Liderem Barcelona

reformas-de-pisos-Barcelona-GSIconstructora.jpg

Després d’un any i mig, el govern de Barcelona torna a una situació similar a la de principi de mandat. Aleshores ERC va apostar per oferir l’estabilitat amb CUP i CiU, però Colau va preferir pactar amb el PSC. No va importar que durant la campanya acusés aquests darrers de mafiosos, ni va pesar gaire la necessitat històrica de trencar amb l’establishment barceloní. Tant se val: al cap d’un any i mig, les bases de BeC han corregit el rumb, i han votat i aconseguit la ruptura. Ja havíem vist un moviment semblant durant el referèndum del 1-O; els dirigents anaven per una banda i els activistes de carrer, demòcrates radicals, estiraven pel canvi.

No era difícil de preveure que l’acord entre PSC I Comuns seria poc reeixit. Des del primer moment vam avisar que una reedició dels vells acords PSC-ICV, a la inversa, no era el que la ciutat necessitava. El vot de càstig cap al PSC va ser considerable en les eleccions municipals del 2015, Colau, però, no ho va tenir en compte a l’hora d’incorporar-los al govern municipal. Des d’aleshores, hem anat recordant la poca conveniència d’aquest acord. No s’ha avançat en cap front ciutadà; ni en la transparència anunciada, ni en el canvi de model turístic, ni en un pla d’habitatge ambiciós… No veiem el canvi, no existeix. I ni en solitari ni en coalició, Colau no ha resolt problemes, més aviat n’han sorgit de nous.

Quan aquest estiu es va evidenciar que el PSC s’afegia al bloc del 155, quan els socialistes van aprovar amb PP i Cs la llei que facilitava la fuga d’empreses de Barcelona (i el PSC portava l’àrea de promoció econòmica de la ciutat!), quan es van perpetrar les càrregues policials del referèndum de l’1 d’octubre -ara hem sabut que el PSOE ha vetat la comissió d’investigació contra la violència de l’1O-, quan es va cessar el govern català, quan va tornar la vergonya dels presos polítics, la coalició que governava Barcelona es va convertir en insostenible. En aquell moment vam considerar  que calia oferir mà estesa i contribuir a l’estabilitat, i així els hi vam proposar al PDCat i CUP la necessitat de treballar per permetre l’estabilitat i buscar  la centralitat democràtica.

Històricament, liderar Barcelona i ocupar la centralitat democràtica han estat dues cares de la mateixa moneda. L’any 1979, els nous partits de la transició es van agrupar en un Pacte Democràtic que va suposar la base de la nova ciutat. Al cap d’uns anys, a redós dels Jocs Olímpics, el PSC de Maragall va saber encarnar de forma creixent aquest esperit i va conduir els destins de la capital de Catalunya. La idea era que calia unir catalanisme i barcelonisme, arribar a tothom, tenir cura de tots els barris i representar els somnis i les necessitats del barceloní mitjà. Des dels equipaments de barri, l’ampliació del metro i el foment de l’esport a la Barcelona posa’t Guapa i els grans esdeveniments. Quan es va esgotar aquesta fórmula, el PSC va perdre l’alcaldia de Barcelona i va iniciar el seu declivi.

Avui en dia, aquell vell partit ja no representa la centralitat i el lideratge, ans al contrari; s’ha lliurat a l’espanyolisme ranci com a darrer reducte on arrecerar-se. Alguns apuntaven que a partir de la seva irrupció fulgurant, Colau podia haver pres el testimoni per assumir la batuta real de la ciutat. Va ser un miratge. No ho ha aconseguit, en primer lloc perquè s’ha revelat del tot incapaç de fer pactes amplis, rere una campanya electoral molt agressiva i demonitzant la majoria dels rivals; això li va fer guanyar les eleccions però no pas el mandat. Va escollir com a company de viatge l’únic partit prou feble per empassar-se el menysteniment, un PSC que avui ja ha abandonat la coalició. En segon lloc, Colau ha volgut acontentar tanta gent que no s’ha arriscat ni amb el seu propi projecte, i ha acabat no fent feliç ningú. Els equilibrismes que hem vist a l’entorn de la independència també els hem vist amb els temes de ciutat, col·locant-se sempre en posició figuradament neutral i apostant per la paràlisi. Finalment, ha optat per una política d’aparador, apostant per l’anunci i el titular, abans que fer ciutat i deixar una herència urbana que pogués reivindicar al final del mandat. La situació ens preocupa, i molt. Perquè hem d’aconseguir que Barcelona avanci més enllà de la seva inèrcia.

