Sortim de la crisi espanyola pel corredor del talent

Bon dia! Ahir el Conseller d’Economia va dir el que ERC fa temps que sap i explica: que la independència és econòmicament viable. I és que el procés cap a la independència de Catalunya es pot explicar com un procés d’una enorme lògica econòmica.

I ano em refereixo avui a la necessitat  de governar els nostres impostos o les nostres infraestructures, dos arguments de pes molt rellevants. Em refereixo, avui, a emmarcar aquest procés en un moviment global d’orientació de les estratègies de creixement sota la lògica del que Richard Florida anomena les “megaregions”.

Segons aquest autor, de qui vam publicar alguns articles des del Centre d’Estudis de Temes Contemporanis, que el creixement sostenible, els nivells de competitivitat i la capacitat de generació d’ocupació de qualitat dependran cada vegada menys dels estats i cada vegada més de la capacitat dels territoris (‘megaregions’ en diu Florida) de ser atractius pel talent i les activitats innovadores. Aquestes, conformades per grans ciutats i les seves àrees d’influència, són les que mostren major capacitat de concentrar talent, concentren el 66% de l’activitat econòmica i es on es genera el 85% de la innovació mundial.

I com estem nosaltres? Tenim un molt bon punt de partida. L’arc mediterrani (EURAM o Països Catalans i germans en sentit ampli) som la 11a megaregió més important del món, un territori capaç de competir a la ‘primera divisió’ internacional i que conforma una realitat econòmica i social de 25 milions de persones.

Una bon exemple n’és el pes de Catalunya[1] en producció científica: gairebé l’1% del món, el 2,5% de l’europea i més del 25% de l’estatal. Dels millors investigadors europeus Catalunya n’ha estat capaç d’atraure un 4%, i tota la resta de l’Estat junta la meitat. Si hi afegim que concentrem el 36% de les exportacions estatals i el 25% de les empreses innovadores, podem dir que, malgrat les dificultats, som una terra d’atracció i d’acollida de talent i innovació.

Però hem de ser conscients que aquest no és un capital que tinguem assegurat per sempre. El PP des de Madrid ja va provar de prendre’ns les seus de les principals indústries farmacèutiques (amb implicació personal d’Aznar) i se’n va sortir amb moltes de les nostres fires comercials, a banda de l’escàndol de Barajas i totes les inversions radials que us puguin passar pel cap.

En aquest sentit, per poder perseverar i millorar en un model de competitivitat sostenible, així com també combatre una alarmant taxa d’atur juvenil, es fa imprescindible la independència en recerca. Per exemple, volem disposar de competències plenes (i recursos) en polítiques de foment de l’RDI, de la mateixa manera que les ha assumit plenament Euskadi recentment, i la gestió de les beques, ja que Catalunya rep el 9% de les beques tot i que té el 16% dels estudiants al conjunt de l’Estat.

Malauradament, a Espanya van llegir Keynes malament. S’ha invertit molt i sense comptar la productivitat en infraestructures de transport i de forma poc estratègica en infraestructures d’RDI. Només per posar un exemple, un sincrotró (de les úniques infraestructures d’RDI singulars que tenim) costa el mateix que 4 Km de l’AVE Leon-Gijon! Mentrestant la inversió catalana en investigadors  del programa ICREA ha suposat atraure en fons estatals i europeus el doble del seu cost.

En definitiva, amb més independència, sortirem de la crisi pel corredor del talent.

Advertisements

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s