Fem costat als veïns de la Vila Olímpica

(Article publicat al web de l’Ajuntament de Barcelona)

La Vila Olímpica es va desenvolupar arran dels Jocs Olímpics del 92 com a residència pels esportistes que hi participaven. L’operació urbanística va permetre recuperar aquest front litoral per a la ciutat, i va significar el naixement d’un barri marcat per la tranquil·litat, la proximitat al mar i la bona convivència. L’aposta que van fer milers de veïns, però, s’ha vist truncada per la saturació de turisme low cost i oci que pateix a dia d’avui la zona.

Amb 9.300 veïns, la Vila Olímpica té pràcticament 3.000 places turístiques si comptem hotels, apartaments i habitatges d’ús turístic. Estem parlant d’una tercera part de la població del barri. A això cal sumar-li la saturació de discoteques i locals musicals situats a primera línia de mar.  Tot plegat, un còctel explosiu que acaba derivant en un maldecap constant pels veïns.

És en aquest context que cal entendre el rebuig que ha generat el projecte d’alberg de 440 places que amenaça la Vila Olímpica. Mig miler de places turístiques més en un barri ja saturat pel turisme? No té cap sentit. Fent de corretja de transmissió de les protestes veïnals, en la negociació del Pla d’Allotjaments Turístics (PEUAT) vam exigir a Colau que s’estudiés conjuntament amb els veïns la millor forma per aturar l’alberg, i en cas que no fos possible, convocar una consulta perquè els veïns i veïnes decidissin què calia fer.

Si bé el govern Colau va acceptar inicialment la condició, s’ha acabat demostrant que no tenien cap intenció de lluitar contra el projecte d’alberg. Utilitzant només un informe redactat pels serveis tècnics de l’Ajuntament, Colau ha dictaminat que no hi ha res a fer. I enfront a això, nosaltres diem que sí que es pot aturar l’alberg. Només cal voler-ho i aplicar tota l’astúcia, el rigor i la intel·ligència política.

Al ple del passat divendres, vam proposar la convocatòria d’una consulta veïnal per decidir el futur de l’alberg. Demanàvem que la gent decideixi si val la pena gastar-se els 15M€ que es calcula que costaria la compra de l’edifici. Entenem que una posició clara dels veïns en aquesta qüestió ajudaria a l’Ajuntament a tenir més força negociadora amb els propietaris de l’alberg. Altre cop, però, ens vam tornar a topar amb un govern escudat en qüestions legalistes més pròpies del govern Rajoy que de forces de la nova política. Consultar la ciutadania mai és il·legal, mai. En cap circumstància.

Davant la inacció del govern Colau, els veïns han decidit actuar pel seu compte. Ja han anunciat que celebraran igualment la consulta encara que sigui sense el suport municipal. Potser ho faran amb urnes de cartró, potser no serà una consulta jurídicament vinculant. Però tindrà tota la legitimitat del món a ulls de la ciutat. La legitimitat d’un barri que diu No a l’alberg. I des d’ERC serem al costat dels veïns de la Vila Olímpica perquè la seva veu com a ciutadans ha de ser escoltada. Perquè el govern municipal no pot escoltar als veïns només quan el que diuen encaixa amb allò que ells volen fer des de l’alcaldia.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Veïnitzem Barcelona

(Article publicat a El Periódico)

Barcelona s’està buidant de veïns. En molts barris, s’està convertint en una ciutat aparador, plena de façanes boniques i edificis sense vida. En una ciutat d’èxit turístic on els barcelonins es veuen forçats a canviar de barri o a marxar de la ciutat. Davant això, impera cada vegada més una necessitat: ‘veïnitzar’ Barcelona.

Fins ara ha dominat un relat centrat en la protesta i la pancarta. «La culpa és dels hotelers especuladors i de la gentrificació», simplifiquen alguns. No tenen en compte que la bombolla dels lloguers no té res a veure amb la proliferació hotelera, i a la Barceloneta, per exemple, no n’hi ha cap i això no n’ha evitat la desertització veïnal. L’èxode té més a veure amb fenòmens com els apartaments turístics il·legals, que forcen els preus a l’alça –no per turístics, sinó per il·legals–.

