Turisme: la bombolla petarà

El lloc més habitual dels rickshaw és el passeig marítim. - Fotos d'algun rickshaw turístic. És per un repor de persones que fan turisme sobre rodes a Barcelona. Ahir l'Oriol va fer bicicletes, però necessitariem el rickshaw o altres mètodes de transport turístic com motos elèctriques, segways, gocars (minicotxes grocs), etc.

No és nou comprovar que el turisme barceloní (i bona part del català) corre el risc de morir engreixat. Més enllà del bon clima i altres atractius innegables, el model de Barcelona es basa en vols i allotjament barats, salaris baixos, amuntegament creixent i oci a l’abast de tothom. És el popularíssim trinomi de Sangría-Siesta-Fiesta que tants de visitants coneixen i esperen trobar. Com amb elboom immobiliari de fa uns anys, estem permetent una bombolla que està obligada a créixer, que fa passar la quantitat al davant de la qualitat i que du a dins el germen de la seva pròpia destrucció. Els mateixos visitants, quan són preguntats, apunten la massificació turística com un dels principals inconvenients de Barcelona.

Allò que sí que és nou és que fa un any llarg Barcelona va votar pel canvi, i que molta gent va confiar en les promeses d’Ada Colau per modificar a fons aquest model. Era nou que per primer cop algú accedia a l’alcaldia tot denunciant l’error històric del model. Però val a dir que les intencions dels comuns no estan donant els fruits esperats. Al cap d’un any, ja podem apreciar que el patró no està canviant ni poc ni molt, i que en alguns aspectes encara s’està degradant més. I per acabar-ho d’arrodonir, Barcelona en Comú ara governa amb el PSC, inventor d’aquest model turístic caduc.

Cal intervenir-hi. No serveix la inactivitat clàssica del laissez faire, típica dels governs de sempre i també de Colau fins ara. Sí, també d’ella i del seu equip, amb certa mandra a l’hora d’afrontar coses com la proliferació de vehicles turístics de tota mena, l’expansió deltop manta (molt connectat al turisme) o el desgavell d’algunes zones de lleure com el Port Olímpic.

Dit això, hi afegim que tampoc és gaire útil prendre segons quines mesures dràstiques i universals, suposades varetes màgiques com la moratòria d’allotjaments turístics. Amb la millor de les intencions, aquest bloqueig general decretat l’estiu passat ha creat un tap que ha fet que es dispari el nombre de pisos turístics il·legals i, de retruc, els preus dels habitatges. Aquesta situació és preocupant.

Barcelona té eines per interferir i corregir el rumb. Amb l’ajuda del govern de la Generalitat i la resta d’administracions, la ciutat té a l’abast els instruments útils per impulsar la transformació necessària del sector; sense arruïnar l’economia, atès que el turisme representa un 15% de la riquesa de Barcelona i no es pot matar tot el que és gras. Però des de les polítiques públiques, si s’adopten mesures intel·ligents i ben calibrades, s’hi pot incidir decisivament i aturar el deteriorament progressiu, no només del sector sinó de la ciutat en general.

A risc de semblar ingenu, però convençut del que afirmo, diria que el concepte clau és el d’estimar i valorar la ciutat. A partir d’aquí, els recursos hi són. Disposem de les lleis i normatives per tal d’evitar i combatre il·legalitats, cal posar molts més inspectors al carrer i donar instruccions molt clares a la policia. Si reivindiquem l’espai comú, si tenim afecte i devoció per la ciutat, és obvi que no permetrem mai que el negoci passi al davant de la convivència i del gaudi col·lectiu. Tenim les eines per impedir i tallar les conductes incíviques i els excessos etílics. Cal que el nostre amor per la ciutat ho converteixi en una prioritat.

També podem usar altres mesures, potser més sofisticades, per regular el mercat –cosa que un alcalde devot de la ciutat mai no pot renunciar a fer–. Es poden aplicar multes i impostos per disminuir el lucre dels pisos turístics i així, a més de controlar i perseguir l’activitat il·lícita, fer-la menys temptadora. Es poden blindar zones ja saturades i, en canvi, obrir més les zones on el turisme brilla per la seva absència, amb la idea que allò que resulta un problema insofrible per a certs barris de la ciutat, per a altres barris de la ciutat, sempre amb el concert dels veïns, pot acabar sent una solució.

Es poden limitar i gravar certes activitats turístiques, per tal de forçar els preus a l’alça i la demanda a la baixa. Apujar els preus d’un sector no sol ser gaire popular, però en aquest cas sembla un pas del tot necessari. Si Ada Colau no vol carregar-se el mercat del turisme (i és evident que no ho vol fer), cal que hi incideixi amb els instruments disponibles, que són coneguts i fiables. I es pot fer sense encarir la vida dels veïns. Un primer pas podria ser apujar l’anomenada taxa turística. De fet, apujar els costos d’un negoci turístic pot contribuir a limitar la proliferació i, en el cas de pisos turístics o locals d’oci, ajudar a lluitar contra l’expulsió dels residents.

Descarregar més pressió econòmica sobre els visitants permetrà dignificar els sous locals, lluitar contra la massificació i contra l’especulació que se’n deriva. Ajudarà a canviar el model actual, i no impedirà que els visitants més modestos puguin continuar venint… Probablement hauran de dormir més lluny del centre, com passa a la majoria de ciutats europees, repartint els beneficis de l’activitat i també rebaixant la saturació nocturna dels barris més visitats. Descentralitzar el turisme és una necessitat de ciutat. En sortirien beneficiats els districtes massificats en rebaixar-hi la pressió turística i també els districtes que fins ara no han percebut els beneficis del turisme. Barcelona és molt més que el centre i ens ho hem de creure, repartint la riquesa i fent així una ciutat més justa.

D’altra banda, podrem revalorar Barcelona, entenent que una ciutat tan magnètica i popular no és una ciutat sense valor. Els turistes han d’entendre que Barcelona mereix el mateix esforç de despesa que altres ciutats atractives com París o Londres, per exemple. Valorar i estimar Barcelona vol dir deixar ben clar als nostres visitants que aquesta no és una ciutat de saldo; que aquí cal aportar-hi civisme, interès i inversió; que aquí cal preservar els espais comuns, deixar descansar els veïns i no saltar-se les normes; que cal tractar la nostra ciutat com un tresor valuós i irrepetible; que, amb tots els respectes, això no és cap complex de borratxera sinó una senyora ciutat, que exigeix ser cotitzada, apreciada i respectada com la que més.

(Article publicat al diari El Punt Avui)

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s