Vull un land alemany

Jo vull ser alemany per un plegat de raons. Algunes ja fa temps que les porto al cap, i no són gaire originals. Vull ser una mica més ric, noble, culte, desvetllat i feliç. Vull que el paisatge es respecti, que el descans dels veïns es respecti, que no vinguin en massa aquells manats de turistes que només saben divertir-se a costa dels altres. M’agradaria que el meu país tingués empreses de gran solvència, que hi hagués poc atur i que la formació dels joves fos rigorosa. Voldria eficàcia, seriositat, i una bona cervesa a les hores de lleure.

Però més enllà de tòpics, de realitats quotidianes, de costums i conductes, també voldria la justícia política que, passada una història francament traumàtica, els federalíssims companys de més amunt han sabut aplicar. Amb disposicions que impedeixen que la solidaritat esdevingui un simple pretext, a l’hora de subvencionar uns länder a força d’esquilar-ne uns altres. Amb unes nocions de l’equilibri territorial que provoquen enveja, sobretot tenint en compte que s’han reunificat fa un parell de dècades i que han hagut de rellançar regions empobrides per l’estalinisme burocràtic.

D’altra banda, m’agradaria ser alemany per tenir veu en les coses d’Europa i del món. Que algú escoltés el meu parer, que el meu vot portés al govern uns partits i uns dirigents que realment participessin en la presa de decisions importants. Que d’un cop de telèfon poguessin defensar un tipus d’interès, blindar uns llocs de treball, rescatar el país de més avall. Que no anessin a Brussel·les a rondinar i fer comèdia, sinó a decidir el meu futur. Que fossin més amics de les realitats que no pas de les frivolitats.

Ja fa uns anys, es va proposar que Mallorca esdevingués un land alemany, mig en broma. Només mig. La quantitat d’alemanys residents a l’illa, la presència de la llengua alemanya en espais públics, la quantitat de vols i connexions amb les ciutats alemanyes, feien pensar que els illencs fins i tot hi guanyarien si disposessin dels beneficis de mercat i el nivell d’inversions teutònic. Doncs bé, jo ara vull proposar que Catalunya sigui un land alemany –si pot ser, en companyia de les Illes i València, donant compliment al somni difícil de la unitat entre els que parlem un mateix idioma.

No tot serien avantatges, ja ho sé, i ara no pertoca fer llista de tots els inconvenients que tal canvi de fronteres comportaria. Per començar, hauríem de menjar més patata bullida. Però els guanys serien enormes; podríem entrar en una federació de debò, acabaríem amb els abusos de l’espoli fiscal, i podríem enviar representants al Bundestag. Cosa que ens faria passar del vagó de cua a la veritable locomotora d’Europa.

També votaríem dirigents que imposarien condicions a països com Espanya, i els podríem obligar, com només saben fer els alemanys, a modificar la seva constitució per garantir que el deute, o sigui els quartos que havien de retornar a gent com nosaltres, quedaven garantits a la carta magna. Ja no seríem un poble de pàries impotents, que són ignorats i saquejats. Ans al contrari, tindríem la paella pel mànec i tindríem l’oportunitat de forçar canvis de constitució espanyola en qüestió d’hores.

Fins i tot, si ens vagava, podríem obligar els espanyols a incloure en la seva llei bàsica el dret a l’autodeterminació. Ja em direu si ens convindria o no. Bitte, kann ich?

Publicat a NacióDigital

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en Articles d'opinió. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s