Descarrega’t la Proposició de Llei sobre la Lliure Determinació Participa i envia’m les teves propostes sobre la proposta de Llei sobre el Dret a la Lliure Determinació (al capdavall del text trobaràs el formulari per a fer-ho):
Proposició de Llei sobre la Lliure Determinació
Exposició de motius
La llibertat i la igualtat no es demanen, es posseeixen. Ja que totes les persones neixen lliures i iguals en dignitat i drets, l’obligació dels legisladors consisteix en afermar i fer prosperar ambdues condicions innates. La democràcia ha d’oferir garanties per a la lliure expressió de les persones però també dels col·lectius que així ho desitgin; per a la igualtat d’oportunitats entre persones però també entre els pobles que així ho reclamin; i per a la major llibertat de les persones però també per a les comunitats que així ho persegueixin. La missió de l’Estat de dret no consisteix en coartar i impedir l’exercici de tals anhels, sinó en tot el contrari; garantir-ne el desenvolupament i facilitar-ne l’exercici.
Les nacions contingudes en l’Estat espanyol posseeixen els mateixos drets que qualsevol altra comunitat del concert mundial, i són dipositàries de les mateixes llibertats. La lliure determinació dels pobles, principi reconegut per les Nacions Unides i també per l’Estat espanyol en diversos tractats vinculants, ha de formar part explícita del marc constitucional espanyol. Aquesta Proposició de Llei aspira a reparar un buit legal evident i una contradicció jurídica notable, i pretén situar l’Estat espanyol a l’alçada de les democràcies més madures, aquelles que entenen que el dret a decidir dels pobles és un dret fonamental que ha de ser previst i regulat.
El principi d’autodeterminació fou formulat per primera vegada pel president dels Estats Units Woodrow Wilson en els seus Catorze Punts el 1918. A l’acabar la Segona Guerra Mundial el dret a l’autodeterminació fou recollit a l’article 1 de la Carta de les Nacions Unides: “Fomentar entre les nacions relacions d’amistat basades en el respecte al principi de la igualtat de drets i a la lliure determinació dels pobles, i prendre altres mesures adequades per enfortir la pau Universal”:
Més endavant, les Nacions Unides proclamaren l’any 1966 el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, que va entrar en vigor el 1976 i que fou ratificat per l’Estat espanyol el 27 de juliol de 1977, que diu: “Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement llur condició política i proveeixen així mateix al seu desenvolupament econòmic, social i cultural”.
Així mateix, l’Estat espanyol ha ratificat i/o reconegut com a vàlids tot un seguit de Convenis, Tractats, Cartes i Resolucions internacionals on es reconeix el dret a l’autodeterminació, com són el Conveni internacional de drets econòmics, socials i culturals de les Nacions Unides, la Carta Internacional dels Drets Humans adoptada per l’Assemblea de l’ONU el 1966, la Declaració de Principis de la “Llei internacional sobre relacions amistoses entre Estats” de 1970 o diverses resolucions tant de Nacions Unides com de la Conferència de Seguretat i Cooperació a Europa.
Més modernament, la Cort Internacional de Justícia, en l’exercici de la seva tasca d’interpretació de la Carta de les Nacions Unides, ha vingut a reconèixer que existeix en formació un dret a la lliure determinació dels pobles diferent del que es reconeix als pobles colonitzats i sotmesos a dominació i explotació, no trobant-se el seu exercici mitjançant un referèndum d’independència prohibit per la legalitat internacional, la pràctica del Consell de Seguretat de les Nacions Unides o la pràctica dels estats, fins i tot quan aquest exercici sigui contrari a les normes internes de l’Estat en qüestió. En el mateix pronunciament la Cort Internacional de Justícia també ha constatat que el principi de la integritat territorial dels Estats, recollit també a l’article 8 de la Constitució espanyola, és un principi l’abast del qual ha de cenyir-se únicament a les relacions entre Estats en l’àmbit internacional, però que en cap cas pot interpretar-se com un impediment per a l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles que tingui com a resultat la secessió d’una part del territori de l’Estat, havent-se d’interpretar així també en el cas de l’Estat espanyol en virtut dels articles 10.2 i 96 de la Constitució espanyola. La Cort Internacional de Justícia considera fora de tota controvèrsia que els debats a niell internacional sobre el dret a la lliure determinació dels pobles i l’existència d’una secessió reparadora de situacions de dèficit democràtic o de discriminació de minories dins dels estats, entre d’altres, inclouen el dret a separar-se de l’Estat al que pertanyen.
Així doncs, mitjançant l’aprovació d’aquesta llei es pretén situar l’Estat espanyol a l’avantguarda del respecte als drets democràtics dels ciutadans de les nacions que el componen per mitjà de la recepció en el dret intern, d’acord amb els articles 10.2, 96 i 23 de la Constitució espanyola, l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles l’existència i l’exercici dels quals han estat constatats i emparats d’acord amb la legalitat internacional, posant remei a un dèficit democràtic que ve soscavant recentment la legitimitat de les institucions davant la pròpia ciutadania i que ha tingut una de els seves màximes manifestacions en la contradicció entre la voluntat democràtica expressada en referèndum del poble de Catalunya mitjançant l’aprovació en referèndum de l’Estatut d’Autonomia i la sentència ulterior del Tribunal Constitucional que lamina gran part de la virtualitat jurídica i del contingut del mateix. L’article 2 de la Constitució haurà de ser reinterpretat, doncs, de forma coherent i d’acord amb la recepció en dret intern d’aquest reconeixement de l’exercici del dret a la lliure determinació i tenint en consideració que la llei aprovada preveu un procés de transició a la independència en el marc del que aquestes previsions constitucionals poden ser reinterpretades. La present Llei es configura com una llei de desenvolupament dels articles 23 i 92.3 de la CE, així com de transferència de la competència per a convocar referèndums d’acord amb l’article 150.2 CE.
Es reconeix, doncs, l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles, la interpretació del qual haurà de venir integrada per la interpretació que se’n du a terme en l’àmbit del Dret Internacional públic, incloent en aquesta interpretació en el cas que l’exercici del dret tingui com a resultat final la secessió d’una part del territori espanyol, el 16 del Conveni de Viena sobre Tractats, així com la normativa que regeix modernament la successió d’estats, heretant els estats successors la pertinença als mateixos tractats que l’estat predecessor d’acord amb el principi de continuïtat, per la qual cosa es mantindria, entre altres organitzacions, la pertinença a la Unió Europea i els ciutadans no serien desposseïts en cap cas d’aquesta ciutadania.
