La Rambla de Mandela

(Article publicat a La Vanguardia)

En un viatge recent a Sud-Àfrica i Moçambic per comprovar els projectes de cooperació que hi fa l’Àrea Metropolitana de Barcelona, vaig tenir l’honor de conversar amb Graça Machel, vídua de Nelson Mandela. Moçambiquenya d’energia infinita, em va recordar que Barcelona havia d’ajudar en la construcció d’una Rambla al centre de Maputo, perquè allò que mancava a la seva ciutat, i a les ciutats africanes en general, era un urbanisme que fomentés la convivència i les relacions cíviques.

Quan una africana destacada et diu que fer una Rambla a imatge de la de Barcelona és una prioritat per a ells, t’està dient moltes coses. D’entrada, ens obliga a reflexionar sobre allò que tenim i no valorem prou. Abandonar la Rambla a la seva dissort seria indigne; de fet, podem convertir-la en primera artèria cultural de la ciutat. No és impossible.

Més enllà d’això, la seva convicció per prioritzar el caràcter obert de les ciutats, em va fer pensar que la relació que va tenir amb Nelson Mandela era de total complicitat, perquè el mateix Madiba podia haver dit el mateix.

Als anys noranta, mentre treballava de periodista i acadèmic a Johannesburg, vaig tenir l’ocasió de conèixer aquest home formidable. També vaig fer-ho a Barcelona, i una de les coses que més transmetia, que més defensava i que va destacar sobre la nostra ciutat, era aquesta obsessió per la convivència i els espais comuns.

Per Madiba, allà on cal defensar els ideals és als espais oberts i compartits, en els quals puguis debatre amb els adversaris. Dit en paraules de Desmond Tutu, “amb qui més has de parlar i negociar acords és amb l’enemic, perquè amb els amics se suposa que ja hi estàs d’acord.” La Rambla i Barcelona en el seu conjunt podria ser entesa com un espai de convivència gairebé genètic, on els extrems s’accepten i els no tan extrems cohabiten de forma harmònica.

Ni Mandela ni Tutu ni Graça Machel van cometre mai l’error de pensar que el diàleg servia per frenar qualsevol iniciativa, o per fer renunciar algú a les seves idees. La gran lliçó de Mandela, i de la Sud-àfrica que vaig conèixer i viure, és que la convivència no coarta ni la justícia, ni la llibertat, ni els canvis. La convivència serveix per frenar el conflicte, no per frenar la vida.

Seria bo aplicar-nos aquesta lliçó. Quan convertim el civisme en una condició necessària, tinguem clar que això ha de servir per continuar avançant, no pas per paralitzar res o per retrocedir. A Barcelona, per exemple, la Rambla de Mandela no vol dir deixar d’actuar, sinó tot el contrari. Un alcalde ha d’abraçar tots els ciutadans, els que li són propers i els més discrepants, i té l’obligació de demostrar que amb les seves conviccions pot beneficiar tothom.

A Sud-àfrica van emergir de l’Apartheid amb muntanyes de diàleg, però sense aturar-se. Sense abandonar mai els seus principis, Mandela va aconseguir representar tothom. Prenem-ne nota. Dialogar i conviure no vol dir abandonar els ideals ni aturar les manetes del rellotge. Vol dir crear el millor entorn per actuar. I aleshores, avançar.

Anuncis
Publicat dins de General | Deixa un comentari

Protegir allò que ens fa únics

Caminar pel centre de moltes capitals europees és una pràctica cada dia més semblant. Els mateixos comerços i aparadors, les mateixes cadenes de restauració… Aquesta uniformitat acaba derivant en una pèrdua d’identitat de les ciutats que afecta també el sentiment col·lectiu de la pròpia ciutadania. Davant d’això, els responsables polítics tenim l’obligació de lluitar per conservar aquells símbols que han ajudat a configurar el nostre propi paisatge.

Protegir el patrimoni històric, doncs, és una necessitat imperiosa per fer front a una lògica que sembla no tenir aturador. A Barcelona, els darrers anys hem vist com s’ha posat en perill patrimoni en majúscules de la ciutat. El Palau Moxó, referent del barroc a la ciutat, podria acabar convertint-se en apartaments de luxe. El Palau del Marquès d’Alfarràs, de propietat municipal, fa anys que cau a trossos sense que l’Ajuntament faci res per impedir-ho. O el cas més recent del Restaurant Pitarra, bressol del teatre català modern, que podria acabar convertint-se en un pub irlandès.

Barcelona no es pot permetre perdre la seva identitat, allò que la fa única i especial. Durant aquests 3 anys de legislatura, Esquerra Republicana ha impulsat diverses mesures per fer-hi front. Unes iniciatives que, malgrat ser aprovades pel govern municipal, no s’han acabat executant. És per això que al darrer ple municipal les vam agrupar i presentar novament amb un crit d’alerta: o ens ho creiem de debò o Barcelona se’n pot acabar ressentint.

Què proposem? En primer lloc, demanem revisar el Catàleg de Patrimoni de la Ciutat i convocar la Comissió Mixta de Patrimoni per actualitzar els criteris de protecció. Hi ha espais emblemàtics a la ciutat, com el propi Restaurant Pitarra, que a dia d’avui segueixen sense cap tipus de protecció, la qual cosa suposa un risc que no ens podem permetre.

