#8M #VagaFeminista

En motiu del 8 de març publico en aquest espai l’article de les regidores Montse Benedí i Trini Capdevila.

El 8 de març d’enguany, es convoca una vaga feminista a més de 150 països del món. Dones d’arreu, diverses com som, ens unirem a la vaga feminista, una vaga laboral, de cures, consum i estudiantil per a reivindicar i exigir els nostres drets i prioritzar en l’agenda social i política la lluita per la igualtat real i efectiva entre dones i homes. Sense nosaltres el món s’atura.

Perquè és més que evident, que malgrat els avenços realitzats, les desigualtats i les discriminacions cap a les dones encara estan presents i són massa punyents alhora. La pobresa te cara de dona. Major precarietat laboral, pensions minses, escletxa salarial, violències masclistes, són alguns dels exemples.

De fet, un estudi recent d’Enginyeria Sense Fronteres fa evident que 7 de cada 10 víctimes de pobresa energètica són dones. Més d’un 70% dels contractes a temps parcials tenen com a destinatàries les dones. Tanmateix, el 60% de les llicenciades son dones però els càrrecs de més responsabilitat, en tots els sectors, continuen sent ocupats majoritàriament per homes. L’Observatori Dona i Empresa posa de manifest que més del 70% de les empreses no tenen cap dona als seus consells d’administració.

Aquesta també és una vaga de cures. Posar al centre la sostenibilitat de la vida, ha de ser una prioritat com a societat. Malgrat no estar remunerat, el treball de cures és imprescindible pel sosteniment de la vida. Malauradament, el capitalisme prioritza l’obtenció de beneficis monetaris al benestar. En les dones recauen les tasques de cura de la llar, de les persones dependents sigui quina sigui la seva edat, fet que en molts casos provoca fer una doble jornada. Hem de reivindicar el valor de les cures i exigir polítiques que facin que la corresponsabilitat esdevingui efectiva.

Sí, el #8MJoFaigVaga també per aquelles dones que no podran fer-la per la seva situació de precarietat en tots els àmbits. La faré des de la sororitat amb totes les dones del món que han lluitat i lluiten pels drets, la justícia social i la llibertat.

Com a feministes, estem compromeses amb la democràcia i les llibertats al nostre país. Per això subscrivim les paraules de les dones signants del manifest “Dones lliures en països lliures” publicat a La independent.cat.

 

JUNQUERAS? NÚMERO 1

 

La ruta travessa l’altiplà, com tantes altres, sense ni una distracció. El groc del blat i el groc del sol. Finalment, una torre com d’aeroport i, al cap de poc, uns pavellons moderns. Passem una reixa. Una altra. Quatre preguntes a la cabina del pàrquing. Més fàcil que entrar en un club de tennis. Deixem el cotxe i anem cap a l’entrada. Quartet divers; un home de govern, un periodista, un escriptor passat a polític i l’Albano, que és l’Albano i per tant no es deixa classificar.

Donem els DNIs, deixem mòbils i targetes de crèdit i diners i bolígrafs i paper. Les ulleres? Aquestes sí. La capsa de les lentilles? Aquesta no. Ens fan la foto i ens imaginem el número de pres a sota. Ens prenen la petja amb un enginy digital, un dels pocs tocs de modernitat del centre. Ens tornaran a demanar de passar l’índex per una pantalleta quatre vegades més. Els agrada fer servir la maquineta. Després esperem. Esperes molt, a una presó.

Hi ha poca gent, sis persones a part de nosaltres; una parella gran i trista que segur que ve a veure el fill, una parella d’homes cepats i tatuats que parlen un idioma indesxifrable (caló?) un noi menut que no obre boca i un rus molt sociable. Quan es torna massa sociable passem a llegir els cartells, papers enganxats amb cinta adhesiva i plens de guixots, com d’oficina de passaports; “A los menores desprovistos de autorización en debida forma les será impedido el acceso”. T’imagines la cara dels nanos que no poden entrar a saludar son pare perquè el permís ha caducat fa dos dies.

