Llibertat «low cost»

Els catalans som separatistes o no? Fa una dècada segurament hauríem contestat que la majoria no, ara mateix potser respondríem que la major part sí. Fins aquí la conclusió més simple, perversament simple segons alerten les veus del PSC, però sens dubte la part més noticiable i de pes. Hi ha hagut un viratge històric, que detecten totes les enquestes en més o menys mesura. Culminant amb el darrer baròmetre del CEO, el qual arriba amb l’aval –ja era hora- del govern de Catalunya. La demoscòpia ratifica, al capdavall, el camí traçat per les consultes populars i les manifestacions massives d’aquests darrers anys.

Fins ara ens hem centrat en la part quantitativa; hi havia majoria o no? És natural, la dada més crítica en democràcia és precisament aquesta; i podem creure a Thomas Jefferson quan deia que una majoria consisteix en un home amb coratge, però això no treu que, a l’hora de la veritat, aquest home armat de valentia hagi de saber arrossegar a les urnes la partida guanyadora. En tot cas, quan sembla que el joc de majories s’aclareix cada dia que passa a favor de la secessió, és urgent de seguida entrar en el terreny qualitatiu; com és aquesta majoria? Com es comporta, com reaccionaria en el moment decisiu?

Les mateixes consultes, enquestes i demostracions de força ens ofereixen un parell d’indicacions. La més crucial, si volem entendre el que està passant, és que anar a votar independència no és el mateix que considerar-se independentista. Jo sempre uso el símil de l’ecologia; que algú en referèndum estigui disposat a avalar una societat sostenible, respectuosa amb el medi ambient, i etcètera (potser el 99% de la població), no implica que es consideri ecologista, ni que voti partits de bandera verda.

Probablement tenim, doncs, una minoria activista, molt polititzada, que veu la plena llibertat nacional com una prioritat, a favor de la qual està disposat a lluitar-hi cada dia, deixant-s’hi la pell, part del sou i del confort personal. Potser aquests són els que aguanten el vot de partits declaradament independentistes, fins i tot quan aquests es mostren incapaços de governar o de governar-se ells mateixos. Són els petits herois; els voluntaris de les mobilitzacions, els militants de la causa nacional, els que en cada acte, començant per comprar un diari o sintonitzar una tele, hi veuen una clau ideològica. Són indispensables, perquè poden tibar la corda i arrossegar el gruix de la gent, però són i potser seran minoria fins al final.

Després hi ha la part central de la majoria, que no vol etiquetes, que té moltes prioritats a la vida, entre les quals la sobirania del seu país tal vegada no sigui la primera. Potser es manifestaran un cop cada tres anys, si ho veuen clar, però no voldran arriscar. Aquests fan de la majoria una cosa líquida, usant les paraules de Zygmunt Bauman; una massa de gent que fluctua segons els estímuls, que s’encongeix o s’amplia segons la temperatura, els brams de la caverna espanyola, la situació econòmica o el darrer partit de futbol. Voten a les eleccions per una suma de consideracions, que inclouen l’estil de lideratge, les propostes socials, la capacitat de governar o posar ordre, etcètera.

Aquests no es mouran gaire. Com que són prudents per definició, no apostaran per un cavall que cavalqui cap al desastre, l’enfonsament econòmic, la confrontació violenta o la subversió general de l’ordre. Són gent corrent, tranquil·la, de vida. Estan disposats a votar per la independència, però no pas a qualsevol cost. Si el cost és baix, i es limita a ficar una butlleta en una caixa, com a les consultes populars, no hi tindran gaire recel. Si han d’agafar les armes o empenyorar els estalvis, possiblement es faran enrere.

Tenim, doncs, independentistes high cost, que són menys però disposats a suar-hi la cansalada. I després tenim els low cost, que no arriscaran gaire, però que es deixaran seduir si el pas els sembla bonic, profitós i afable. Tots dos grups són necessaris. La llibertat nacional de Catalunya depèn de si els uns arriben a casar amb els altres.

Publicat a NacióDigital

Advertisements

Quant a alfredbosch

Em dic Alfred Bosch i Pascual i vaig néixer a Barcelona l’any 1961. Doctor en Història. He estat corresponsal de guerra en zones conflictives com el Pròxim Orient, Sri Lanka, Indoxina, Sud-Àfrica, Centre Amèrica, Europa de l’Est… He col·laborat també als mitjans de comunicació de forma regular, per exemple al Diari de Barcelona, l’Avui, el Temps, El Periódico o Catalunya Ràdio. Durant molts anys m’he dedicat a la docència universitària. He estat professor en diferents universitats del món: University of Chicago, University of London, University of Ibadan (Nigèria), Hood College (Washington) o la Universitat Pompeu Fabra. Com a novel·lista sóc autor de diversos llibres, com l’Altes Furtiu, la trilogia de 1714 o Les Set Aromes del Món. En la vessant d’assagista m’he centrat en reflexions sobre la realitat africana, així com en el debat sobre Europa i la societat catalana. La meva passió és Barcelona, i ara tinc la sort de ser regidor i president del Grup Municipal d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona.
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s