Fa poc he acabat la lectura del llibre de Moisès Broggi, publicat fa poques setmanes, que porta per títol “Reflexions d’un vell centenari”. Jo ja havia llegit anteriors llibres seus, i havia passat grans moments amb les seves cròniques sobre la medicina del segle XX i sobre els tràngols que el doctor Broggi va passar durant la guerra civil. Sempre he trobat que el seu to és distès, raonable i emocionant. Però ara trobo que ha pujat un graó més.
Al seu darrer llibre, Broggi es revela com un autèntic humanista, dels que em temo que ja no sovintegen al nostre món. Amb el seu esperit positiu de sempre, ens aporta un llegat dels grossos, d’un home que vol aportar un gra de sorra per aconseguir un món millor per a tothom, un món exterior que comença al món interior de cadascú. En el repàs que fa del segle present, Moisès Broggi ho exemplifica molt bé en la denúncia dels sistemes totalitaris i de poder, d’aquells que usen l’exaltació i la por per estrènyer la brida que ofega els pobles.
El meu admirat amic és una persona que sap distingir entre els anhels de poder i l’ús de la força dels estats expansius, i l’esperança de llibertat en els pobles, com ara el català, que aspiren a la llibertat i la justícia. “La solució és la separació amistosa, com van fer Suècia i Noruega”, ens diu, “des d’una posició d’igualtat i no de domini d’una part sobre l’altra.” Acaba reblant que ell, en Broggi, ha vist caure gent molt poderosa i orgullosa, i que només cal estar atents a la fragilitat de la condició humana per entendre que el que avui sembla impossible demà pot ser irreversible.
I cal parar esment al darrer paràgraf, que el mateix autor titula “Comiat”, i en el qual hi ha tota la intenció d’un testament íntim i vibrant. “Ara que el meu cos val tan poc, ara que no desitjo cap bé material…. el millor ensenyament el trobo en les paraules de Sant Agustí; estima i fes el que vulguis… Que perduri el mar de la vida, el mar de l’amor.” Quanta bellesa i quanta força, si voleu força menuda però afinada, en les paraules de Moisès Broggi. Espera’t una mica, bon amic. Entenc que tinguis pressa a veure el demà, però no vull que tinguis pressa per marxar. La teva humanitat és necessària.
