Satisfacció, però incompleta

Ahir vam fer una passa ferma. Vam tancar una coalició entre ERC, Reagrupament i independents com ara jo mateix per anar en una llista conjunta a les eleccions espanyoles del 20 de novembre. La certesa que ens encaminem en la bona direcció és un motiu de joia; per primer cop en uns quants anys, en massa anys, l’independendentisme català comença a sumar a escala nacional. Això, unit a la renovació a fons que s’ha emprès amb èxit i entusiasme dins d’ERC, ofereix motius per pensar que estem fent un gir cap amunt. Ens n’hem de felicitar, no només a l’interior de les formacions implicades, sinó jo diria que fins i tot al país en general, perquè una força en ascens que defensi amb nitidesa la llibertat nacional i la justícia social és, sens dubte, una necessitat. Cal afegir que, amb independència dels resultats, s’han pogut celebrar converses ben cordials i apropaments entre totes les forces que defensen al seu programa la consecució d’un estat propi. Això tot sol, el fet que parlem uns i altres, ha estat un gran pas endavant, que fa tot just uns mesos semblava impensable. Som en el bon camí.

D’altra banda, però, haig d’admetre de manera molt personal que jo aspirava a més. Els contactes amb la CUP no van poder fructificar en converses formals. I les converses amb SI, formalitzades en comissions negociadores, no van desembocar en cap entesa electoral. Aquesta manca d’acord amb SI m’ha deixat un regust de decepció, perquè en alguns moments molts vam arribar a pensar que seria possible, i molts ens hi vam deixar la pell i vam intentar-ho fins al darrer minut. Crèiem que es tractava d’un exercici de responsabilitat envers el futur del país, i vam actuar en conseqüència. Finalment no ha pogut ser, segurament perquè els temps no eren prou madurs, i no havíem avançat prou en la construcció de confiances mútues. Em sap greu, i demano comprensió i complicitat de la part d’aquells que jo, o els partits implicats en el procés, haguem pogut decebre.

A partir d’avui, penso esforçar-me sense repòs perquè això que no ha estat possible ara ho pugui ser en la propera ocasió. I la millor manera d’avançar en aquesta direcció és pencant, pencant i pencant. Mantenint-me fidel al servei d’aquest poble, oferint tota la meva força, que sovint és poca i no empeny prou, però que neix en la convicció, en l’amor a la meva gent i en la confiança en la condició humana. Alguns potser diran que sóc un ingenu, però estic convençut que només els ingenus poden arribar a convertir els impossibles en realitats. A tots els que vulgueu caminar cap al somni, amb els peus a terra i la mirada ben lluny, una abraçada ben forta. Perquè el demà, no ho dubtem mai, pertany a les persones amb ales.

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en Reflexions. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Satisfacció, però incompleta

  1. joan ha dit:

    Endavant Alfred!! I que d’aquí ben pocs anys s’hi hagi de sumar CiU i a poder ser també IC-Els Verds. Salut!!

  2. Francesc Garcia ha dit:

    Molta sort i sempre endavant. Visca Catalunya lliure!!

  3. Sergi Piñol Zaplana ha dit:

    Hola Alfred,em sembla molt positiva aquesta actitud d’intentar desde Erc(després de massa temps) l’unió màxima posible dels diferents partits independentistes,pero per a qué? Si,si,amb quin objectiu? A mi em fa olor de marketing electoral…m’explico:
    Que necesitem? Un estat propi. Ja tenim un estat, com a tot arreu,peró amb la particularitat que som l’unic cas al món que l’estat al qual pertanyem va en contra nostre.
    Conclusió, necesitem un estat que vagi a favor dels catalans,es l’unic que necesitem.
    Per tant podem anar a l’estat espanyol a comunicar ben cordialment que nosaltres hem decidit fer el nostre estat,i aixó es pot fer amb mes o menys unió de partits independentistes,ja que aixó es una feina diplomatica important pero secundaria.
    Qué es el més important i tal com esta la situació,també el més urgent e imprescindible? Tenir un estat que vagi a favor dels catalans o sia un estat propi (tothom sap arreu del món que aixó va així), per tant l’unica opció realment vàlida i pràctica es la de aprovar al parlament de Catalunya la creació d’un estat propi….i per fer aixó ,no necesites per res, unirte amb altres partits independentistes (per unes eleccions espanyoles!!!)doncs ja votaran que si ,a que tinguem un estat que vagi a favor nostre…oi?
    Per tant moltes graciés,per tot l’esforç de les consultes i per tots aquests esforços de entesa amb les formacions polítiques catalanes,pero de debó els catalans no necesitem,mes consultes,ni cap unió de partits independentistes,ni cap mes enquesta del cis que digui que cada cop hi hà mes independentistes…i que si es fés un referendum cada cop hi hà mes tant per cent de gent que votaria si,i que cada cop el % d’independentistes es mes elevat en tots els partits….bla,bla,bla…prou,si us plau prou de camames! només necesitem una cosa els catalans(tots! independentistes,catalanistes,regionalistes nacionalistes,espanyolistes,tots!),tenir un estat que vagi a favor nostre,per tant em de fer-nos un estat propi,ja!… demà al mati quant ens aixequem ben d’hora,ben d’hora,ben d’hora…quin català dirà que no?
    Tot el demés es vendrens fum com fins ara….tu també? Jo confio que no.
    Un català. Sergi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s