D’altra banda, reclamem no haver d’actuar a reacció. No s’hi val a lamentar-nos quan ja és massa tard, sinó que ens hem de dotar dels instruments que ens permetin avançar-nos i protegir d’entrada el nostre patrimoni. Esquerra Republicana proposem una ordenança que protegeixi de facto els edificis o conjunts d’una antiguitat superior als 80 anys. Així, per tal d’obtenir una llicència d’obres caldria aportar un informe històric i patrimonial que hauria de ser validat pel Servei de Patrimoni.

Per últim, tornem a reclamar la creació de l’Institut Municipal de Patrimoni, un organisme autònom de l’àrea d’urbanisme que podria actuar amb molta més independència i recursos.

Salvar el patrimoni és una manera de salvar la ciutat. Els barcelonins i barcelonines ja hem perdut massa llençols, i la gent no ens perdonaria perdre la bugada sencera.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Escolta, Manuel Valls

Escolta, Manuel Valls. Ja sé que les unitats de paracaigudistes tenen 80 anys d’historial a l’exèrcit francès. Que els Paras presumeixen de gestes colonials i d’intervencions a diversos punts calents del planeta. Que tenen una mística especial, una pregària pròpia, i un sentiment de cos ben marcat. Que amb els anys, s’han convertit en els especialistes que França crida per a les operacions quirúrgiques a l’estranger. Que arriben per l’aire, salten al terreny en disputa, i marxen tan aviat com poden.

Però escolta, excandidat a la Présidence de la République. Vols dir que et convé emprendre una missió, a major glòria del parachutisme, i saltar des d’una nau francesa a les eleccions municipals de Barcelona el 2019? Vols dir? Segur que els records d’infància i el teu bagatge familiar t’ajuden a caure més tou, però més enllà d’això, no et provoca una mica de rubor la idea? I no et sembla tot plegat un acudit? És clar que ens consta que la gent de Ciutadans, amb qui podries presentar-te, són poc de la broma…

Escolta, Manuel, saps que el 2019 es vota un alcalde? Tu que has estat alcalde d’Evry, creus que és gaire intel·ligent importar candidats que desconeixen la ciutat, que no hi han viscut mai i que no han participat en els grans debats de carrer? Potser ho veus diferent que jo, però no creus que la irrupció d’un polític marcià podria ser interpretat fins i tot com una falta de respecte envers els ciutadans? No sé si et funcionaria en altres ciutats, però a Barcelona, precisament en aquesta ciutat orgullosa, presumida, feta a ella mateixa..?

De veritat que la millor aportació que pots fer al debat sobre el futur de Catalunya és aterrant a la Casa Gran per fer d’ariet contra la independència? Estàs segur que no en pots fer d’altres? Amb tota modèstia, t’haig de dir que no em sento còmode veient a cap polític usant la ciutat com a trampolí personal, o únicament com a peça en l’escaquer del futur nacional. No m’agrada perquè m’estimo massa aquesta ciutat mil·lenària. Barcelona ja existia quan no hi eren ni França, ni Espanya, ni Catalunya, ni Europa. Vols dir que aquest fet no t’ha de fer reflexionar?

Saps, Manuel, que alguns dels mals que hem patit els darrers 3 anys a Barcelona deriven precisament d’això? De fer aterrar paracaigudistes que porten un dogma a la motxilla? De mediàtics que tenen un marcat interès ideològic, que estan poc interessats en la gestió diària i en les interioritats de la ciutat? De gent caiguda del cel sense saber ni voler resoldre els problemes de la ciutat, sense projecte urbà, sense saber ni voler fer consensos, sense cap idea més enllà d’explotar Barcelona com a camp de batalla particular?

Explica’m una cosa. Per què et fa il·lusió ser regidor a l’oposició durant quatre anys, i company nostre al Saló de plens? Seràs, de fet, regidor a l’oposició quan es consumi el teu enèsim fracàs polític? Debats de ciutat com les obres de Glòries o La Sagrera, els habitatges de lloguer social, els narcopisos, el model turístic o el transport públic mereixen respecte i compromís polític. Vols dir que el tens, Manuel? Tu que només véns a Barcelona a intentar dilatar una carrera política ja esgotada? Jo porto 3 anys a l’Ajuntament de Barcelona i em sembla la millor feina que he fet mai. I molta més que voldria fer. Parlar de les voreres amb els veïns, anar a consells de barri, fer que les persones se sentin ben representades i a gust amb la teva feina diària. Tu ho veus igual? Quan et sembla que organitzem un debat sobre la Sagrada Família, el Parc Científic, el SuperComputador de Barcelona, el Campus Besòs, la línia 9-10 del metro o el patrimoni cultural?

Mira, Manuel. És molt senzill. Tot depèn de què i de qui vulguem posar en primer lloc. Si primer van les persones, aleshores estem obligats a conèixer i defensar les seves necessitats. Hem de tenir un projecte que demostri que hem captat l’autèntica personalitat de Barcelona i la compartim. Hem de proposar la fórmula per resoldre els problemes de la ciutat i no crear-ne de nous. Hauràs de deixar el paracaigudes i gastar sola de sabata, carrer a carrer. Persona a persona. Hauràs d’estimar molt la gent, perquè la ciutat és la gent. Malauradament, em sembla que tu només vens a la capital de Catalunya a representar uns quants ciutadans. I això és el que ens diferencia. Jo vull ser el candidat de tothom; dels independentistes però també d’aquells barcelonins i barcelonines que encara no creuen en la República com la millor sortida.

Res home, à bien tôt. Ens veiem a la plaça Sant Jaume i als carrers de Barcelona per resoldre allò que et fa tanta nosa de la República Catalana.

Publicat dins de General | Deixa un comentari
%d bloggers like this: