Fem un altre salt olímpic?

(Article publicat al diari ARA)

Vaig viure els Jocs Olímpics de Barcelona amb molta intensitat; de ben jove hi vaig treballar més de vuit anys, començant amb els primers batecs de la candidatura i arribant fins al desmuntatge de l’esdeveniment. Per a mi va ser un aprenentatge privilegiat treballar als fogons on es cuinava la transformació de la nostra ciutat. De l’experiència en voldria destacar dos moments.

El primer és la presentació del dossier de candidatura. El document que havia de fer decidir la nominació i, per tant, la història de la ciutat, va patir una aventura molt particular. S’havia comptat amb la col·laboració d’una cinquantena de persones, totes molt preparades i amb molt bona voluntat, però ens havíem complicat la vida fent una calaixera de disseny, amb un seguit de calaixos que contenien els informes, un vídeo, un disquet i altres elements. A l’hora de la veritat, l’invent no estava llest.

Mentre la comitiva oficial, liderada per Pasqual Maragall, sortia en avió cap a la seu del Comitè Olímpic Internacional, una colla d’empleats anàvem recollint de matinada els diversos elements que encara mancaven. No vam aconseguir completar-ho, però tot i així vam sortir en cotxe i vam conduir tota la nit, amb pluja i neu, fins a arribar a Lausana. A la suite de l’alcalde de Barcelona vam fer el que vam poder per arreplegar-ne tres jocs tan complets com fos possible. Al final, el dossier que vam lliurar deixava alguns aspectes sense respondre.

Per sort, ningú no es va prendre la molèstia de repassar tots els materials fins al cap d’uns dies, quan els dossiers ja havien estat completats. I, al cap de pocs mesos, Barcelona era elegida la seu dels Jocs de la XXV Olimpíada. Per fortuna, l’episodi no havia enfosquit la bona feina que s’havia fet en molts altres aspectes, però revelava que no s’havia treballat amb prou professionalitat i que el tòpic llatí havia tret el nas en aquelles hores decisives.

El segon moment que recordo especialment és el de la cèlebre fletxa que l’arquer Rebollo va disparar per encendre la flama olímpica a l’estadi. Aquell dia de juliol, del qual celebrem ara 25 anys, no va mancar l’emoció i el vertigen -però tampoc l’ofici i la precisió-. La idea era esbojarrada, molt més arriscada i pel·liculera que presentar un dossier de disseny. També calia protegir l’entorn de l’estadi, sobretot la zona on havia de caure la fletxa, que -ara ja ho podem dir sense embuts- va passar per sobre del peveter. El cas és que aquella trajectòria cinematogràfica s’havia preparat i assajat durant mesos; al final es va executar al mil·límetre i mitja població mundial va comprovar de quina pasta estàvem fets els catalans.

Els Jocs Olímpics van anar com una seda. Els que érem al centre d’incidències ens vam avorrir força; ens limitàvem a observar les pantalles que transmetien les diverses competicions, i quan arribava el canvi de torn passàvem un full buit als nostres companys, sense cap observació digna de ser anotada. A partir de la nominació, i al llarg dels sis anys que van portar a l’estrena dels Jocs, en vam aprendre molt.

La ciutat també va canviar. La Barcelona grisa i industrial, la ciutat llatina i provinciana que havia emergit del franquisme, va poder mudar-se per al segle XXI. El contrast entre els dos episodis que he explicat és per a mi molt més que la diferència entre un equip inexpert i un de professional. És la distància entre la ciutat dels que confien en la carambola i la dels que garanteixen l’èxit; entre els supervivents i els guanyadors.

L’èxit urbà derivat dels Jocs és inqüestionable, de la mateixa manera que és innegable que n’estem patint els límits i els peatges. Si no anem alerta, els guanys connectats amb la Barcelona del 92 ens tombaran. Hem aconseguit tot el que van preveure els arquitectes de la Barcelona olímpica; ara falta que, pujant al cavall amb empenta, no caiguem per l’altra banda.

Els reptes i amenaces que té avui Barcelona potser demanen un altre salt olímpic, d’aquells que redrecen la sort d’una col·lectivitat i la porten a fer història. Un salt que hauria de conjugar tres necessitats urgents: resoldre les derivades socials amb l’habitatge com a problema estructural, aprofitar el talent i l’emprenedoria que sempre hem tingut i alhora rescatar Barcelona de les hostilitats de l’Estat assolint la plena capitalitat.

Els Jocs Olímpics que avui li calen a la ciutat passen per unes polítiques socials decidides, l’estímul al talent i l’assoliment de la plena capitalitat. Des de l’independentisme d’esquerres creiem que podem encarar-ho amb garanties. Igual que vam fer amb precisió mil·limètrica aquella nit a l’estadi, és hora de passar de supervivents a guanyadors.

Anuncis
Publicat dins de General | Deixa un comentari

‘Ciudadanos En Comú’ per no investigar-ho tot

(Article publicat al web de l’Ajuntament de Barcelona)

Al passat ple de l’Ajuntament de Barcelona es va produir una escena que més d’un podria concloure que cada cop serà més habitual. En el marc del debat sobre la creació d’una comissió d’investigació sobre la gestió urbanística a l’Ajuntament, el govern Colau es va donar la mà amb Ciudadanos per limitar la investigació al darrer mandat (2011-15) i evitar així furgar en l’últim govern socialista, tal com demanava Esquerra Republicana.

