Mosques a canonades

El govern de les Espanyes, versió progressista de l’afectuós José Luis Rodríguez Zapatero, ha pres la decisió de recórrer la Llei de l’aranès/occità. Els especialistes i els no tan especialistes de Madrid han cregut que la norma catalana és anticonstitucional, i au, a polir-se-la sense gaire contemplacions. No discuteixo el rigor constitucional de la llei, jo no hi entenc de lleis i de jutges; però el que m’apareix més injust no és precisament ni el govern català ni la proposta per a l’idioma aranès.

Un dels arguments tradicionals dels ciutadans monolingües militants és que el català s’està imposant a costa del castellà, que els pares no poden triar llengua a l’escola, que el català s’està convertint en una arma política i una imposició com la del castellà en temps pretèrits. I que l’acció espanyolista en el fons busca defensar els drets dels castellanoparlants a Catalunya. Que voldria compensar, diguem-ho així,  una situació desequilibrada. S’ha de ser barrut, però bé, m’agradaria que repetissin aquest raonament en el cas de l’aranès, perquè les riotes se sentirien a les dues bandes del túnel de Vielha. No hi entenc de lleis i de jutges, però sé veure una escena tragicòmica.

Pretendre que el català pot esgarrinxar el castellà és una absurditat; un ocellet no pot fer mal a un elefant. Però elucubrar que l’aranès pot fer-li pessigolles, encara que sigui, és una autèntica demència. Les mosques no poden tombar l’elefant… i malgrat tot van i les maten a canonades. És ridícul, és vergonyant i és indignant. I si considerem el panorama global de l’occità en el mapa, arremetre contra l’única mosca més o menys activa que resta, en un conjunt que fa anys que ha entrat en agonia, té nassos. No hi entenc de lleis i de jutges però crec que sé distingir on és l’autèntic delicte.

També s’ha dit, de vegades, que els catalans fem el ploricó amb la llengua perquè la tenim molt petita –vull dir la llengua. Que si disposéssim d’una eina com la dels anglesos o espanyols, també n’abusaríem amb impunitat. Doncs bé, aquí tenim la mostra que això no té perquè ser cert. A Catalunya ens seria ben fàcil ignorar l’excepció aranesa, i vés per on, defensem i protegim la diversitat lingüística encara que sigui microscòpica. Els parlants del català, grosso modo, multipliquen per mil els de l’aranès (un abisme molt més gran que entre castellà i català). Què fem? Reconeixem el petit. No l’esborrem, quan seria la nostra ocasió de revenja. Mireu, jo no en sé de lleis i jutges, però sé ensumar on és l’abús i on és la gent legal.

Què fàcil hauria estat per a l’espanyolisme fer joc brut a la Vall d’Aran, aprofitant la singularitat occitana per erosionar la catalanitat de l’Aran. Només caldria que explotessin un cert substrat de recel amb coses com l’aïllament físic o el debat de les vegueries, i que ignoressin aspectes menors com l’estatus de la llengua. Però l’ADN de l’espanyolitat és tan marcat, la intel·ligència té tan poca cabuda en qüestions d’aquestes, que simplement no és concebible una estratègia així. Puix parla una altra parla, no pot ser home de bé; l’hem de tombar. No em pregunteu sobre lleis i jutges espanyols, no en sé, però si em demaneu sobre cavernícoles espanyols, us diré que n’hi ha més a fora que dins de la cova.

Al capdavall, com sempre, la rusticitat hispànica és la nostra aliada principal a l’hora de fer caure la bena dels ulls als darrers confiats. En coses com l’aranès, es demostra que Espanya i pluralitat no rimen ni rimaran mai. Tant és que la diferència sigui gran o petita, que pugui ser explotada a favor o no, que sigui més o menys inofensiva. El cas és que la diferència és diferent, i això no hi ha cap llei ni cap jutge que ho vulgui entendre, passat el riu Cinca. Al capdavall, són bones notícies per al catalanisme. A partir d’avui, l’aranès que prefereixi Espanya a Catalunya haurà d’anar directe al divan.

Publicat a NacióDigital

Anuncis

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s