Finançament; potser cal fer l’indi

Aquesta setmana vaig defensar una esmena a la totalitat a un tractat europeu que limita el deute. De fet, vam presentar una esmena que demanava que el deute català fos tractat de deute d’estat.

És evident que el que els meus electors m’encomanen, i el que a mi m’agradaria de debò complir, és que el nostre país fos membre signatari d’aquest Tractat constitutiu del Mecanisme europeu d’estabilitat juntament amb altres grans nacions europees signatàries com Xipre , Malta, Luxemburg, Eslovàquia, Eslovènia, etcètera. Si tinguéssim aquesta condició, això ens permetria contractar deute sobirà; no més, però tampoc menys sobirà que altres països, i així poder sobreviure en el clima de crisi actual. Vaig defensar que en el moment actual, si Catalunya fos un Estat independent, si disposés d’un Estat propi, com defensem, no hi hauria deute, tenint en compte que la contribució de Catalunya a les arques espanyoles en els últims anys és infinitament superior al deute que contreu el Govern català.

No demanàvem res excepcional, només que el Govern català pugui col·locar el seu deute, deute que ara mateix s’anomena subsobirà, com a deute sobirà. És a dir, tenir un deute tan competitiu com la resta d’estats. Avui en dia, també a l’hora de col•locar deute al mercat partim en desavantatge. Potser sí que haurem de fer “l’indi”, vaig dir.

Això venia a tomb perquè durant la seva intervenció prèvia, el ministre d’exteriors va situar l’origen dels Estats Units en una acció combinada de diversos Estats per afrontar el deute conjuntament. Fet que em va servir per a recordar que el naixement d’aquesta gran nació que són els Estats Units té molt a veure amb la percepció d’injustícia fiscal, amb la reivindicació a causa dels impostos. Vaig recordar l’acció del Boston Tea Party i la rebel•lió contra una injustícia fiscal, que va ser l’origen del procés d’independència americà.

No vaig estar-me de dir que si volen prendre nota, fantàstic; i que si no volen, la història ja els passarà les notes a posteriori. El ministre em va respondre, i li vaig haver de recordar que el fet que uns senyors (els del Boston Tea Party) haguessin de vestir-se de indis per defensar els seus drets fiscals i per combatre el que percebien com un abús fiscal, potser és una lliçó que nosaltres des de Catalunya algun dia haurem d’aplicar.

I no puc deixar d’explicar el debat que es va generar perquè UPyD va presentar una esmena també a aquest tractat demanant que no se cedís sobirania. Vaig recordar que moltes vegades, parlant sobre les nostres propostes o sobre les nostres intervencions, veus procedents d’UPyD i del PP, principalment, ens han qualificat de nacionalistes insaciables. ¿I què hi ha de més nacionalista i més insaciable que reclamar com reclamaven en la seva esmena, insistint sobre la independència i la sobirania del Regne d’Espanya, quan el Regne d’Espanya ja és independent i sobirà? Com a mínim nosaltres reclamem allò que no tenim. Ells no estan contents ni amb el que tenen, sempre en volen més.

Què hi ha de més nacionalista i més insaciable que aquesta posició? El fet de recordar-los que són nacionalistes els va molestar, no els agrada el terme nacionalista, no els agrada aplicat a les seves persones, a les seves idees. És bo saber que no els agrada aquest terme, perquè ens l’apliquen amb prou generositat: és bo saber que ens apliquen un terme que no els agrada, perquè entendrem la intenció amb la qual utilitzen aquest terme.

I crec que tampoc els va fer gràcia quan vaig dir que almenys tenim un punt en comú bona part dels que vam parlar; volem protegir i defensar la independència, la sobirania dels nostres països. La diferència potser radicaria en que nosaltres busquem el que no tenim, i això és sens dubte més natural que buscar, aprofundir i insistir en el que ja es té. No és tan insaciable, per entendre’ns, en el nostre cas.

