Sobiranies humides (Quan la intenció és no parlar clar)

 

Arribarà l’hora que en sentir la paraula Sobirania haurem de cridar el metge. El terme s’està rebregant tant, i és usat per a tantes coses contradictòries, que aviat es convertirà en un una nosa perniciosa. No facilitarà, sinó que complicarà la comprensió del que discutim. Ja fa uns anys que veiem polítics empaitant sobiranies diverses per tal d’inocular la Sobirania grossa. Si continuem així, l’acabarem convertint en una malaltia.

A les grans manifestacions dels darrers anys, hem descobert que el concepte d’Independència resulta molt més clar, no es presta tant a qualificacions i a més s’utilitza molt més al carrer. No resulta gens sorprenent; la gent prefereix que parlem clar. La independència és una condició molt concreta i entenedora a tot l’univers. Com se sol dir, és comparable a l’embaràs, no es pot estar mig embarassada; o s’hi està del tot o no s’hi està gens. En canvi, amb la sobirania sembla que s’hi pugui estar a mitges, o que es pugui compartir l’embaràs.

Independència i Sobirania no són ben bé sinònims. Mentre la primera reflecteix una condició objectiva i verificable (com l’embaràs), la segona expressa un poder que es pot desplegar o no (com l’amor). Pots portar molt d’amor però no acabar amb un embaràs. Els escocesos són sobirans, cap anglès raonable no ho discuteix, però està per veure si això porta a la independència. En el nostre cas, mancats de la finor britànica, el concepte de Sobirania ens permet anar marejant la perdiu.

Per què no parlen d’independències compartides? 

Si algú posés en el seu programa polític que aspirava a independències compartides, aixecaria més riallades que vots. Amb la independència no s’hi pot jugar. Però amb la Sobirania es poden fer jocs malabars. Els principals exercicis, com hem anat veient en els darrers temps, consisteixen en dues modalitats; primer dir que les sobiranies són plurals i després dir que poden ser compartides. Totes dues versions són acadèmicament estimulants, tot i que resulten políticament esgotadores.

El cas és que la Sobirania, per definició, és allò que hi ha a dalt de tot. La paraula prové del llatí Superanus i remet a Sobirà, Suprem i Superior. Com en el cas del Pallars Sobirà, el terme ens descriu el que hi ha a dalt, el més elevat. El Pallars Sobirà mai no compartirà alçada amb el Pallars Jussà, que és el de més avall; i per tant tampoc tindrem molts Pallars sobirans, això no pot ser, perquè llavors estaríem parlant d’una plana on no hi ha cap altura màxima o suprema. Tampoc no hi pot haver molts Everest, ni aquest pic de l’Himàlaia pot compartir sobirania amb l’Annapurna, perquè el suprem és el suprem, el més alt.

En l’època romana, la idea equivalent era la d’Imperium, o sigui l’autoritat última i suprema. Com que l’Imperi i els Emperadors van acabar associats a un règim polític determinat, en l’edat mitjana es va preferir parlar de sobirania i sobirà. Un poder derivat de Déu que el rei rebia com a gràcia, i que permetia a teòrics com Jean Bodin explicar l’essència de l’absolutisme. La sobirania no es discutia; es podia exercir o no, es podia delegar, es podia heretar, però no es podia ni superar ni sotmetre. Els casos de sobiranies compartides eren molt excepcionals, com la monarquia dual dels Habsburg a Àustria-Hongria, i fins i tot en aquests casos, es condensaven en un sol i únic sobirà.

Hobbes va deixar clar que la sobirania era absoluta i indivisible, i que si no ho era deixava de ser tal cosa; i va fer un pas de gegant en obrir la porta a que el dipositari no fos necessàriament un monarca absolut. Rousseau va reblar el clau; entenent que la sobirania era indivisible i inalienable, va trencar amb l’antic règim i va apostar clarament pel seu caràcter popular. És a dir, els il·lustrats francesos i la Revolució no van qüestionar el concepte, el que van fer és traspassar-lo del rei al poble. El poble o la nació era l’autoritat suprema i última, la que dominava i manava, tot i que podia delegar en una assemblea, parlament, govern, dirigent… Qui fos que es decidís al contracte social.

Els revolucionaris francesos van tenir molt clar que la sobirania s’expressava en clau nacional, i per si algú no ho havia entès, va venir l’huracà Napoleó i ho va rubricar. Darrera d’ells, quasi totes les esquerres i els progressismes ho han tingut igual de clar. Gramsci va sentenciar que sobirania nacional i popular eren sinònims. I fins i tot els més internacionalistes, com ara Lenin, van expressar respecte per les nacionalitats. L’emancipació nacional era una arma de transformació que ajudava en el camí cap a la plena justícia social. Els comunistes mai no van cometre l’error de discutir la sobirania nacional/popular, encara menys apel·lar a sobiranies de classe.