En efecte, vam demanar que s’ampliés el període d’investigació i s’obrís també al període 2007-2011, una legislatura marcada per escàndols com el cas de l’Hotel del Palau de la Música, de l’hotel del Rec Comtal o l’hotel Drassanes. De fet, la pròpia sentència de la justícia conclou que, en el cas de l’Hotel del Palau, hi ha conductes “moralment reprovables”. Motius sobrats, doncs, per investigar les possibles irregularitats que s’haguessin pogut cometre en aquella etapa.

De què té por el govern municipal? Per què apliquen només les parets de vidre quan els interessa políticament? La transparència comença sempre per un mateix, i s’ha d’exercir sempre, a tot arreu i amb tothom. Té molt poc de nova política demanar investigar les irregularitats dels teus adversaris polítics i negar-te a obrir la investigació quan afecta els teus socis (PSC) o a tu mateix (ICV).

I, en tot això, què hi pinta Ciudadanos? En aquest cas, el paper de la trista figura. Els de Rivera i Arrimadas van convertir-se en defensors de l’establishment socialista barceloní a canvi de presidir la comissió d’investigació i guanyar un xic de notorietat mediàtica. Alhora, van consumar un pacte no escrit amb el govern Colau perquè no s’investigui tot. Podríem parlar, doncs, d’una nova coalició de ‘Ciudadanos En Comú’? No és descabellat, sobretot si ens atenem a les declaracions de fa unes setmanes de Jaume Collboni, quan advocava per obrir les aliances del govern municipal amb grups com C’s o CiU. Ho vam veure amb el pla de l’habitatge, pactat amb aquestes dues forces, i ho vam tornar a veure la setmana passada.

L’alcalde accidental, Gerardo Pisarello, va escudar-se en el reglament municipal per no admetre el debat sobre la proposta que vam fer. En aquest punt, caldria plantejar-se la modificació d’un reglament municipal que, tal com està, impedeix ampliar la transparència. En qualsevol cas, l’argumentació de Pisarello potser sigui correcta des d’un punt de vista tècnic, però és totalment reprovable èticament. Quan la transparència només és selectiva, no és transparència. És partidisme.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Glòries: un exemple més del canvi fallit

(Article publicat a la pàgina web de l’Ajuntament)

La decisió del govern d’Ada Colau d’aturar unilateralment les obres de Glòries serveix per exemplificar el canvi fallit que ha suposat el nou govern de la ciutat.  En primer lloc, perquè han demostrat que la nova política s’assembla massa a la que hem vist durant massa anys a Barcelona. Colau va decidir convocar una comissió extraordinària per buscar que l’oposició es posicionés sobre l’aturada de Glòries. La majoria absoluta de regidors van manifestar-se en contra de l’aturada, i com que el resultat no era del gust del govern, Colau va tirar pel dret i va fer servir el consell d’administració de BIMSA (on tenen majoria absoluta) per ratificar la decisió. Una acció altament qüestionable des d’un punt de vista democràtic. Per si no fos prou, el posicionament contrari de la majoria del consistori es va repetir dies després al ple municipal.

Hem dit i repetit que l’aturada de les obres de Glòries afectarà greument altres projectes de ciutat. Glòries és un nus central en les connexions de la ciutat, i és evident que mantenir aquell fangar obert afectarà greument altres projectes. Fent un símil de la vicepresidenta valenciana Mónica Oltra: “Parar obras, problema; continuar obras, solución”.

Per començar, l’intercanviador de Glòries entre bus, tramvia i metro es retardarà en paral·lel a l’obra. També es posa en perill la connexió del tramvia per la Diagonal, en tant que la connexió té una de les seves puntes precisament a Glòries. En menor mesura, també complicarà el projecte de pacificació de la Meridiana; serà difícil plantejar la limitació de la circulació a la Meridiana sense una bona alternativa de transport públic a Glòries. I, per descomptat, Colau ha fet el pitjor espot possible per la candidatura de Barcelona per acollir l’Agència Europa del Medicament.

D’altra banda, el govern municipal ha demostrat un cop més que, darrere la façana de titulars de cartró-pedra, hi ha molt poca capacitat de gestió. Colau ha sigut incapaç en tot aquest procés d’explicar amb claredat quant temps estaran aturades les obres i quin sobrecost tindran, i obvien que quan es fa una nova licitació, mai resulta més barata que continuar l’obra actual. Tampoc parlen de la més que probable demanda de l’empresa adjudicatària actual que alentiria encara més el procés. Lamentablement, ha primat un cop més el titular de cara a la galeria i no les conseqüències que tindrà aquesta decisió pels veïns de Glòries.

Un bon govern hauria de situar sempre els veïns per davant de tot. I constatem amb tristesa que Colau ha pensat, una vegada més, en la premsa i no en els problemes de la gent. Perquè són els veïns els que hauran de patir l’impacte que tindrà l’aturada de les obres. Serà la gent de Glòries la que haurà d’esperar més del compte per gaudir de la plaça, l’habitatge públic i els equipaments previstos. Queda justificat això per la voluntat del govern de buscar un titular mediàtic? Sincerament, pensem que no.

Publicat dins de General | Deixa un comentari