Veiem sortir el grup anterior de visitants; gent gran i dones amb nadons als braços. Passem cap dins, cap a la següent sala d’espera. Les finestres són grans i hi entra molt de sol. L’edifici fa aspecte tot ell d’Institut de secà, fet de prefabricats i envoltat de camps i pedregars. Dins la sala, quadres de farciment amb natures mortes i paisatges de Van Gogh. Al taulell d’anuncis, llistes de noms, amb la condició corresponent; Libre Condicional Defunción Evasión. I al costat de cada descripció, una columna amb l’aparell de TV que han deixat enrere sense reclamar; Sanyo, Radiola, Sony…

Passem lavabo, sense cap mirall. tornem a fora i tastem les cadires de plàstic anodines. Al cap d’una bona estona, continuem. Més portes dobles de vidre. Fins a sis en comptem. PArlem poc entre nosaltres. Passem per una passarel·la llarga, com la de l’estació de tren a l’aeroport, atacada en un flanc per un sol de justícia. Que no diguem que la justícia no hi és. Entrem en una altra sala d’espera i de sobte comencen a cridar noms de presos i números de locutori. No estàvem atents, han anat molt ràpid i se’ns ha passat el nostre número. ho preguntem.

– Junqueras? Número uno

Val la pena anar a Estremera perquè t’ho diguin tan clar. Però no tenim gaire temps per jugar amb la ironia. Entrem en un espai allargassat, amb vidres reflectants al final, on sembla que els locutoris es repeteixin fins a l’infinit. Tot just entrem els quatre a la primera cabina i a l’altra banda del vidre s’acosta una ombra alta que a poc a poc es col·loca sota la llum i s’asseu a la cadira de plàstic. És ell, el número uno. Fa cara de Junqueras i sobretot fa gestos de Junqueras. Mirada directa, petita, de capità de goleta. és ell, quatre mesos després. El cabell més crescut que mai, però ben afaitat i amb un bon bronzejat. Saludable. Fort. Nou quilos menys, però dels que no fan patir perquè encara té reserva.

Planta la ma al vidre, i nosaltres també, un a un. El màxim contacte que se’ns permet. Alfred, no ploris, burro. Està fort en tots els sentits. agafa l’auricular de telèfon que li permet parlar Diu que dorm més que mai, fa esport, no té ni un minut per avorrir-se. Que moltes gràcies a tothom que li escriu, que no pot respondre tothom, que li sap molt de greu però que no pot complir amb tothom. Insisteix molt en això. em demana com anem a Barcelona. Li dono records de tothom, abraçades. Li explico que seré el candidat perquè no s’ha presentat cap altre rival intern. Pax Junqueras, li dic. Ell somriu i en aquell somriure hi ha la seva obsessió per la pau interna.Barcelona és molt important, Alfred, és el més important,. Que t’ajudi tothom. comença a recitar noms i a comentar detalls de la correspondència que hem mantingut. Va obrint els braços, es grata el cap, és el de sempre però darrere  un vidre. Reparteix ordres a tort i  a dret. Hem d’ampliar, hem de representar la societat que tenim, hem de ser a tot arreu. és ell, darrere un vidre gruixut. Deixa l’auricular de tant en tant per gesticular.

Ens parla dels companys de presó. Un que li diuen el tal perquè va fer tal, i fa els gestos que acompanyen el crim. un altre que és conegut com el tal perquè a la dona li va fer tal cosa, i fa els gestos. Comenta que no li deixen tenir raqueta per jugar a tennis, que no el deixen anar a missa. Han fet córrer la brama que li ha trencat la cama a un intern jugant al futbol. No és cert, però no ho digueu als del futbol de Sant Vicenç perquè perdria la reputació de jugador tosc…  Creu que el discriminen, però ens ho diu tranquil, com qui constata que a les vuit mengen el sopar.

Alguns dies passen fred; i mira que jo no tinc mai fred. Ho diu tocant-se la panxa. Riem, preguntem més coses. els fills, els fills; no deixa que hi vagin els fills amb el vidre entremig, només quan tenen contacte directe. Llavors deixa de parlar d’ell i comença a despatxar amb un dels quatre. Els altres sortim. M’assec a la sala annexa i em poso el cap entre les mans. No ploris burro. L’Albano se m’acosta i em pregunta si fa molts anys que ens coneixem. Entenc que és la seva manera de preguntar si hi ha molt d’afecte entre nosaltres. Tres-cents anys, li dic. Des del 1714. Riem i me’n vaig cap al lavabo per rentar-me la cara. Una pica sense mirall.