El combat central de Fidel Castro sempre va ser per la sobirania nacional, i encara podríem dir més; el combat per no compartir ni escampar tal sobirania. Quan afirmava “no cedirem sobirania per ajustar alguns desacords econòmics amb els Estats Units”, Castro no es referia a la sobirania alimentària ni a l’energètica, estava parlant de la nació cubana, per descomptat. Al seu costat tenia gent com Noam Chomsky; “La manca de sobirania porta a la liberalització imposada pels poderosos.” És a dir; no només era de caràcter nacional/popular, no només era única, irrenunciable i indivisible, sinó molt més. La nació i la seva sobirania eren el baluard principal contra l’explotació.

Al nostre segle, ningú millor que Syriza ha assumit aquests postulats. A remolc del patriotisme social, han reiterat que la nació grega és l’única dipositària de la sobirania popular. Sostenen que els mercats i els organismes internacionals laminen la sobirania per imposar unes mesures d’austeritat injustes i abusives; i que l’única manera de parar els peus a les forces neoliberals és amb l’exercici permanent de l’autodeterminació nacional. Gianis Varoufakis, el carismàtic exministre de Syriza, ho deixava ben palès quan alertava que “combatre l’austeritat és defensar la sobirania nacional”.

No hi ha diverses sobiranies, n’hi ha una, i no pot ser compartida, perquè el seu exercici correspon en exclusiva a la nació popular. Strictu sensu, no té gaire sentit parlar de sobiranies que no siguin nacionals; així ho hem de veure quan al·ludim a sobiranies socials, econòmiques i financeres, mediambientals, alimentàries o energètiques. N’hi ha una de debò, que és social perquè és nacional. La nacional és la més social, la que té la clau i obre la porta de tota prevalència del poble per damunt dels despotismes. Si algú li hagués dit a Varoufakis, o a Tsipras, que havien de renunciar a sobirania nacional, o que havien de posar paciència abans de prendre una decisió a tot Grècia, perquè havien de guanyar una multiplicitat de sobiranies plurals i compartides, haurien muntat en còlera. Imagineu-vos els grecs esdevenint un land alemany per tal de ser fraternals i d’incorporar un doll de sobirania mediambiental.

La mare de totes les sobiranies

Dubto molt que Syriza, o qualsevol força de l’esquerra alternativa del planeta, fos capaç de subscriure la fórmula que va aprovar fa poc Un País en Comú, el partit d’Ada Colau i Xavier Domènech. “Una República en relació fraternal amb la resta de pobles de la Península… (per) compartir sobiranies amb un Estat (de) caràcter plurinacional”. Cal llegir-ho amb atenció per entendre cap on va. I un cop entès, no sabem si la recepta està destinada a ingressar en els annals de la història o als del mètode paranoico-crític. Sobiranies? Compartides? Com es menja això?

La sobirania és una i és suprema. Per la senzilla raó que si no ho és, deixa de ser sobirana. Passaria a ser subjecta. I ja que hi som, diguem que la conseqüència més habitual de la sobirania, la que es considera més natural, aboca a la independència política en forma d’un estat propi. Una altra cosa és que tingui diverses manifestacions i ramificacions, i que es pugui desplegar de moltes maneres. Altres vessants que es puguin despendre del poder sobirà són també vitals, i de fet no les podem oposar a la noció de sobirania, sinó que les hem de considerar com aliades o reforços.

Quan parlem de sobirania alimentària, estem entrant sense voler en una contradicció lèxica. Així com la sobirania popular és el domini suprem del poble, la sobirania alimentària no és, ni pot ser, el domini suprem per part dels aliments. La sobirania energètica no ens porta a que mani l’electricitat, la financera no vol dir que manin les finances. En realitat, el que estem expressant és un concepte més complex, i la formulació correcta seria alguna cosa així com “la sobirania nacional/popular en termes d’alimentació”. El que alguns, portant-ho a l’extrem, en podrien dir autarquia.

En un món tan connectat, l’autosuficiència dels països ja no és viable. Però sí que podem apostar pel control i la regulació, de manera que el domini no correspongui a agents financers internacionals, sinó que sigui un atribut clar del poble, de la nació entesa en el seu sentit més democràtic. Per tant, podem parlar de moltes sobiranies, però sempre donant per entès que totes elles són i han de ser nacionals. Si ens estalviem aquest detall és per resumir i anar més ràpid, però ho hem de tenir sempre present. Les sobiranies (nacionals) les podem compartir, però sempre amb el poble i els components de la nació que exerceix tal sobirania.

Ens equivocarem si optem per abraçar una pluja de sobiranies humides, líquides i canviants. Ens equivocarem si oblidem l’original, la més sòlida, la de pedra picada, la que sempre ha estat entesa com a tal i determina totes les altres. I no diem que sigui un error perquè puguem fer mal al procés d’independència. Ho diem perquè farem mal al llenguatge, a la claredat i al sentit comú. Les sobiranies humides ens porten a la confusió i al ridícul més estrepitós. Ens porten a no sortir de Twitter.

Advertisements

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles d'opinió, General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Sobiranies humides (Quan la intenció és no parlar clar)

  1. Victor Gilbert ha dit:

    Trobo que l’article està molt bé i parla de coses que fa temps que penso… Però també crec que tens una obsessió amb els comuns bens estranya: us passeu el dia criticant-los però després els recolzeu en tot. Em poseu nerviós.
    I mentrestant intenteu rebentar el procés amb filtracions…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s