Finançament; potser cal fer l’indi

Aquesta setmana vaig defensar una esmena a la totalitat a un tractat europeu que limita el deute. De fet, vam presentar una esmena que demanava que el deute català fos tractat de deute d’estat.

És evident que el que els meus electors m’encomanen, i el que a mi m’agradaria de debò complir, és que el nostre país fos membre signatari d’aquest Tractat constitutiu del Mecanisme europeu d’estabilitat juntament amb altres grans nacions europees signatàries com Xipre , Malta, Luxemburg, Eslovàquia, Eslovènia, etcètera. Si tinguéssim aquesta condició, això ens permetria contractar deute sobirà; no més, però tampoc menys sobirà que altres països, i així poder sobreviure en el clima de crisi actual. Vaig defensar que en el moment actual, si Catalunya fos un Estat independent, si disposés d’un Estat propi, com defensem, no hi hauria deute, tenint en compte que la contribució de Catalunya a les arques espanyoles en els últims anys és infinitament superior al deute que contreu el Govern català.

No demanàvem res excepcional, només que el Govern català pugui col·locar el seu deute, deute que ara mateix s’anomena subsobirà, com a deute sobirà. És a dir, tenir un deute tan competitiu com la resta d’estats. Avui en dia, també a l’hora de col•locar deute al mercat partim en desavantatge. Potser sí que haurem de fer “l’indi”, vaig dir.

Això venia a tomb perquè durant la seva intervenció prèvia, el ministre d’exteriors va situar l’origen dels Estats Units en una acció combinada de diversos Estats per afrontar el deute conjuntament. Fet que em va servir per a recordar que el naixement d’aquesta gran nació que són els Estats Units té molt a veure amb la percepció d’injustícia fiscal, amb la reivindicació a causa dels impostos. Vaig recordar l’acció del Boston Tea Party i la rebel•lió contra una injustícia fiscal, que va ser l’origen del procés d’independència americà.

No vaig estar-me de dir que si volen prendre nota, fantàstic; i que si no volen, la història ja els passarà les notes a posteriori. El ministre em va respondre, i li vaig haver de recordar que el fet que uns senyors (els del Boston Tea Party) haguessin de vestir-se de indis per defensar els seus drets fiscals i per combatre el que percebien com un abús fiscal, potser és una lliçó que nosaltres des de Catalunya algun dia haurem d’aplicar.

I no puc deixar d’explicar el debat que es va generar perquè UPyD va presentar una esmena també a aquest tractat demanant que no se cedís sobirania. Vaig recordar que moltes vegades, parlant sobre les nostres propostes o sobre les nostres intervencions, veus procedents d’UPyD i del PP, principalment, ens han qualificat de nacionalistes insaciables. ¿I què hi ha de més nacionalista i més insaciable que reclamar com reclamaven en la seva esmena, insistint sobre la independència i la sobirania del Regne d’Espanya, quan el Regne d’Espanya ja és independent i sobirà? Com a mínim nosaltres reclamem allò que no tenim. Ells no estan contents ni amb el que tenen, sempre en volen més.

Què hi ha de més nacionalista i més insaciable que aquesta posició? El fet de recordar-los que són nacionalistes els va molestar, no els agrada el terme nacionalista, no els agrada aplicat a les seves persones, a les seves idees. És bo saber que no els agrada aquest terme, perquè ens l’apliquen amb prou generositat: és bo saber que ens apliquen un terme que no els agrada, perquè entendrem la intenció amb la qual utilitzen aquest terme.

I crec que tampoc els va fer gràcia quan vaig dir que almenys tenim un punt en comú bona part dels que vam parlar; volem protegir i defensar la independència, la sobirania dels nostres països. La diferència potser radicaria en que nosaltres busquem el que no tenim, i això és sens dubte més natural que buscar, aprofundir i insistir en el que ja es té. No és tan insaciable, per entendre’ns, en el nostre cas.

Desfilarem amb bandera pròpia el 2020

La ciutat de Madrid demana per a l’any 2020 els jocs olímpics d’estiu. Des de la tribuna del Congrés, durant un debat sobre el fet de permetre les seleccions basca o catalana, vaig dir que estava segur que Madrid els obtindria; com també estava convençut, vaig aclarir, que els esportistes bascos i catalans hi acudirien sota bandera pròpia. De fet, aquesta seria una situació que acontentaria tothom, a uns per l’oportunitat d’exhibir durant uns dies la capital d’Espanya com a capital del món, a altres per la gran alegria de desfilar com a representants del respectiu país.
Els vents de la història bufen cap a aquest escenari, i els espanyols ho saben. Si PP i PSOE volen dedicar-se a remar contracorrent, ells mateixos. Però el món avança cap a la globalització i cap a un major reconeixement de les nacions, totes dues coses. Com prefereixen ells que desfilin els atletes bascos i catalans? En bona part depèn d’ells mateixos, els vaig dir. Pot ser a la britànica, sense complexos, com nacions equipades amb pavelló esportiu propi, tot i que encara dins el mateix regne o estat. O pot ser a la valenta, sense embuts, com atletes pertanyents a un estat del tot independent reconegut per Nacions Unides i, per descomptat, per les instàncies esportives i federatives mundials.