L’Estat espanyol està compost per diverses nacions, anomenades constitucionalment nacionalitats, als ciutadans de les quals es pretén –mitjançant la present Llei– reconèixer l’exercici dels seus drets democràtics, històrics i nacionals. La voluntat i afirmació nacional d’aquestes és innegable ja que es troba, fins i tot, recollida en el preàmbul del respectiu Estatut d’Autonomia o bé en el Preàmbul i l’articulat de projectes de reforma d’aquest aprovats a la seu parlamentària autonòmica. És també innegable el desig individual de bona part de la seva ciutadania de constituir-se com a Estat independent de l’Estat espanyol. Aquest desig d’exercici del dret a la lliure determinació així com la no renúncia ha estat reiteradament constatat de fet i de dret, ja sigui mitjançant el seu exercici de fet sense voluntat de vinculació jurídica per la via de consultes populars organitzades per entitats socials, ja a través de la seva ratificació pels legítims representants democràtics mitjançant sengles Resolucions parlamentàries o la seva inclusió en sengles projectes de reforma d’estatut d’autonomia aprovats en seu parlamentària autonòmica.
Coherentment amb la reiterada voluntat de situar a l’Estat espanyol en l’avantguarda del respecte als drets democràtics dels seus ciutadans, l’exercici del dret a la lliure determinació dels pobles es regula en aquesta llei d’acord amb els estàndards democràtics internacionalment reconeguts per la Comissió de Venècia en llurs informes, opinions i resolucions, incloses les directrius per als referèndums constitucionals a nivell estatal adoptats en la sessió plenària 47 de 6 i 7 de juliol de 2001 i llur opinió sobre els estàndards internacionals aplicables a la legislació sobre referèndums adoptada en sessió plenària 65 de 16 i 17 de desembre de 2005. Per tot això, s’identifica clarament el subjecte de l’exercici d’aquest dret i els requisits per tal que aquest dret democràtic sigui transparent, lliure, just, clar i decisori, resolent qüestions com el dret a vot, la forma de la convocatòria, la participació mínima exigida per a la validesa del referèndum, la claredat de la pregunta, el resultat i el procés ulterior a seguir en el cas que el resultat de l’exercici del dret a la lliure determinació sigui favorable a la independència. Tot això malgrat que, d’acord amb la Comissió de Venècia, òrgan consultiu del Consell d’Europa, al qual pertany l’Estat espanyol, reconeix que no es pot derivar del Dret Internacional ni de l’anàlisi del dret intern dels Estats l’obligació d’establir un llindar mínim de participació i resultat per considerar la validesa i aprovació d’un determinat referèndum, essent únicament recomanable a efectes de major legilitimitat democràtica i claredat del resultat les majories del 50% previstes.
Així mateix, el Tribunal Suprem del Canadà establí l’obligació de negociar en cas d’un resultat clar en un referèndum, obligació l’incompliment de la qual derivaria en una clara legitimació del reconeixement unilateral del nou Estat per part dels estats integrants de la comunitat internacional. Per això, en la present llei es preveu un procés negociador en cas que l’exercici del dret a la lliure determinació dugui a un resultat favorable a la independència d’un determinat territori.
Consegüentment, el Parlament espanyol, com a màxim representant de la voluntat democràtica del poble, situant-se de nou en l’avantguarda del respecte als drets democràtics, regula l’exercici del dret a la lliure determinació de la ciutadania de les nacions que el conformen i la seva capacitat per decidir el futur de llurs pobles, llur estatus polític i la relació que desitgen mantenir amb altres estructures o organitzacions supranacionals.
TÍTOL I. DRET A LA LLIURE DETERMINACIÓ DE LES NACIONS
Article 1. Objecte de la Llei
L’objecte de la present Llei és transposar a l’ordenament jurídic espanyol el dret a la lliure determinació de les nacions, reconegut per la legalitat internacional i per l’Estat espanyol amb la ratificació de diversos Tractats Internacionals.
Així mateix, és objecte d’aquesta Llei regular l’exercici del dret de lliure determinació de les nacions que conformen l’Estat espanyol.
Article 2. Definició i àmbit del dret a la lliure determinació de les nacions
- Seran considerades nacions a efectes de la present Llei aquelles que així ho defineixin en llur Estatut d’Autonomia o que així ho aprovi llur Parlament autònom en base a llurs drets històrics, llur sentiment nacional o llur voluntat democràtica.
- Les nacions de l’Estat, constitucionalment anomenades nacionalitats, exerceixen lliurement el dret a la pròpia determinació nacional.
- En virtut del dret a la lliure determinació, les nacions tenen el dret de determinar lliurement llur estatus polític, les competències que ostenten i/o que cedeixen, així com les relacions de cooperació i/o dependència que estableixen amb altres estructures o organitzacions supranacionals.
- Així mateix, les nacions tenen el dret de disposar lliurement de llurs riqueses i recursos naturals, respectant el que disposa en aquest sentit pel dret internacional.
Article 3. Els Parlaments autònoms, representants de la sobirania
Els Parlaments autònoms de les nacions de l’Estat espanyol, com a representats legítims de la sobirania de llurs pobles, podran decidir lliurement sobre els drets establerts en l’article anterior.
TÍTOL II. REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ NACIONAL
Article 4. Convocatòria del referèndum d’autodeterminació nacional
- Les nacions que componen l’Estat espanyol tenen el dret inalienable de convocar un referèndum d’autodeterminació nacional sobre la constitució d’un Estat independent.
- El referèndum d’autodeterminació serà convocat pel Govern autònom, a instància pròpia, del Parlament autònom o del 20% del cens municipal mitjançant el mateix procés establert per a la iniciativa legislativa popular en llur territori.
Article 5. Exercici del dret a l’autodeterminació
- Tindran dret a vot en l’esmentat referèndum els ciutadans i les ciutadanes amb dret a sufragi en les eleccions municipals en la data de convocatòria del referèndum.
- El resultat del referèndum es considerarà vàlid si la participació supera el 50% del cens electoral.