Pel que fa al fenomen de la gentrificació, el procés de substitució per part de gent més rica pot ser criticat, però no suposa la desaparició dels veïns, que és on anem ara. No; avui a Barcelona patim sobretot els efectes de la falta de regulació. La deixadesa dispara la inflació immobiliària, que encareix la vida i els preus dels pisos. Sumem-hi la mala convivència, la poca inversió en lloguer assequible i l’entrada d’inversors rapinyaires i tenim servit el buidatge dels barris.

Tots aquests mals no es poden combatre únicament amb les eines del municipi, però cal afrontar-los igualment. Perquè els veïns són substituïts cada vegada més per turistes o ocupants estacionals. Les xarxes veïnals es trenquen, els comerços tradicionals tanquen, i el paisatge s’omple de botigues de refrescos i fruites preparades, restaurants i ’boutiques cosmopolites’. La gent cada cop es coneix menys. I davant d’això hem d’actuar amb mentalitat del segle XXI, d’una manera decidida i sense més dilació.

La solució proposada pels comuns per lluitar contra la inflació és la limitació dels lloguers, com s’està intentant fer a Berlín o altres ciutats europees. La idea és que, si pugen tant els lloguers, solament cal prohibir que augmentin. Però la regulació de lloguers és d’abast estatal. Sí que tenim, en canvi, altres eines per avançar:

1. Començar pels canvis d’usos urbanístics. Ja s’ha aplicat en alguns carrers o zones, a partir de ls anomenats plans d’usos, que serveixen per regular els excessos de comerços repetitius i protegir negocis familiars.

2. Ampliar l’estoc d’habitatge de lloguer assequible que ajudaria a abaixar preus i retenir veïns. El primer semestre de l’any passat, el govern municipal va iniciar només 93 pisos socials i en va acabar 133. Des d’Esquerra Republicana hem reclamat doblar la previsió actual i dedicar-hi un 25% de la inversió municipal, així com declarar bona part de la ciutat àrea de tempteig i retracte, un recurs per poder aturar operacions immobiliàries especulatives. Tot s’ha rebutjat en un pla d’habitatge que finalment s’ha acabat pactant amb CiU i C’s.

3. Controlar la saturació de llits turístics. La massificació degrada. Quan no permets els hotels o apartaments legals, proliferen els il·legals. Tot i pactar amb ERC l’increment d’inspectors i de tancament de pisos turístics il·legals, de moment no s’han fet els deures. En dos anys, de 6.500 negocis turístics il·legals només se n’han precintat 108.

4. Millorar salaris. Vam proposar un salari mínim de ciutat de 1.000€ i es va aprovar per majoria, però el govern de Barcelona no ho aplica ni en les seves empreses adjudicatàries. És evident que el salari va més enllà de la ciutat, però és igualment cert que sense sous millors, els treballadors no poden viure a Barcelona.

5. Recuperar l’espai públic per als veïns. Els valors republicans passen per un espai públic que estigui obert a tothom, un bé comú. Cal exercir el control de l’ocupació indiscriminada de l’espai públic i garantir la convivència perquè les famílies no marxin.

No serà fàcil. És necessari aplicar més rigor, audàcia i cervell a l’hora de governar aquesta ciutat per recuperar-la per als veïns. Si ens instal·lem en la queixa o administrem injeccions de moral sense base, no ens en sortirem. Només recuperarem Barcelona si es formulen i s’apliquen solucions solvents, realistes i que tinguin en compte, primer, les persones. ‘Veïnitzem’ Barcelona.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Sant Antoni com a símptoma

(Article publicat al diari ARA)

El debat sobre el futur del barri de Sant Antoni s’ha convertit en el millor exemple d’un dels grans problemes que assetgen la ciutat. El cas de Sant Antoni demostra com un espai d’èxit que havia de servir per tornar la dignitat als paradistes, per recuperar un espai històric de la ciutat i per fer que els veïns tinguessin un nou centre sobre el qual reforçar la seva comunitat, ha vist com la baula més dèbil (el veí, el llogater) perd la raó de ser. Ens trobem immersos en un procés ja no de gentrificació sinó d’expulsió davant fenòmens com els pisos turístics o l’increment desorbitat dels lloguers. Un fenomen doble, ja sigui per l’intent dels propietaris d’aconseguir un preu més alt o per la compra d’edificis sencers per part de fons d’inversió que han vist com Barcelona, i Sant Antoni en particular, es convertia en la recomanació d’inversió dels voltors econòmics.