Junqueras ens torna a cridar i entrem tots. Falten pocs minuts. Reparteix les darreres ordres. Li demano pel Quim Forn i mostra lluissor als ulls. un bon home, un bon company. Li dic que li faci una abraçada de part de tots els de l’ajuntament, que el trobem molt a faltar. I li apaguen el so. Ell es mira l’auricular i fa amb els llavis Quina Bírria. Posem les mans al vidre, sembla que es transmeti l’escalf. Li faig el signe de la victòria. S’hi torna. Es gira, torna a ser ombra i  se’n va el triomfador, saludant els presos que surten dels altres locutoris.

Sortim en silenci, pensant que potser era un espectre, o potser ho érem nosaltres, que tenim dificultat en entendre el que s’amaga rere aquell vidre. El triomfador és a dins, qui guanya és a dins. La moral sempre guanya, la raó sempre guanya, Junqueras sempre guanya. A fora quedem els altres, estupefactes mentre el comentari que volíem fer i no hem fet ens ressona al cap.

Coi Oriol, surt ja d’aquesta merda de cau i anem a la cantonada a fer una cervesa.

Actuar al cor de Barcelona

L’any 1989 vaig fer una aposta personal i vaig decidir traslladar-me a Ciutat Vella. Recordo com si fos avui que, quan vaig fer la primera visita al pis acompanyat de l’agent immobiliari, hi havia una persona punxant-se a l’escala de l’edifici. Era finals dels 80, una dècada especialment dura pel que fa al consum de drogues. A Barcelona, aquesta crisi va colpejar especialment zones com Ciutat Vella, el cor de la nostra ciutat.

Fa unes setmanes, fent un recorregut pel barri amb veïns del Raval, vaig tenir la sensació d’haver tornar a la Barcelona dels anys 80. Sorolls, baralles, xeringues pel terra, portes rebentades, amenaces, por… Viure a Ciutat Vella s’està tornant a convertir en una heroïcitat per culpa del tràfic de drogues i dels tristament cèlebres narcopisos. Els veïns fa més d’un any que alerten d’una situació que s’està tornant cada dia més insostenible, i clamen perquè el govern de la seva ciutat assumeixi les seves responsabilitats.

Al darrer ple municipal, Esquerra Republicana vam presentar una bateria de mesures per actuar d’una vegada per totes al Raval. En concret, vam proposar un increment de la pressió policial amb patrullatge les 24 hores, augmentar els recursos i els efectius i, a mig termini, implementar els agents de proximitat. A més, vam reclamar que es convoqui urgentment la Junta Local de Seguretat i el Consell Ciutadà de Seguretat; un consell on s’hauria de convidar els veïns i els representants de tots els partits. Per últim, vam demanar també que el govern arribi a acords amb els propietaris, grans i petits, perquè són els primers interessats a gestionar i conservar les seves finques.

Per sobre de tot, però, el govern de la ciutat ha de ser capaç d’arribar a acords amb sí mateix. No té nom que l’Ajuntament tingui propietats municipals buides o ocupades i en tingui coneixement per la premsa. Carrer Sant Ramon 1, carrer de l’Om 9, Reina Amàlia 10, Robador 35… Com s’entén? Quina justificació té que l’Ajuntament tingui pisos municipals buits amb la crisi d’habitatge que pateix la ciutat? Se’ls descontrola la ciutat i, fins i tot, la seva pròpia casa. No té nom.

Reclamo al govern municipal que canviï la seva actitud i passi a l’acció d’una vegada. És absolutament injust i sense sentit que els veïns del Raval hagin de carregar responsabilitats que no els pertoquen, com ara ocupar pisos per evitar l’entrada de narcotraficants o tapiar finques que estaven ocupades per traficants de drogues. La negligència en la gestió fa mal a la ciutat, però sobretot fa mal als veïns de Ciutat Vella.

El Raval i Ciutat Vella són el cor neuràlgic de Barcelona, un barri sense el qual la nostra ciutat perdria bona part del seu sentit. Actuar-hi, doncs, és una obligació de qualsevol responsable polític que estimi la ciutat. Les propostes són damunt la taula, només cal un govern valent i rigorós que les apliqui. Els veïns ho reclamen i s’ho mereixen; Ciutat Vella ho reclama i s’ho mereix.