- En cas que més del 50% dels vots emesos en el referèndum d’autodeterminació siguin favorables a la independència respecte de l’Estat espanyol, el govern autònom proclamarà la independència de llur nació.
- En cas que no s’assoleixin els percentatges establerts en els dos punts anteriors, la nació que ha exercit el referèndum d’autodeterminació continuarà formant part de l’Estat espanyol amb els drets i deures que lliurement decideixi.
TÍTOL III. TRANSICIÓ A LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL
Article 6. Procés d’Independència
- Un cop proclamada la independència, s’iniciarà la negociació amb l’Estat espanyol per establir els drets i deures de cadascú en un procés de transició per al ple traspàs de poders i recursos.
- El procés de transició, que durarà un màxim de 10 anys, haurà de permetre una transició progressiva i no traumàtica per garantir la eficiència en el traspàs de poders i llur gestió, així com l’estabilitat institucional i econòmica.
- L’Estat espanyol, en el procés de transició, promourà i facilitarà el reconeixement internacional del nou Estat, i especialment per part de la Unió Europea.
- En cas de discrepàncies que obstaculitzin el procés de transició, qualsevol de les dues parts podrà sol·licitar la mediació de les Nacions Unides.
Disposició derogatòria única.
Queden derogades totes les disposicions d’igual o inferior rang que s’oposin a l’establert en la present Llei.
Disposició final única.
Aquesta Llei entrarà en vigor dos mesos després de la data de la seva publicació en el “Boletín Oficial del Estado”. Es publicarà també en la resta de llengües oficials de l’Estat espanyol.
Sobra els 10 anys (ens ho poses molt llarg).
No podem esperar 10 anys, en absolut…Tenen temps d’empadronar tota Espanya a Catalunya!!!! I una altra cosa: molts independentistes, amb 10 anys haurien desaparegut…vull dir del món!
Espanya porta tres dècades reclamant l’autodeterminació pel Sàhara Occidental. Cal recordar que, fins el 1976, el Sàhara Occidental era una província espanyola (tan espanyola com Toledo, o tan poc espanyola com Girona), i que els seus habitants eren espanyols (tan espanyols com els madrilenys, o tan poc espanyols com els guipuscoans).
Si Espanya va pels fòrums internacionals (ONU, Unió Europea…) reclamant l’autodeterminació d’una província espanyola, també ho pot fer per les altres.
Arribarem, s’hi tenim la voluntat i el convenciment de fer-ho. Ara toca treballar, i anar posant els ciments per que el somni sigui una realitat, però per fer-ho possible s’han de seguir els procediments que puguin oferir-nos una petita esquerda a on agafar-nos i fer-la més gran. Per aconseguir la independència necessitarem el recolzament d’Europa, això ho sabem tots, per aquesta raó val la pena fixar-se en com estan portant aquest tema en altres indrets d’Europa. Ho tenim a prop i no val a badar, hem de ser més llestos que ells, no podem desaprofitar l’ocasió….
Penso que esteu fent una bona feina. Endavant Alfred!!!
Excel·lent. Dono tot el meu suport company.
La idea és bona. Sobre l’articulat, confiança total amb qui l’ha redactat i amb els que coneixeu millor els ‘costums’ parlamentaris… Endavant
Pilar,
Els 10 anys es refereixen al temps que caldria DESPRÉS de la proclamació d’independència per arreglar deutes, patrimoni i altres assumptes pendents amb l’estat veí. DESPRËS de la independència, no abans. Llegiu el redactat i veureu que queda molt clar… Salut i gràcies per participar!
He llegit el text per sobre i el trobo molt ben fet, però ara falta concretar de quina manera ens relacionarem amb els estats fronterers, de quina manera ens presentarem a Europa, com guanyarem diners i arreglarem tots els problemes que hi ha actualment a Catalunya i entre Espanya i Catalunya, motiu pels quals demanem l’independencia.
On diu DEU anys n’hauria de dir DOS. Apart d’això si el Parlament espanyol no acceptarà aquesta llei ni de broma, a què treu cap tot plegat? Crec que ja ha passat el temps de voler fer política a Espanya: és ridícul. Sisplau utilitzeu les vostres energies en la via de l’autoproclamació d’independència, treballeu contactes internacionals. Seguir en aquest joc és perdre el temps miserablement.
“establir els drets i deures de cadascú en un procés de transició per al ple traspàs de poders i recursos. El procés de transició, que durarà un màxim de 10 anys, haurà de permetre una transició progressiva i no traumàtica per garantir la eficiència en el traspàs de poders i llur gestió, així com l’estabilitat institucional i econòmica.” Això és el que diu el text, i jo estic amb la Pilar que una transició de 10 anys amb Espanya pot ser terrible i perillosíssima. Màxim 5 anys. Si es parla de “traspàs de poders”, vol dir que la independència queda condicionada, i no hi pot quedar més de cinc anys que, en política, són una eternitat. Em vénen ganes de dir que amb 3 ja n’hi hauria prou. (Josep-Maria Terricabras)
Està clar, dòna peu a males pràctiques i també a judicis erronis. Cal canviar la fórmula. Gràcies.
Els catalans acabarem exercint el nostre dret a l’autodeterminació. Si pot ser dins el marc legal espanyol ho facilitarà tot (i en aquesta línia entenc que va aquesta proposició de llei). I si no pot ser, ho haurem de fer des del nostre marc legal, amb totes les garanties que facin falta. Endavant.
Sóc també de l’opinió de la Pilar i en Josep-Maria Terricabres que 10 anys semblen molts. Hi ha algun tipus de “traspàs” que faci preveure que necessitaríem fins a 10 anys per acabar-ho tot?
Bé, de moment sembla prou clar que la transició de 10 anys posterior al referèndum i la proclamació d’independència s’ha de revisar o eliminar. M’hi comprometo. Tot i així, no va ser fruit de cap caprici ni ganes de retardar el procés, va ser una fórmula presa d’altres processos d’independència recents, i recomanada pels experts. Però les objeccions que hi feu també són de pes.
Andreu,és obvi que discrepo que s’hagi acabat el temps de fer política a Espanya. Fins que el meu poble no marxi jo tampoc no en marxaré, seria irresponsable.