L’exemple de Sant Antoni l’hem vist anteriorment a la Barceloneta i a Ciutat Vella. El barri ha anat expulsant els veïns al mateix temps que els comerços apostaven pel monocultiu i els habitatges perdien la seva funció. Els veïns passaven a formar part d’un decorat quan no eren directament expulsats.

Fa poc s’ha anunciat que al barri s’hi farà un pla d’usos, un anunci que arriba tard. De fet, feia tres mesos que el govern havia descartat la proposta que va fer Esquerra Republicana, i malgrat tot és un primer pas. El pla d’usos s’ha fet en altres barris i carrers de Barcelona, i, de la mateixa manera, a Sant Antoni ha de servir per regular els excessos de comerços repetitius, que potser enriqueixen els propietaris però empobreixen la pluralitat i la identitat del barri. Això ha d’impedir la invasió de franquícies internacionals i protegir les botigues familiars que els veïns necessiten tenir a prop. Fa temps que insistim en la necessitat d’aprovar un pla d’usos per a aquesta zona, tan marcada pel mercat i l’activitat que se’n deriva. Sembla que el govern municipal finalment ha entrat en raó. Esperem que no sigui massa tard.

El pla d’usos, però, ha de venir acompanyat de més mesures. I segurament la més important és apostar per un turisme de qualitat, que impedeixi l’amuntegament de llits turístics. Això ho vam aconseguir sobre el paper, després de negociar durament sobre el PEUAT -pla d’allotjaments turístics-. La idea de fons és evitar la massificació que degrada i acaba buidant districtes sencers, com ja està passant a Ciutat Vella. Però s’ha de controlar molt, atès que quan no permets els hotels o apartaments legals, acaben proliferant els il·legals. I aquí és on Colau no ha fet els deures. En prop de dos anys, segons les seves xifres, de 6.500 negocis turístics il·legals només n’ha precintat 108. Hem arrencat la promesa de triplicar els inspectors, però caldrà veure com avança.

I, finalment, cal proveir la ciutat d’habitatge de lloguer assequible. A Sant Antoni i a tot Barcelona. Si es fes de manera ambiciosa i ben repartida per la ciutat, aquesta mesura podria ajudar a retenir els veïns i fer baixar els lloguers. Però els plans actuals no es diferencien dels del mandat anterior. De fet, CiU va votar a favor del pla d’habitatge de Colau argüint que era molt semblant al seu. Des d’Esquerra vam exigir que com a mínim es doblés la previsió, i que assolís un 25% de les noves inversions de la ciutat. No se’ns va acceptar la proposta i creiem, per tant, que el pla de l’habitatge neix coix. Un fet que, un cop conegut el superàvit que ha generat l’Ajuntament l’any 2016, proper als cent milions d’euros, encara té més gravetat. Amb un dels superàvits més elevats de la història, ¿el govern no és capaç de destinar els recursos a pal·liar l’emergència habitacional que vivim?

De propostes n’hem fet, però mentre se segueixi amb la cultura de l’anunci i el pegat posterior que practica aquest Ajuntament, anem cap a una ciutat que difícilment podrem recuperar per posar-la al servei de les persones i recuperar el que la feia única. Tenir veïns. Cal recuperar la ciutat, fer-la capital de les persones. I això passa per un acord de ciutat i una acció coordinada d’administracions en què Barcelona lidera el que vol ser. No podem definir la ciutat sobre allò que no volem, cal fer-ho sobre allò que desitgem. La batalla és difícil, i potser desigual, però cal que tots assumim les nostres responsabilitats i comencem a treballar abans que estiguem discutint sobre el següent barri que pateix el mateix procés que ara viu Sant Antoni i que ja hem vist a Ciutat Vella.

Publicat dins de General | Deixa un comentari