La mà estesa que oferim al govern de BeC, un cop expulsat el PSC, pot pal·liar els defectes esmentats  i buscar una estabilitat que permeti acabar la legislatura amb alguns acords bàsics perquè la propera legislatura comenci amb Barcelona preparada.  Oferim un acord amb aquelles formacions que estem clarament per acabar amb el marc de repressió. Reeditant en certa manera allò que planava en els primers ajuntaments democràtics de 1979, i que avui es podria condensar en Llibertat, Amnistia i plena Sobirania. Aquesta acord democràtic tindria molts mèrits, i a més aquestes forces juntes podríem garantir l’estabilitat, perquè fem l’única suma raonable de majoria absoluta, més enllà dels escassos 11 regidors de Colau (d’un total de 41).

També podem cobrir tot l’espectre del barcelonisme central, que va des de l’esquerra ecosocialista fins al centre dreta i el liberalisme moderat, passant per l’esquerra no-dogmàtica i republicana. Davant aquesta situació som conscients del repte que tenim a Esquerra Republicana, la formació que té tots els números per assumir el paper cohesionador en aquesta nova fórmula, fent de director d’orquestra, i estirant a banda i banda per inaugurar consensos i pactes de ciutat que són indispensables a l’hora d’afiançar un govern municipal fort. No oblidem que ara mateix, segrestada la Generalitat, l’Ajuntament de Barcelona és la institució lliure més important del país –en termes econòmics, demogràfics i de projecció internacional. Cal posar-hi especial cura, com ha passat sempre que Barcelona ha hagut d’assumir un rol substitutori respecte al conjunt del país.

La mà estesa no és de cap manera un xec en blanc, no ens confonguem. No s’ha plantejat per part de ningú una entrada al govern, que implicaria la voluntat de construir un projecte comú de ciutat. Això ara mateix no és possible; és massa tard i les diferències entre formacions són massa grans; el nostre objectiu és ser alternativa. Es tractaria més aviat d’una entesa necessària però circumstancial, per evitar que la ciutat prengui mal i per sortir airosos del clima de repressió que ens envolta. I diguem-ho ben clar; per tal que rutlli aquest acord de ciutat, qui hi ha de demostrar més interès és el govern municipal de Colau, perquè és qui més necessita el suport i qui més responsabilitat carrega a l’hora de governar. Estem a l’espera, doncs, de les seves propostes i de que BeC prengui la nostra mà estesa en lloc de rebutjar-la. Cal teixir confiances i això passa per acords amplis i consensos dialogats.

Només així podrem presentar un front sòlid contra aquells que van emparar la violència contra els ciutadans l’1 d’octubre, aquells que no reconeixen els drets més elementals i troben normal que hi hagi presos polítics i exiliats… Aquells que són capaços de provocar la fuga d’empreses i d’arruïnar el teixit empresarial per castigar la capital de Catalunya. Exercir la capitalitat vol dir tot això. També vol dir centrar-se ja en la ciutat; conscients que resta un any i mig de mandat, i que no es podran fer miracles; vol dir mirar al futur i preparar-se per governar millor, tot evitant un desastre en la gestió, vetllant per l’equilibri pressupostari, per una política fiscal realista i per l’aprovació de projectes urbans que no provoquin discòrdia.

Tot plegat no parteix de la idea que hem de reforçar Colau, sinó de la que cal reforçar Barcelona. No es tracta d’ajudar cap dirigent ni cap sigla. De fet, ni tan sols les sigles d’ERC, en el nostre cas. Es tracta de ser prou generosos per evitar fer mal a la ciutat amb disputes partidistes, sobretot en aquesta hora greu en què cal reunir totes les forces democràtiques per fer front a la dura realitat. Seria ideal poder avançar en els temes de ciutat que més han preocupat durant el mandat Colau; el comerç, el turisme, la convivència… Estaria bé, però si continuem discrepant en la posició cap al topManta, el tramvia, l’alberg de la Vila Olímpica o la regulació de vehicles en voreres, doncs ho continuarem fent. I potser és l’hora d’aparcar alguns projectes que no han aconseguit sumar prou complicitats.

Vam alertar sobre el gran error del pacte Colau-PSC. Desfet això, no deixarem d’alertar sobre altres errors, i per descomptat no els abonarem. Anirem bé si el govern d’Ada Colau entén que el nostre gest dialogant no és cap rendició, perquè la nostra oferta ha de servir a Barcelona, no un projecte personalista. Som conscients dels reptes que tenim en els propers anys i estem preparats per assumir-los. Els primers reptes pensant en clau de futur els assumim ja ara. Som aquí per servir Barcelona, de la millor manera possible. El temps ha demostrat que els nostre criteri la majoria de vegades ha estat encertat i solvent. Raó de més per perseverar en la nostra línia. Busquem la centralitat democràtica que ERC proposa i la ciutat hi guanyarà. Segur.

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Liderem Barcelona

  1. Retroenllaç: 'Liderem Barcelona' · Article d'en Alfred Bosch, President del Grup Municipal d'ERC – L'Opinió Socialdemòcrata

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s