Hola Alfred, amb una transicio de 10 anys despres de la proclamacio de la Independencia tens un greu problema……qui te els diners durant el periode de transicio¿ Amb Espanya has de preveure que te la van a jugar si o si en tot allò que pugues imaginar i mes, no pagar ni un euro, incumplir sistemàticament els acords, en cas hipotètic imaginat 11 PPes i Mourinho de President Espanyol…….i l, àrbitre qui el tria?. A mes el món continua….eleccions municipals, autonòmiques, espanyoles……..i poden tornar a votar i rebutjar i anular qualsevol llei anterior. Per tant amb 18 mesos ja hi ha temps de sobra………i tot allò que passe de 18 mesos son bombes diàries. Tu que eres historiador………..quant va durar el traspassament de l, Autoritat Britànica als Governs de la India i del Pakistan?
A mes aquesta es bona idea per crear debat i consciència del problema, però es una via morta i tothom ho sap. Si realment es vol exercir el dret a ser, despres de totes aquestes iniciatives teòriques nomes hi ha la via política real, sumar 70 diputats al Parlament de Catalunya amb ERC RCat i CDC i la DUI, Declaració Unilateral d, Independència.
Totes les altres alternatives són palles mentals, ensomniacions i ganes de donar-li voltes a la nòria i tornar a veure la película El Dia de la Marmota, però sembla que els independentistes teòrics li tinguen finalment por a la noia i clar, no surtiran mai del cercle vicios del Dia de la Marmota
El temps de patir s’ha d’acabar ja, ara hem de començar el de l’esperança en la llibertat de la nostra terra. Endavant !
Si l’estat espanyol ha acabat reconeixent la independència de totes les seves colònies del seu imperi, per què no ha de reconèixer la segregació d’un territori ocupat per la força tantes vegades al llarg de la història? Si Uruguai o Argentina han guanyat, Catalunya no pot ser menys!
Alfred, m’agrada aquesta iniciativa. Pot servir per a fer molta pedagogia i ordenar jurídicament l’argumentari a favor de la independència de Catalunya. Penso que és una bona eina per a mantenir viu el debat al Congreso i que davant Europa demostrem les ganes de fer la transició pacíficament i dialogada. Tot i això, amb Espanya no hi ha res a fer: aquesta colla de garrulos no entenen res i és inútil parlar-hi. Si han estat incapaços d’acceptar un Estatut retallat i capat per tot arreu, és inversemblant que puguin dialogar sobre aquesta proposta.
També crec que 10 anys és excessiu.
Tens tot el meu suport Alfred, trobo ben encertades les teves intervencions com a diputat.
Endavant!
Hola Alfred, estic d’acord amb el que diu Carles. Ja sabem -perquè els coneixem molt bé- que mai no ho acceptaran. Però cal pòsar-los amb l’evidència que no són capaços d’aprovar aquesta Llei. Cal recordar els precedents: quan a Carles IV li van proposar que els virregnats de Nova Espanya, Perú i Nova Granada esdevinguessin regnes independents regits per infants de la Casa Reial espanyola, per tal de fer una mena de Commonwealth, si van negar i al cap de poc van aconseguir la independència. El maeix van fer amb Cuba, quan els cubans demanavewn una autonomia, van estar disposats a concedir-la quan ja no hi havia res a fer i van perdre la guerra i el poc que restava de l”imperi espanyol”. Ara estan fent el mateix amb Catalunya i tambér-tard o d’hora- nosaltres serem independents. Caldria també refutar l’argument que invoquen en dir que només es pot aconseguir si l’aproven tots els espanyols (!). Aquesta decidió de presentar el projecte de Llei al Congrés dels Diputats, posarà amb evidència Espanya a tot el món per la contradicció flagrant (com van fer amb el cas de Kosovo) de defensar el dret d’autodeterminació en convenis i declaracions de caràcter internacional però de negar-lo en el propi país. Serà interessant veure com s’ho prenen. Endavant Alfred, segur que tindràs un gran recolzament. Armand de Fluvià
Alfred, el que més m’agrada de tot plegat és la normalització amb la qual estem parlant el tema. És el primer pas. Sobre el Text dir-te que és magnífic. Jo també penso que el període de cadència s’ha d’escurçar, màxim entre 3 i 5 anys, temps suficient per garantir a ambdues parts la millor solució per a cada assumpte. Altra cosa són les actituds de recolzament de la ciutadania que necessita un text com aquest: performance de tot tipus (vagues de consum, vagues de fam, talls de la normalitat…) i insubmissió a les normes espanyoles majoritàries. Salut i endavant. Cada cop som més els que hem perdut la por. Manel Palencia-Lefler
Armand, exacte! Has entès la intenció de la iniciativa amb tota complicitat. Carles, jo distingiria entre Espanya o els espanyols i el Poder espanyol o el govern… crec que és un matís molt important. I Mario, que quedi clar que quan CiU s’inclini per una declaració unilateral, nosaltres serem allà davant, perquè ja estem a punt ara mateix. Però com que no tenim la majoria, de moment la nostra feina és picar pedra per fer gros el forat. és el que volem fer amb aquesta iniciativa.
Alfred Bosch,
La declaració unilateral d’independència és l’única alternativa possible:
1. El referèndum d’autodeterminació no serà mai permès pel govern espanyol.
2. El referèndum d’autodeterminació duu intrínsecament una sèrie de problemes, el més important dels quals és “que podran votar “totes les persones empadronades” (…). Mitja Espanya vindria a empadronar-se a Catalunya!
3. La declaració unilateral d’independència evita el problema de l’empadronament.
Ara bé, potser caldrà passar el tràmit d’intentar formalment convocar el referèndum. El rebuig i “prohibició” del govern de l’estat oferirà arguments a Catalunya per a utilitzar la declaració unilateral .
Cada vegada ens ho creiem més. Si CIU assumeix el rol d’ encapçalar el moviment d’independència, els catalans es convenceran ben aviat!!!
Gràcies per la iniciativa. Salut i independència!
Ok, Endavant Alfred, a continuar treballant , i no et rasques l, orella en les intervencions…..ja sabem que tots tenim la mosca darrere l, orella…però no queda gens be quan……tens una intervencio de 4 minuts, has de tenir cura amb eixos detalls.
