No és cap secret que el Partit Popular vol impedir que jo accedeixi a la comissió de secrets oficials del Congrés dels Diputats. A mi cap veu del PP me n’ha parlat, però ho he llegit a la premsa i m’ha arribat per terceres persones. Sembla que la cacera de bruixes ha començat. Aquest dijous 23 de febrer se celebra una votació en la qual la meva exclusió pot ser un dels temes centrals. Doncs bé; el primer que demanaria als dirigents del PP, i als membres del govern que avui porta els destins d’Espanya, és que em diguin a la cara el que hagin de dir. Jo em considero una persona dialogant i sincera, i sempre que opino o actuo en relació a algú, per poc que pugui li parlo amb franquesa i sense amagar-me’n. Què els espanta de mi? Això sí que és un secret.
En canvi no és cap secret que la meva coalició treballa per la llibertat nacional catalana i la justícia social. No enganyem ningú. Els electors que ens han votat ho saben; l’opinió pública ho sap; els mitjans de comunicació ho saben; i tots els diputats i companys que treballen a l’hemicicle ho saben perfectament. Això potser incomoda i desagrada a algunes forces com el PP, que voldrien una realitat molt més uniforme i rendida al seu ideari. Però tampoc no se’ls escapa que ERC, des de fa vuitanta anys, ha estat una força democràtica, que gràcies a les urnes ha donat presidents a Catalunya, un dels quals assassinat per antidemòcrates; i que des dels anys setanta treballa a Madrid de forma del tot pacífica i institucional. De fet, ja ha format part de més d’una comissió de secrets, i mai no ha anat a minar o destruir els fonaments de l’estat espanyol. Perquè el nostre interès no resideix en dinamitar, sinó en construir; no radica en fer mal, sinó en fer néixer un país millor. No sé de què tenen por aquells que em veten. Potser els desagrada el meu color, potser sí; però no tenen cap motiu fonamentat per pensar que vull fer mal. Què és el que fa por de mi? Això sí que és un secret.
No és cap secret que el grup mixt és un grup molt divers i complicat, en bona part degut a la majoria absoluta del PP. Doncs bé, aquest grup mixt tan acolorit va ser el que per consens em va triar a mi com a candidat per formar part de la comissió de secrets oficials. La decisió va ser presa de forma impecable, sense cap reticència ni oposició, i amb tot rigor, fins al punt que fa uns dies es va dipositar al registre constància escrita de tal resolució. Com s’entén, doncs, que el PP vulgui bloquejar aquesta decisió lliure, sobirana i democràtica d’un grup parlamentari? No hi ha precedents d’una maniobra semblant; mai no s’ha bloquejat l’accés de cap diputat proposat per cap grup a la comissió de secrets. Tampoc no s’ha intentat pescar un representant de cap grup en contra de la decisió presa pel mateix grup, ja que això trencaria la deguda cortesia parlamentària, i a més fomentaria la ingerència i el transfuguisme fàctic entre grups. Què ha passat? Això sí que és un secret.
No és cap secret que la comissió de secrets és poc secreta. En el passat, les matèries reservades que hi arriben són amb comptagotes, i bàsicament el que es fa és discutir els pressupostos que s’assignen als serveis de seguretat de l’estat. Tampoc no és cap secret que els mal anomenats secrets de seguida deixen de ser-ho, perquè alguns portaveus els fan arribar, a discreció, al domini públic. De què té por el PP, doncs? De que jo faci el que s’ha anat fent en una llarga tradició? Què s’oculta rere els temors del PP? Quin és el problema? Què ha canviat, quins són els misteris que s’intenten ocultar, què ha aparegut que no sigui accessible a un diputat tan respectable com qualsevol altre, que representa 256.000 vots -els quals tenen el mateix dret que qualsevol altre votant-? Per què no puc accedir a la transparència i a la informació institucional? Què és el que jo no puc saber? Què se’ls amaga als meus votants i al públic en general? Això sí que és un secret.
No és cap secret que jo i els meus votants voldríem, tan aviat com fos possible, marxar de la comissió de secrets i del parlament espanyol i del regne d’Espanya en general. I interpreto que aquells que em marginen d’una comissió crítica per a l’estat, en el fons m’estan dient que tinc condició d’estranger, que no sóc espanyol al cent per cent i que no sóc de refiar. Celebro que ho considerin així, perquè això ens fa coincidir en alguna cosa. I poden estar ben tranquils, que quan tinguem drets d’un estat propi no demanarem drets d’un estat veí. Però mentrestant, no es pot demanar que aquí hi hagi diputats amb més drets que d’altres. Els meus electors paguen impostos, són ciutadans i mereixen la mateixa consideració que la resta d’electors. En tot cas si algú no els vol com a conciutadans plens, doncs que ens ajudi a assolir la independència; que ens empenyi cap a un estat propi. I jo els ho agrairé molt, siguin del PP o de qualsevol altra formació. Però els prego que actuïn en coherència i amb estricta lògica; ajudi’ns a sortir primer d’Espanya, i llavors, només llavors, prengui’ns els nostres drets i deures, els nostres escons i les nostres atribucions en comissió. Ja ens en buscarem d’altres. Però no entenc per què s’esforcen en començar la casa per la teulada. Això sí que és un secret.
No és cap secret que, avui dijous, fa exactament 31 anys que es va produir un cop contra la llibertat. A l’hemicicle mateix. Ara s’està honorant aquell fet amb un altre cop de mà, gravíssim, contra les normes de la democràcia espanyola. Un diputat, una formació, un grup parlamentari, són exclosos per les seves idees. Una persona està sent marginada d’una comissió perquè no és nacionalista espanyola, o no prou espanyola, i no genera prou confiança. Això atempta contra el sistema i també contra la meva honorabilitat. Si bé mantinc postures molt allunyades del centralisme i el nacionalisme espanyol, no se’m pot acusar de ser poc convenient o no tenir el perfil per ingressar en la comissió, com ja s’ha fet a través dels mitjans. Si algú té proves de la meva manca d’honorabilitat, que les presenti; si no, que deixi de col·laborar en aquest cop al parlamentarisme. Un cop que m’empeny avui a l’obligació moral de denunciar-ho, el deure personal de mantenir-me ferm, i el mandat polític d’escapar, com abans millor, d’aquest territori podrit.