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Finançament; potser cal fer l’indi

  1. Oscar Pamies ha dit:

    Hola Alfred. Sóc l’Òscar Pàmies. Tinc la necessitat de plantejar-te algunes qüestions, abusant de la nostra vella amistat:
    Quan dius, en nom del teu partit, que Esquerra assumirà el desgast de donar suport a mesures impopulars, ¿de quines noves mesures impopulars estem parlant? ¿Sou conscients que la situació ja està prou fotuda i que les retallades han estat selectivament perverses, i quan dic conscients, em refereixo a si coneixeu de primera mà els estralls en sanitat pública, educació i polítiques socials? ¿Sou conscients que la política d’austeritat que CiU aplica (amb el pretext de l’espoli fiscal, que existeix, com a tal espoli, però que per a CiU funciona com a pretext oportuníssim) és abocar-nos a una fallida del país i a enormes bosses de misèria i exclusió? ¿Que, de fet, s’ha demostrat sobradament al llarg dels últims anys en diversos països que la política d’austeritat i el sobreendeutament només beneficien especuladors i grups financers estrangers? ¿I que per a CiU ( i familiars i amics) és un gran negoci l’austeritat i la privatització (vox populi: la corruptela d’interessos en sanitat privada) i no té un gran interès en buscar recursos alternatius, que “haberlos, háilos”, com vosaltres mateixos proposeu (impost de successions, etc.)? ¿La governabilitat i l’estabilitat de Catalunya depenen del suport d’una altra força política o més aviat la cosa va per acabar amb l’extorsió i “exprimició” que s’està practicant amb les classes populars i mitjanes d’aquest país? ¿ERC donarà suport a la repressió salvatge i gens democràtica del dret a manifestar-se, a continuar traient ulls i esbatussant manifestants per tal de mantenir un ordre públic (i en puc parlar perquè sóc testimoni directe de l’actuació brutal i injustificada dels mossos)?
    I si tot això no et ve de nou, com em temo, ¿on està el guany d’ERC? ¿I per a què volem tots plegats una governabilitat en aquestes condicions?
    Què guanyarem amb la independència si, al final, amb aquest “austericidi” i endeutament formarem part del grup de països del sud d’Europa sotmesos a una brutal operació d’espoli per part dels grups financers globals i, en concret, d’Alemanya? ¿Deute sobirà? ¿Quin país del sud d’Europa és sobirà amb el seu deute “sobirà”? ¿També està disposada ERC a fer una política simpàtica als ulls dels bancs? ¿Té algun sentit que els grans partits, ERC inclosa, estiguin endeutats amb Caixabank i altres fins a les celles i haver de cedir “sobirania” en les decisions? ¿Quin sentit té la tasca política en aquestes condicions? Li interessa a Caixabank la independència de Catalunya i de quina manera?
    Potser algunes de les qüestions plantejades, des del meu desconeixement de les interioritats de la política professional, sonin ingènues, però així es veuen i viuen a peu de carrer. També és cert que gran part de la classe política està vivint a anys llum de la realitat social.
    Si no has llegit aquest article, te’l recomano: http://elpais.com/elpais/2012/11/27/opinion/1354017582_675331.html

    Des de les “barricades”, amb afecte, Pepito Grillo,
    Òscar Pàmies

  2. alfredbosch ha dit:

    Disculpa el retard, Òscar, ja fa un temps que no entro al blog.

    Assumir mesures impopulars voldir que cal donar suport a una gent que té casos de corrupció, en lloc de triar la via més senzilla, que és dir que no pactem perquè nosaltres som nets i impolluts.

    També vol dir explicar que bona part de les retallades, que detestem, són resultat d’un espoli fiscal enorme, o d’un sostre de dèficit injust, o simplement dels diners que el govern de Madrid ens deu i no paga.

    Vol dir tot això i més coses; vol dir que prefereim avançar sabent que el poder espanyol mirarà de sufocar l’economia catalana, i la gent, per tal de fer naufragar el camí cap a la llibertat i la justícia.

    En fi, no sé si m’explico…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s