Quan la feina es fa bé i es treballa a fons es troben les escletxes i les contradiccions que ells mateixos, per inútils, no han sabut legislar. Cal aprofitar-ho. Gràcies! Alfred, per la feina ben feta. Gràcies, també, per mantenir-mos tan ben informats.
Tanmateix, jo també veig, com el company Terricabras, que, amb Espanya, les negociacions i traspassos com més de pressa millor. En aquesta qüestió és l’enemic i se les poden empescar totes. Són inútils quan el llop és lluny, però ai si els mossega…
Endavant, Alfred!
Alfred, excel·lent !!! Alguns comentaris: fa uns quants anys potser sí que vèiem necessari un periode de 5 o 10 anys per aconseguir un estat propi. Ara, les coses han canviat, el món es mou molt ràpid, sobretot els processos econòmics. La globalització i les eines 2.0 han fet que tots, “tots”, ens moguem molt de pressa. Dic això de “tots” perquè ells també es mouran. Crec que això ha de ser molt més ràpid, sense deixar massa temps a reaccionar. Amb dos anys n’hi ha ben bé prou.
Per altra banda, crec que hem d’aprofitar la deriva independentista que ha proclamat CiU en aquest seu últim congrés per posar-los contra les cordes. Penso que estaria bé que ells també ens acompanyessin en aquest camí. És a dir, abans de proposar aquesta Llei, fer una campanya a nivell municipal presentant mocions als ajuntaments en el sentit de… ” atès tots els motius que tu Alfred descrius en els antecedents d’aquesta proposta de Llei”.. “atès que en l’últim congrés de CDC s’ha ratificat el procés sense retorn cap a l’Estat propi, demanem la constitució d’una comissió parlamentària al Parlament de Catalunya que defineixi el full de ruta i en el plaç d’un any, defineixi les condicions en que s’ha de definir la constitució del nou Estat dins la UE”. Crec que és absolutament necessari explicar a la ciutadania com es resoldran moltes qüestions com ara les pensions, per exemple.
És una bona idea perquè posa en primer pla el tema de l’autodeterminació i l’ncompliemnt de la normativa de l’ONU. Se el govern espanyol ho acceptes també hauria d’anul·lar l’article de la constitució espanyola on diu que l’exèrcit ha de vetllar per la unitat terrritorial d’Espanya. Si, per contra s’hi oposés, caldria denunciar-lo a Europa i posar-lo en evidència davant de tothom.
M’adhereixo plenament a la teva proposta. Veig que cada vegada són més els grups i les instàncies que clamen per la independència. Penso que la nostra història està fent un canvi de rasant, i que el nou panorama ens portarà rapidament a terme. Enhorabona i endavant
Alfred, tot el suport a la iniciativa. Em sembla que el document encara necessita una pentinada. Per exemple, l’expressió inicial del segon paràgraf “les nacions contingudes en l’Estat espanyol” em sembla que es por millorar, parlant no pas de nacions “contingudes” sinó de “nacions sota l’administració de l’Estat espanyol” o una fórmula similar. O bé, en el punt 4 de l’article 2, la darrera frase ha estat corregida i finalitza amb “pel dret internacional” quan hauria de dir “el dret internacional” (sense la “p”). Però tot això no té cap importància. Et reitero el suport a tota la feina i a aquesta iniciativa específica. Les raons les han exposat els companys i companyes que ja han expressat el seu acord. Respecte a la durada de la “transició”, coincideixo en reduir el marge. L’establiment d’un sistema fiscal propi hauria de ser immediat. No es pot haver proclamat la independència i continuar pagant els impostos al sistema tributari espanyol. I cal disposar dels instruments per fer immediata la transferència de les responsabilitats de la seguretat social. Que l’Estat català recapti impostos i pagui les pensions, són elements decisius que cal poder resoldre amb urgència. Altres qüestions, com patrimoni de l’Estat espanyol a Catalunya o bé transferència de funcionaris de cossos de l’estat, poden ser abordades menys immediatament i atenent a tota la seva complexitat: l’Estat català resultant hauria de ser més eficient i lleuger que no pas la suma de l’Estat espanyol a Catalunya + Generalitat i hauria de garantir una notable simplificació administrativa (la fi de les diputacions, per exemple). Les propostes de fixar un màxim de 3 anys (per satisfer la temptació del Josep Maria Terricabras) em semblen prou adequades. I una consideració final: encara que el text de la proposta no és el lloc on incloure-la, caldria constatar que la voluntat catalana d’assolir la independència i l’Estat conté una invitació permanentment oberta a les altres comunitats de parla catalana, des del respecte escrupolós pel seu dret a decidir. Una abraçada.
Felicitats per la iniciativa, Alfred!
És fantàstic que el que va ser un compromís electoral ja estigui sobre rodes i obris aquest procés participatiu.
Estic totalment d’acord amb escurçar el període de transició (entre 2 i 3 anys) pels motius d’alerta que ja s’han exposat anteriorment.
També estaria molt bé, durant aquest procés, que la Proposició de Llei comptés amb un suport significatiu de municipis a través de mocions favorables dels respectius ajuntaments, per demostrar la complicitat de la massa social catalana.
Un dubte: A l’article 5.4, en cas de perdre el referèndum, què significa exactament que “la nació… continuarà formant part de l’Estat espanyol amb els drets i deures que lliurement decideixi”?
Gràcies!
Jo també penso que 10 anys és un suïcidi, encara que el text digui que és el període de negociació després de la proclamació d’independència. Alfred, em sembla que tot plegat és massa ingenu. Tractant-se d’Espanya no es pot anar ensenyant totes les cartes d’aquesta manera. A banda que penso que ens caldrà una mediació internacional per negociar, com en els divorcis més traumàtics, ens ho podem esperar tot i més. L’únic de positiu que hi veig en la proposició és l’altaveu que pot suposar a nivell internacional, tot i que ja veurem com ho explicaran els periodistes des de Madrid. Ben cordialment
Em sembla un bon document. Una petita aportació: a banda de les relacions amb Espanya, després de la declaració d’independència, crec que caldria contemplar les relacions amb la resta de territoris catalanoparlants. Un Estat Català introduirà canvis importants en la relació de forces i en el comportament de l’estat espanyol amb la Franja, el País Valencià i les illes Balears. S’ha d’estudiar com es comportarà una Catalunya independent en relació a aquests territoris i als seus habitants. Per exemple: podrem reclamar la nacionalitat catalana?
