De quan Barcelona va demostrar ser gran

Com tothom, recordo a la perfecció el que estava fent aquell 17 d’agost. Eren pels volts de les cinc de la tarda, i amb en Jordi Coronas i els companys d’ERC a Gràcia fèiem una passejada pels carrers guarnits de la Vila. De sobte, la presidenta de les Festes, la Carla Carbonell, em va alertar que s’havia produït un accident a la Rambla.

A partir d’aquí, tot es va precipitar com una allau. Vaig baixar immediatament a l’Ajuntament desitjant amb totes les meves forces que el número de ferits o de morts no fos elevat, però cada informació que arribava era pitjor. Al metro avisaven que, de plaça Catalunya fins a Drassanes, el tren no s’aturava. Vam canviar a la línia 4 pensant que l’estació de Jaume I estaria oberta, com efectivament vam comprovar.

L’angoixa es va convertir en certesa; es tractava d’ un atemptat jihadista. Havien colpit la Rambla, el meu estimat carrer gran. Vivint a pocs metres del passeig, l’atac era contra un referent emocional; el lloc que havia vist créixer els meus fills, on hi havia treballat, m’havia enamorat, m’havia divertit i havia tingut grans discussions. També, és clar, contra una de les artèries principals de Barcelona. La Rambla és el color, l’obertura, el moviment i l’alegria de la ciutat. I algú havia atacat aquell estil de vida.

Però la principal lliçó d’aquell atemptat vindria en les hores posteriors. L’actuació exemplar dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Urbana, els Bombers i els Serveis d’Emergència; dels taxistes fent viatges gratuïts i hotelers oferint llits; dels ciutadans anònims ajudant qui més ho necessitava… Els barcelonins vam treure pit, vam sortir al carrer amb orgull decidits a no deixar-nos vèncer. Potser sí que teníem por, però no permetríem que ningú ens estronqués les ganes de viure. No deixaríem de ramblejar ni un segon, no ens deixaríem prendre la nostra Barcelona.

Barcelona va demostrar ser una ciutat gran en el seu sentit més profund. Si l’any 92 el món sencer ens va conèixer per haver organitzat els millors Jocs Olímpics de la història, el 17 d’agost vam donar una altra lliçó col·lectiva; una lliçó de coratge, de determinació i de vida. Una vegada més, la ciutat sencera es va unir per fer coses excepcionals.

Barcelona és una ciutat amb ànima pròpia. No sempre passa; fins i tot m’atreviria a dir que és complicat trobar-ne. Al llarg de la meva vida he viscut en ciutats magnífiques amb indrets preciosos i equipaments excepcionals, però que no tenen una ànima forta. Barcelona sí que en té, i ho hem demostrat diverses vegades. Som la Barcelona dels Jocs Olímpics, del Districte 11, del Welcome Refugees i del No Tenim Por. És aquest esperit el que reivindico i és aquesta la Barcelona que vull: una gran ciutat capaç de fer coses grans.​

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a De quan Barcelona va demostrar ser gran

  1. charles ayo onafowokan ha dit:

    HOLA ,

    ALFRED QUIERO VISITA BARCELONA TENGO UNA PROPOSAL QUE NECESITO HABLAR CONTIGO .

    ME PUEDES DECIR UN DIA QUE PODEMOS .

    GRACIAS,

    charlie Ayo

    ________________________________

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

w

S'està connectant a %s