Toqueu de peus a terra, Domènech

L’altre dia vaig sentir Xavier Domènech (En Comú Podem) parlar de canvi real, i el cor em va fer un salt. Per un instant vaig tenir la fantasia que es movia alguna cosa; que els Comuns havien acceptat l’oferta que, sota aquesta denominació, des d’ERC li havíem fet a Ada Colau el mes d’abril d’enguany. Vaig fer-me la il·lusió que ells havien rectificat i havien acceptat del tot la nostra proposta de Canvi Real, inclosos els punts sobre millorar la gestió de Barcelona, acompanyar el procés nacional o renunciar al pacte amb l’establishment del PSC. El pas hauria estat realment memorable.

Però no. Les paraules de Domènech van ser pronunciades en una conferència per fabricar un nou partit polític, i més que canvi real vaig poder entendre que m’estava parlant de la seva particular família real; una parròquia per incloure tots aquells que ja han participat de la marca política de Guanyem Barcelona, primer; i dels Comuns i les seves marques blanques, després. Un artefacte per conquerir el poder. Ei, entesos, no passa res i és ben legítim. Passat el primer malentès, doncs, el seu relat em va plantejar algunes reflexions que voldria compartir. En concret hi ha tres eixos que trobo realment destacables: L’alternativa real que diu que volen ser, l’experimentada novetat que garanteixen i les sobiranies que defensen.

Cal reconèixer el fort sentit de l’humor dels Comuns quan parlen d’alternativa real, si més no mirat des de Barcelona. La coalició de Colau amb el PSC, més que una alternativa de futur, és una entrada en tota regla a la màquina del temps, recuperant la fórmula de sempre de l’establishment barceloní. Invertint els rols de germà gran i petit, veiem altre cop el tàndem que va regnar a Barcelona sense interrupció en 33 dels darrers 37 anys. Una trajectòria que, certament, ERC havia compartit en un parell de mandats, però que va abandonar el 2007 definitivament tot protestant per mancances democràtiques. Una llarga singladura que va començar amb l’energia de Maragall i del projecte olímpic i que es va exhaurir amb la malaurada consulta de la Diagonal, el cas Vilaró, el cas de la Ciutat Morta, el cas de l’Hotel del Palau…

L’altre eix, el de l’experimentada novetat, també ofereix horitzons inexplorats per a la sàtira política. És ben veritat que els de Colau han experimentat, i tant que han experimentat; carregant damunt les espatlles dels soferts ciutadans les seves provatures. Com si d’un gran laboratori es tractés, hem vist incomptables episodis de rumrum; una capacitat infinita d’inventar embolics i problemes abans inexistents. La polèmica del TopManta, la ineptitud davant les vagues de metro, la mala gestió de les terrasses i de la Superilla, el cas dels urinaris, el comptador de morts de la Barceloneta, arribant al paroxisme amb el famós capítol de l’estàtua decapitada de Franco, encara avui presentada com un exemple d’èxit de la participació ciutadana. Santa paciència, Domènech.

En fi, la gestió de Barcelona per part del govern Colau es pot definir de moltes maneres, però usar el terme experimentada novetat em semblaria d’una extremada comicitat, essent  benèvols. La veterania costa de trobar, sobretot en la gestió de l’espai públic, que sens dubte és una de les principals obligacions d’un alcalde. Cada cop que els Comuns toquen el carrer, sembla que no entenguin quina és la seva responsabilitat, i indefectiblement apareixen investits una adolescència perpètua, com si en el fons no volguessin tocar de peus a terra. I mentrestant, els problemes de fons, els compromisos de campanya respecte a l’habitatge o el turisme sostenible o l’eradicació de la pobresa, esperen a la cua del pa. L’experiència es nota, en tot cas, en la capacitat de generar publireportatges, d’una banda, i de l’altra, en el mestratge per treure’s les puces de sobre i repartir culpes, quan el que cal és assumir responsabilitats.

Finalment, arribem a la cantarella de les sobiranies, que comença a semblar també una fugida d’estudi adolescent. Recorda quan un jove al·lega que li agraden tots els nòvios/nòvies, i entenem de seguida que cap d’ells/es li agrada prou per comprometre-s’hi. Des d’ERC, ho tenim prou clar; la sobirania que volem, que treballem i que defensem és bàsicament una. Perquè no hi haurà sobiranies de cap mena sense l’Estat propi. No vull dir que no siguem amics de la sobirania local, la sobirania per gestionar els propis recursos, per legislar sobre el maltractament animal, per lluitar contra desnonaments o contra la pobresa energètica. Ho som molt. I és sabut. Molt. Però en això, si no us fa res, toquem també de peus a terra.

Sense la sobirania col·lectiva, la que ens fa singulars davant el món i amara totes les altres, la mateixa que defensa sense complexos Escòcia o Dinamarca o Palestina o Espanya, serem impotents per resoldre les altres. Podem parlar de moltes sobiranies però hem de tenir clar si volem que se sotmetin eternament als capricis del Tribunal Constitucional, o que siguin aprovades sense taps en un parlament sobirà. I és per això que ens cal la Sobirania, amb majúscules, per poder defensar-les totes. Xavier Domènech, gent dels Comuns, us ho dic amb una fraternitat sense embuts; no us autoenganyeu. No tindrem mai canvi real ni experimentada novetat si no busquem la sobirania nacional. I això de defensar totes les sobiranies continuarà sent fina retòrica per ignorar la sobirania del poble de Catalunya.

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General, Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Toqueu de peus a terra, Domènech

  1. Quim Bosch ha dit:

    Temps era temps els barcelonins estàvem cofois de la nostra ciutat. N’estavem tant que, com sempre quan s’està bé, érem conservadors. Per això el PSC podia posar qui fos de candidat que l’acabàvem fent alcalde. Però un bon dia la ciutat ens va deixar d’enamorar. No ens està bé i volem un canvi. Per això vam fer en Trias alcalde. Perquè al 2011 el vot a CiU no era conservador sinó de canvi. No va canviar gran cosa, i la ciutat va continuar sense agradar-nos. Per això al 2015 va saltar, perquè aleshores sí era un vot conservador. I BeC semblava l’opció més rupturista. Els estirabots de campanya, de la màfia al WWC, van ser la clau del seu èxit, perquè volíem que passés “alguna cosa” i ells semblaven els únics amb idees diferents (encara que desafortunades). Però el mandat de Colau passarà sense pena ni glòria. Els estirabots dialèctics són per tapar la continuïtat de les polítiques: del WWC al contracte amb Telefónica, passant pel govern ambla màfia del PSC, incloent tinència d’alcaldia per a imputat. Al 2019 BeC saltarà, perquè aleshores ells també seran un vot conservador. Tindrà ERC una proposta substancialment diferent per Barcelona? Serà capaç de fer-la arribar? Si ERC és percebuda com el canvi per a la ciutat, tu seràs el proper alcalde de Barcelona. I si aconsegueixis que BArcelona ens torni a agradar, no ho seràs només 4 anys. Però si al 2019 ERC no sap enviar un model de ciutat propi, amb prioritats prou diferents, l’alcaldia potser voli cap a Cs, o PP… Cap a qui la digui més grossa.

  2. Jaume Albalá ha dit:

    1. Para un DUI-RUI no necesitamos más que a la CUP.
    2. La alianza Bec-PSC es tan coyuntural, espero, como la de JxSi (Erc+los de siempre).
    3. Si priorizamos RepubliCAT la oposición municipal Bcn debería ser para exigir Plebiscito AMI y con ello 2meses de campaña indepe

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s