Si l’objectiu no és de consum intern i sobretot persegueix deixar en evidència les febleses democràtiques de l’estat espanyol de cara enfora, aleshores crec que s’hauria de fonamentar molt més en el Dictament del Tribunal Internacional de Justícia, incorporar elements més contemporanis, com el cas britànic o el de Grenlàndia. El problema, a nivell internacional, segueix sent que el que nosaltres anomenem “nacions” són, en general, vistes com “regions” (i no entenen res); i que el dret a l’autodeterminació es relaciona amb descolonització (i -tornem-hi, no entenen res- perquè no és el cas espanyol, d’acord amb l’òptica habitual internacional).
Jo canviaria força, per tant, l’exposició de motius centrant-me en la fallida de reconeixement (autodeterminació interna) i en l’aprofundiment democràtic, d’acord amb les més recents teories sobre aquesta problemàtica.
Sobre la qüestió, i amb aquesta òptica, el Centre d’Estudis de Temes Contemporanis va publicar un número monogràfic “Noves estatalitats i processos de sobirania”, que vas encarregar-me, Alfred. Em sembla que hi ha força idees en aquesta direcció, si us interessen.
El centre UNESCOCAT, en la mateixa línia, està a punt de publicar un Quadern titulat “Del dret a l’autodeterminació al dret de decidir. Un possible canvi de paradigma en la reivindicació de les nacions sense estat”.
En l’article dos, els punts 1r i 2n trobo que es trepitgen. el punt 1 per exemple obre la porta a que qualsevol comunitat autònoma es declari nació, cosa que suposaria una ridiculitzacio del concepte, o fins i tot l’acceptació que la nació catalana és només el principat.
Si el punt 1 està condicionat al 2on (que se citi com a nacionalitat a la constitució) hauria de quedar més clar i segueix refusant la idea de països catalans o Euskal Herria.
Assumpció, si el poder espanyol no permet la lliure determinació, quedarà desactivada la via bilateral, i quedarà clar que només queda oberta la unilateral; és una de les intencions d’aquesta proposta. Joan, tibar la corda a CDC i al govern català també és un dels mòbils d’aquesta iniciativa. Joan manuel, s’accepta la pentinada i prenem nota de les teves raspallades. Núria, el 4.5 implica que encara que la població catalana declini la independència, això no li lleva dret a decidir sobre el règim concret de pertanyença al regne d’Espanya. Gisela, la ingenuïtat és la millor arma dels demòcrates. Ferran, ok. Jaume, Jo crec que els raonaments que exposes ja estan en part recollits, sobretot en el cas que se cita de Kosovo; però mirarem de reforçar-ho. Albert, si la lliure determinació és un dret connectat íntimament amb la democràcia, estarem d’acord que es fa difícil negar-lo a qualsevol poble que s’autodefineixi com a nació, no? I imposar-lo als que no el volen…
Alfred,no es tracta de que se’n faci referència o no (que se’n fa, esclar). Si no com es redacten els motius per què aquest plantejament (democràtic més que autodeterminista) sigui el fil conductor. Insisteixo: si la iniciativa es vol que resulti convincent de cara enfora (internacionalment) crec que cal replantejar l’exposició de motius i donar-li la volta com un mitjó (l’autodeterminació com a precedent històric -secundari-, el dret democràtic com a prinicipi contemporani – principal-). Per nosaltres Catalunya o els PPCC són una nació iEspanya un estat amb (mal)tracte colonial, per la majoria del món, no.
Alfred, moltes felicitats per aquesta iniciativa excel·lent! És necessari que passem també per l’etapa de demanar a l’Estat espanyol que reconegui i legisli aquesta dret. de manera seriosa i ben treballada. S’hi negaran, evidentment, però ningú, ni dins ni fora d’Espanya, ja no ens podrà recriminar que no ho hàgim intentat.
Tinc un parell de comentaris sobre el text de l’esborrany, concretament sobre la qüestió del cens de les persones amb dret a vot al referèndum. Em sembla que tal com està formulat ara mateix té dos inconvenients:
(1) És massa restrictiu. Només es reconeix el dret a participar a aquelles persones que també tenen dret a vot a les eleccions municipals. Cal que tinguem en compte que en el nostre país hi viuen moltes persones que no tenen nacionalitat espanyola, ni de cap estat de la UE, ni tampoc de cap país amb conveni amb l’Estat espanyol. Aquests ciutadans que també estan empadronats en algun ajuntament de Catalunya, que treballen aquí, que paguem impostos com tothom, que formen part de la nostra societat possiblement des de fa molts anys, que per tant són catalans, en canvi no tenen dret a vot a les eleccions municipals. A aquests conciutadans el futur del nostre país els ha d’interessar tant com a qualsevol altre. Si volem continuar defensant el projecte independentista des d’un plantejament cívic màximament obert i integrador i si busquem la màxima legitimitat democràtica del procés, crec que no és gens adequat excloure aquestes persones. No em sembla correcte que en un referèndum d’aquesta importància es repeteixin els vicis i els defectes de les votacions ordinàries. Per tant, proposo que s’ampliï el cens de persones amb dret a vot a tota la població major d’edat empadronada al territori. D’altra banda, caldria també trobar una solució que permeti el vot dels catalans residents fora de Catalunya. Potser es podria dir que també formaran part del cens aquelles persones nascudes en el territori l’autodeterminació del qual se sotmet a referèndum que actualment no hi resideixin i que ho demanin dins d’un període establert.
(2) La frase “Tindran dret a vot en l’esmentat referèndum els ciutadans i les ciutadanes amb dret a sufragi en les eleccions municipals en la data de convocatòria del referèndum” té un problema d’ambigüitat pel que fa al significat de “la data de convocatòria del referèndum”, ja que no és clar si aquesta data és la del dia en què s’efectuarà el referèndum, o el dia en què la Generalitat ha fet l’anunci de la convocatòria de tal referèndum. Suposo que la interpretació correcta és la segona i que d’aquesta manera queda eliminat el perill que, amb posterioritat a l’anunci del referèndum, es produeixin empadronaments de ciutadans espanyols d’altres regions de l’Estat que vulguin apuntar-se a votar en un referèndum que no els hauria d’incumbir.
