, que ho puguin fer sense trobar competència injusta per part d’imants poderosos com el Prat. Barcelona ha d’anar a buscar un hub intercontinental, perquè té la mida i l’atractiu per fer-ho.

En tercer lloc, cal acabar amb la noció i la pràctica de la ciutat gamberra. L’incivisme és una nosa que va en augment i que cal aturar de forma decidida. Aquí no hi valen distincions entre locals i foranis; un brètol és un brètol. Però és cert que el turisme té molt a veure amb el lleure, i és evident que l’incivisme s’arrapa més a la diversió que al treball. Haurem de fer pedagogia i explicar amb molta paciència que la bona convivència beneficia tothom; i combinar la didàctica amb la pràctica.

No estaria malament començar per aplicar la normativa vigent. La tasca policial és fonamental, i a Barcelona hi ha dues accions concretes que facilitarien molt la convivència; fer respectar els horaris comercials i perseguir la venda irregular de begudes alcohòliques. Amb això podríem atacar millor part de l’arrel dels desordres i les borratxeres nocturnes col·lectives.

En conjunt, hem d’aspirar a mesures lògiques i assumibles. Perquè tots els barcelonins sentim la necessitat de construir una ciutat millor. Millor per als que hi vivim tot l’any i tenim drets irrenunciables; dret a una feina decent, a un habitatge digne, a un descans merescut. I en cas de conflicte, estem obligats a fer passar aquests drets per davant dels negocis i de l’entreteniment, que són activitats primordials però no drets bàsics.

Hem de rellançar la Barcelona pencaire que ens van llegar els nostres pares, la que ens ha portat on som. Una ciutat en la qual els nostres fills, a l’hora de treballar, no es vegin condemnats a triar només entre les terrasses dels bars i els pisos turístics. Una ciutat on s’hi abraça la diversió, però no s’ofega la feina, el descans i la creació. Una ciutat productiva i laboriosa, que no confia en l’especulació ni en el diner fàcil perquè sap que, tard o d’hora, això surt car. Candidat d’ERC a l’alcaldia de BCN.

Publicat dins de General | Deixa un comentari