Objecció fiscal, per què?

1. Per què l’objecció fiscal? D’entrada, per parlar del tema. Des que Òmnium Cultural va fer l’anunci que promouria l’objecció fiscal contra l’espoli al qual ens sotmet l’Estat espanyol, s’han alçat tota mena de veus, elogioses i crítiques, sobre la iniciativa. Alguns fins i tot han suggerit que una campanya així ens allunyaria del progrés cap a la independència. El cas és que en pocs dies s’ha produït un debat d’alçada en el qual hi ha entrat no només opinadors, sinó també el govern, partits polítics, ajuntaments… Tot debatent el tema, hem de celebrar que la societat civil hagi pres altre cop la iniciativa i marqui els termes del litigi.

2. Per què l’objecció fiscal? Doncs perquè ens permet obrir la llauna del dèficit, de l’estafa que patim, marcant gols sense ni tan sols baixar de l’autocar. Fixeu-vos; es rebat el moment, la conveniència, la possibilitat pràctica i legal de dur-ho a terme (de forma molt similar al que va succeir amb les consultes, que havien de néixer mortes), però ja no es dubta de la bondat de tal iniciativa o del rerefons d’injustícia que la fonamenta. El punt de partida, i això passa molt pocs cops a la vida, ja és mitja victòria. Quasi tot català pensa que estem suportant una vergonya, i que si s’hi pot fer alguna cosa, endavant.

3. Per què l’objecció fiscal? Bé, precisament perquè hi ha un consens de base, que consistiria en la idea que Espanya ens arruïna, i a partir d’aquí no s’hi valen gaires excuses. L’esport favorit del catalanisme, o sia buscar un pretext per no avançar o no gastar coratge, aquí no té motiu. Una campanya d’insubmissió fiscal, ben portada, no fraccionaria la societat catalana ni amenaçaria la cèlebre cohesió social del país. Si gairebé tothom està d’acord que estem patint un escàndol, doncs s’ha d’acabar fent alguna cosa, i si les institucions no es mouen o no ho fan prou, ho haurà de fer la societat civil.

4.Per què l’objecció fiscal? Doncs perquè sembla impossible. Comparant-ho altre cop amb les consultes sobre la independència, aquí per poc que s’aconsegueixi alguna cosa ja semblarà un miracle, atès que partim de zero expectatives. Arrencant amb un “no podrà ser”, un “això no rutllarà”, un “ningú no s’atrevirà”, el poc que s’esdevingui serà molt. Un 21% de participació a la consulta de Barcelona va ser vist com un prodigi; si haguera estat considerat un objectiu fàcil, el mateix percentatge hauria aparegut com baix. El que cal, evidentment, és tenir imaginació i talent, trobar les escletxes d’èxit que al principi no es veien, i treballar molt fi.

5. Per què l’objecció fiscal? Per un motiu que entén tothom de seguida; perquè faria pupa. Les manifestacions i les consultes han estat formidables, grans victòries morals, però ni tan sols han esgarrapat la cuirassa de l’Estat espanyol. Ara bé, una minva d’ingressos, per menuda que fos,o  ja només el fet de demostrar que es pot fer mal a les arques espanyoles que ens discriminen, tindria un impacte molt considerable, a Madrid i al món sencer. Sobretot en temps de crisi, quan es parla de rescatar l’economia espanyola.

6. Per què l’objecció fiscal? Al capdavall, en la intenció de molts, és obvi que això ens permetria avançar cap a la plena llibertat. És cert que si l’estat es rendís a la pressió, i acabés corregint l’espoli, possiblement l’aposta independentista es desinflaria. Però Espanya no cedirà, perquè no vol i perquè no pot, no té marge. Per tant ens trobarem amb un escenari nou; hi ha un poble que protesta contra la injustícia, fins i tot jugant-s’hi la cartera. I hi ha un estat que no l’escolta, que continua robant-lo. És exactament aquest escenari el que es va obrir amb el Boston Tea Party o amb la protesta de la sal de Mahatma Gandhi. Dos episodis que van conduir tot dret a la independència de dues grans nacions, els EUA i l’Índia,

Per què no? Qui no s’arrisca no pisca. Qui no demostra que està disposat a jugar fort, no és respectat. Només els audaços guanyen les partides difícils. Provem-ho, el fracàs ja el tenim, l’estem vivint cada dia. Només podem millorar.

Publicat a NacióDigital

Advertisements

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s