Alfred: M’agrada molt com s’enfoca tota la qüestió del métode. Estic d’acord amb algún comentari que ho veu perillós de deixar massa temps per que als castellans opinin i desidexin sobre coses que afecten a catalunya. Per això crec que el primer pas que està fent Convergència d’anar cap a una recapta de tots els impostos per part del Govern de la generalitat, sense trencar res, ja es caminar cap a escorçar aquets deu anys que tu indicaves.
TÍTOL II. REFERÈNDUM D’AUTODETERMINACIÓ NACIONAL
Article 4. Convocatòria del referèndum d’autodeterminació nacional
Les nacions que componen l’Estat espanyol tenen el dret inalienable de convocar un referèndum d’autodeterminació nacional sobre la constitució d’un Estat independent.
El referèndum d’autodeterminació serà convocat pel Govern autònom, a instància pròpia, del Parlament autònom o del 20% del cens municipal mitjançant el mateix procés establert per a la iniciativa legislativa popular en llur territori o del 3% del cens autònom.
Article 5. Exercici del dret a l’autodeterminació
Tindran dret a vot en l’esmentat referèndum els ciutadans i les ciutadanes amb dret a sufragi en les eleccions municipals en la data de convocatòria del referèndum.
El resultat del referèndum es considerarà vàlid si la participació supera el 50% del cens electoral.
En cas que més del 50% dels vots vàlids en el referèndum d’autodeterminació siguin favorables a la independència respecte de l’Estat espanyol, el govern autònom proclamarà la independència de llur nació.
En cas que no s’assoleixin els percentatges establerts en els dos punts anteriors, la nació que ha exercit el referèndum d’autodeterminació continuarà formant part de l’Estat espanyol amb els drets i deures que lliurement decideixi.
TÍTOL III. TRANSICIÓ A LA INDEPENDÈNCIA NACIONAL
Article 6. Procés d’Independència
Un cop proclamada la independència, s’iniciarà la negociació amb l’Estat espanyol per establir els drets i deures de cadascú en un procés de transició per al ple traspàs de poders i recursos.
El procés de transició, que durarà un màxim de 4 anys, haurà de permetre una transició progressiva i no traumàtica per garantir la eficiència en el traspàs de poders i llur gestió, així com l’estabilitat institucional i econòmica.
L’Estat espanyol, en el procés de transició, promourà i facilitarà el reconeixement internacional del nou Estat, i especialment per part de la Unió Europea.
En cas de discrepàncies que obstaculitzin el procés de transició, qualsevol de les dues parts podrà sol·licitar la mediació de les Nacions Unides.
Així és la meva aportació al projecte de llei amb esmenes als articles 4, 5 i 6.
En un entorn de la Unió Europea i de escissió de un estat membre potser el que caldria es donar per suposat:
1.- L’arbitratge de la Unió.
2.- Deixar clar que Espanya serà viable ja que el déficit fiscal el seguirem pagant durant 5 anys, amb una reducció anual del 2 punts del PIB. A grosso modo si expolien 20.000 milions, pagar 20, 16, 12, 8, 4 i zero.
3.- Deixar clar que el déficit públic espanyol es això… espanyol. Mostrar-nos oberts a fer-nos càrrec del 16% (per població) del déficit de l’administració pública espanyola.
4.- Actuar sempre com a membre de facto de l’Unió Europea, com no pot ser d’altre manera.
Només son idees.
Carles, el tema del cens no és menor; en una situació ideal seria tema de debat, si finalment el fem de forma unilateral, el cens disponible és possible que no sigui l’ideal, sinó això; el disponible (més o menys com amb les consultes); pel que fa al segon punt, del tot d’acord, cal eliminar l’ambivalència del text. Caireta, si la Generalitat ho aconsegueix, d’acord amb tu, encaixa bé el plantejament. Patrick, bones esmenes! No canvien l’essència del plantejament i el poden millorar. Savalls; l’arbitratge de la UE és interessant, tot i que ja ho saps, a l’hora de la veritat es farà el que es pugui. Com que aquí estem dibuixant escenaris ideals, ho veig correcte.
Molt bé. Suposo que, en darrer terme, hem de fer confiança a les persones que esteu treballant en aquest tan important projecte.
Hi ha un tema comentat de temps ençà per molta gent del món independentista: qui tindrà dret a votar? No crec que sigui ni just ni convenient que les persones que acaben d’arribar tinguin dret a decidir el que volem per al nostre país. Caldria un espai de temps prudencial per a adquirir el dret a vot, com es necessita si vas a establir-te a França o a qualsevol lloc del món.
Endavant i gràcies per la feina!
Assumpció Cantalozella
Felicitats per la iniciativa. Presentant aquesta iniciativa al Congrés, quan declarem la independència, els espanyols mai podran dir que no els ho havíem dit allà on tocava dir-ho i discutir-ho. Ara mateix es faran el sord, però com dèia Gandhi primer t’ignoren, després s’enriuen, després s’enfaden, et peguen i aleshores ja has guanyat. Visca Catalunya, visca la llibertat!
ENDEVANT
Just abans que s’acabi el termini per fer comentaris a aquesta iniciativa, em permeto fer una petita aportació en la línia del que argumenta el Jaume López, potser perquè també vaig col·laborar en el treball a què fa referència.
