Els luddites del segle XXI

El col·lectiu Arran, vinculat a la CUP, ha publicat un video criticant el turisme massiu a Barcelona. D’una banda, s’hi veuen imatges de saturació turística, i de l’altra un grup de persones que aturen un Bus Turístic i hi fan una acció de protesta. El video ha estat piulat amb una cadena de tuits que denuncien l’actual model turístic i que defensen els drets de la classe treballadora,des d’una feina digna fins a viatjar sense contribuir a enriquir el sistema.

La protesta s’assembla prou a les del moviment Luddita, que a principis del segle XIX va envair les zones industrials del Regne Unit. En aquella època, es dedicaven a destruir les màquines, perquè veien en elles els seus pitjors enemics. Agafaven destrals, pals i pedres, i escometien contra els enginys de teixir o de filar que havien proliferat arreu. Interpretaven que la seva desgràcia havia arribat amb la mecanització; salaris de misèria, horaris inacabables, vida insalubre, explotació en tots els sentits… Reivindicaven la vida tranquil·la i sana de l’època pre-industrial.

Les accions que retrata el col·lectiu Arran, com altres que han tingut lloc i hem agrupat sota el terme Turismofòbia, tenen molt de luddita. S’ataca l’hotel, el Bus turístic, l’andròmina, abans que el sistema en sí. A l’Europa industrial, la protesta obrera va començar amb la Maquinofòbia, tot posant per davant l’atac a les fàbriques, en lloc de la lluita contra les desigualtats generades per la xarxa d’explotació. Avui en dia a Barcelona, la fàbrica és l’hotel i la selfactina és el bus turístic. I se’ls ataca.

Dubto que el resultat de les accions turistofòbiques aconsegueixi gaire més que els rebenta-màquines del XIX. Certament, el turisme és espantadís, molt sensible als titulars sobre vandalisme, i per tant pot ser que si continuen les accions, s’acabi notant en una disminució de visitants. Però si de debò es volen trobar solucions a la precarització del treball, a la inflació dels lloguers i l’expulsió de veïns, tals solucions no passaran per actes més o menys sorollosos.

Com va passar amb la Revolució Industrial, cal buscar una acció sindical més organitzada i estratègica, així com mesures polítiques per tal de frenar la jungla d’interessos que hi ha al darrere del turisme massiu. Segurament la clau radica en perseguir la formació i el valor afegit, com en tantes altres activitats; el turisme de qualitat, familiar i cultural, que no es basi en la quantitat i en el low-cost per generar beneficis ràpìds.

Les vies són diverses; fiscals, sindicals, empresarials, legals… Tothom s’hi ha de posar, i s’han de trobar sortides concertades. No oblidem que la Barcelona turística és fruit d’un èxit, igual com ho va ser la Barcelona industrial del seu moment, però cal saber gestionar i socialitzar els èxits. Tot plegat més complicat que fer unes pintades en un bus, però també molt més prometedor.

Això sí, els implicats s’hi han de posar. Començant pels responsables de la ciutat, que han de desmarcar-se clarament de la turismofòbia i proposar fórmules per arribar a aquest turisme de qualitat que pot generar bons salaris, beneficis socials i un creixement sostenible per als ciutadans de Barcelona. La sort és que podem triar, i si podem anar cap a Nova York o París, per què ens hem de convertir en Cancún?