 
Com a català, jo aposto per la nació plena, ja ho sabeu; aquesta és la meva solució a un dilema antic. Però les senyories del PP entenc que no estan per aquesta via. A més tenen el poder, i per tant tenen la capacitat de decidir i de canviar les coses. Encara poden escollir entre dos escenaris, i des del seu punt de vista em semblava que el més assenyat seria apostar per un paisatge de diversitat esportiva dins d’un mateix marc polític. Jo pensava que els interessava, i molt, la llei de seleccions nacionals que proposava admetre aquestes esquadres esportives nacionals dins del marc del Regne d’Espanya. És clar que també podien optar pel No a tot, a tots i sempre. Potser no fóra el més sensat, però és obvi que ningú, ni tan sols en un hemicicle, està obligat a ser assenyat.

 
Nosaltres vam votar que sí a aquesta proposició de llei com ho hem fet en altres ocasions similars, ho vam fer com a gest de bona voluntat, creient que encara és possible la via britànica entre nosaltres. La via de l’entesa, la pluralitat i el respecte als drets nacionals. PP i PSOE la van rebutjar, i ens van obsequiar encara un altre motiu per acomiadar-nos definitivament de l’estat plural i avançar en el camí de la completa llibertat nacional. Ells van triar una pírrica victòria parlamentària i ens van regalar un puntal més per a la nostra àmplia victòria històrica. Crec que s’han tornat a equivocar, i crec que el 2020 la realitat els passarà per sobre. I si no, que el temps ens acabi jutjant.

Sic Transit Gloria Madrid

Dimecres vaig denunciar davant la Ministra de Foment, com fa l’exdiputat Germà Bel en el seu llibre recent, “Espanya capital París”, que Madrid vol ser un París hispànic, a força de poder i talonaris, i que en aquest camí el govern està disposat a promoure un model car, centralista, burocrátic, ineficaç i ruinós. 

Estem pagant de les nostres butxaques aquesta obsessió dirigista per terra, per mar i aire. En els darrers dies ha tornat a aparèixer un tema que afecta les nostres butxaques i que estem obligats a considerar. Es tracta de les autopistes radials de peatge de la regió de Madrid. Infraestructures que acumulen un déficit de 3500M€, i que van ser dissenyades en època dels governs del PP. Un disseny calamitós, que desdobla les autovies gratuites de la zona.

 Ara ens temem que aquesta ruïna l’acabem pagant els de sempre. En realitat, a Catalunya i al País Valencià ja hem pagat les autopistes 3 cops: des que vam començar a pagar fa 40 anys els peatges de l’autopista de la Mediterrània (un 48% dels peatges de l’estat); quan vam pagar la nostra part d’autovies gratuites com les que envolten Madrid; i quan vam pagar un primer rescat de prop de 100M€ per salvar la ruïna de les de peatge de Madrid. Un rescat pactat entre l’aleshores govern del PSOE i CIU i el qual, per cert, no sabem quin guany patriòtic va aportar als catalans.

 És per això que a Ana Pastor li vaig voler explicar i deixar clar que els catalans ens neguem a pagar una quarta vegada, perquè això ja passa, com diuen ells, “de castaño oscuro”. O millor dit, això comença a ser de color negre, negre d’asfalt. No volem que les autopistes de peatge de Madrid se salvin amb diners públics o allargant concessions a la Mediterrània. Li vaig explicar que els meus votants m’encomanen dir-li que no tornarem a pasar per l’adreçador, i que denunciarem, protestarem, ens mobilitzarem i ens plantarem contra qualsevol abús.

 Li vaig suggerir una solució, crec que prou bona. Que es tanquin les autopistes en bancarrota i que deixin de provocar pèrdues. Oblidarem l’error històric i les desmesures del passat, i nosaltres ja li pagarem la placa que digui “Sic Transit Gloria Madrid”. Tots dos, la ministra i jo, ens quedaríem ben descansats, li vaig dir.  

Us deixo l’enllaç de la intervenció davant la ministra de Foment, ana Pastor:  http://youtu.be/yIDVmHfXncA