Penso que, si més no en presentar la proposta portes enfora, caldria posar l’èmfasi en la radicalitat democràtica del que es planteja i denunciar les dificultats amb què ens trobem sempre que es plantegen qüestions que afecten els pilars de l’estat: unitat de l’estat, monarquia… La por a debatre sobre aquests temes només s’entén per la manca de tradició democràtica d’Espanya, un tret que l’allunya de països europeus amb una llarga tradició democràtica (el Regne Unit, sense anar més lluny).
plante cara ja no estan ofegan anem estramburg. Espanya no es democratica. lo que mal començar mal acabar
Totalment d’acord amb vosaltres. Us adjunto uns articles que parlen sobre:
- El cas de Catalunya a l’ONU, en l’assemblea fundacional:
http://causacatalana.com/2012/04/24/1945-el-cas-de-catalunya-a-lonu-labans-i-el-despres-1945-el-caso-de-cataluna-en-la-onu-el-antes-y-el-despues/
- La contradicció de la Constitució espanyola vers els drets i llibertats que proclament la Declaració Universal dels Drets Humans i les Nacions Unides, principis que, segons diu, integra en la seva redacció.
http://causacatalana.com/2012/04/24/els-drets-i-llibertats-dels-pobles-un-assumpte-estatal-i-internacional-los-derechos-y-libertades-de-los-pueblos-un-asunto-estatal-e-internacional/
Tots junts, lluitant, per la llibertat, contra les amenaces injustes, contra l’opressió cultural, pel sentit comú.
endevant siguem vales els catalans per una vegada,res de pacta fiscal no lo faram mai, estinc amb vosaltres, pusan el meú´granet de sorra i tambè`jutga els jutgas corruptes sortiria molt temes brut.visça catalunya lliure.
Assumpció, el tema del cens és clau; ho és tant que vés a saber si en un referèndum el podríem usar, ja que aquí el propietari del cens és l’estat espanyol, i si no hauríem de recórrer al mateix sistema que a les consultes; fer un control propi de duplicitats. m Rosa, és tan important assenyalar aquest dèficit democràtic, que tenim previst portar la proposta a Europa i que se sàpiga el camí que estem suggerint. Immaculada; això mateix.
Gràcies a tots per les vostres col·laboracions. He mirat de respondre en la mesura de les meves possibilitats. Ara el que farem és recollir els suggeriments, refondre el text i anar-lo presentant a formacions polítiques per presentar-lo al Congrés.
Alfred,
dos comentaris sobre l’article 5.
1) Exigir una participació mínima del 50% i un mínim del 50% de “sÍ” conté una “perversió” (matemàtica) i un contrasentit (polític). Matemàticament, en aquest cas el més eficient per a qui estigui en contra és no votar (és més efectiu que votar “no”). En el cas límit que cap contrari votés això exigiria que (més enllà dels votants) més del 50% del cens fos favorable i hi participés. A més de ser una asimetria (la no participació no és neutra sinó que afavoreix una de les opcions) és un contrasentit polític perquè entenc que el sentit d’un referèndum és demanar al poble que s’expressi per actuar en conseqüència, i aquesta clàusula el que fa és incentivar una part de la població a no votar (és el que surt més a compte als contraris al “sí”).
2) respecte el cens. Qui té dret a vot és molt important. És cert que l’ONU ha tutelat alguns referèndums imposant la clàusula dels percentatges de vot, però també ha condicionat qui tenia dret a vot (i no n’hi havia prou amb tenir la nacionalitat de l’Estat i estar empadronat en determinat territori el dia de la consulta…). Tal i com està ara em temo que les setmanes anteriors hi hauria un allau de gent que es donaria de baixa de llocs fora de Catalunya i es donaria d’alta aquí.
Totalment d’acord amb vosaltres. Us adjunto uns articles que parlen sobre:
- El cas de Catalunya a l’ONU, en l’assemblea fundacional:
http://causacatalana.com/2012/04/24/1945-el-cas-de-catalunya-a-lonu-labans-i-el-despres-1945-el-caso-de-cataluna-en-la-onu-el-antes-y-el-despues/
- La contradicció de la Constitució espanyola vers els drets i llibertats que proclament la Declaració Universal dels Drets Humans i les Nacions Unides, principis que, segons diu, integra en la seva redacció.
http://causacatalana.com/2012/04/24/els-drets-i-llibertats-dels-pobles-un-assumpte-estatal-i-internacional-los-derechos-y-libertades-de-los-pueblos-un-asunto-estatal-e-internacional/
Tots junts, lluitant, per la llibertat, contra les amenaces injustes, contra l’opressió cultural, pel sentit comú.
Les actuacions del PP sobre Catalunya fan que el procés per la independència s’hagi d’accelerar/ Procedeixen a desposseir-nos de les competències de maera que es produeixi “el efecto sin que se note el cuidado”
Avui han decidit que l’estat agafa la direcció de les conques hidràuliques de tot l’estat i que controlarà els cabdals dels rius
Indepedència ja ¡¡¡ o l’ Estat Català haurà de començar de zero
independencia ja crec que no pot se are, per si un estat,m’agradaria indepencia ja si haguesi referedum votaria si. gràcias visça catalunya lliure.
Estic totalment d’acord amb ella. Ho aniran fent de mica en mica i així anirà passant. Cal convèncer el Govern que adopti ja una actitud d’oposició ferma i es negui a posar en pràctica els canvis que proposa el Gobierno.
Sovint tinc la sensació que amb les paraules no n’hi ha prou, que cal passar a l’acció. Però essent demòcrates i pacífics, què podem fer? Hem fet les consultes, manifestacions, el novullpagar… teniu més idees?
Una iniciativa com la que ens exposes, la “Proposició de Llei sobre la Lliure Determinació”, pertany al camí que hem de reforçar. Com ho és l’estudi d’un recorregut de contactes amb aquells estats que ens podrien reconèixer en cas de la declaració unilateral.
Sense deixar de banda les accions puntuals de desobediència civil que la nostra societat està fent.
L’aspecte de “com ho podem fer si Espanya diu que no hi vol saber res” amoïna molta gent, sensible a l’estat català. Apareix a les trobades de cafè i a les diverses converses amb amics.
Aquests aspectes, des de les nostres plataformes independentistes –partits i moviments assemblearis diversos–, s’hauran d’anar estudiant profundament i ben de presa. Cal que evidenciem la possibilitat de ser independents amb arguments ben treballats i creïbles.
Per això, és tant necessària l’elaboració de la “Proposició de Llei sobre la Lliure Determinació”.
Gràcies, Alfred.
Assumpció Cantalozella
L’introducciço massa llarga. Tambe el període de 10 anys , encara qu3e també ha d’sanst en correspo ndencia amb la situacio politica concreta en el moment en que es faci. Per votar, <cudir als mateixosa registres que a les consultes, es factible? llavors agafarnos a aixó.
Gàcies per la feina, i endevant ! !r
E.Pascual.-
M’oblidava una cosa.
La publicacio al D.O.G. (Diari Oficial de la Generalitat) i al BO.E., i entrada en vigor al mes de sa publicació.